Estem a l'espera de conèixer el posicionament final de les forces polítiques catalanes i espanyoles sobre el nou model de finançament que el govern espanyol vol establir. De moment, en coneixem, sobretot, informacions periodístiques, les quals remen cadascuna segons les seves servituds. Les servituds de les forces polítiques, però, no hauriuen de ser altres que les del conjunt dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Es fa difícil, però, pensar que les motivacions que duran a cadascuna de les forces polítiques a acceptar o rebutjar el nou model sigui l'interès dels ciutadans. Sembla que hi ha massa interessos en joc. Per una banda, els uns pensant que segons quina decisió es prengui pot significar la caiguda del govern català. Per l'altra, els altres desitjant més la caiguda del govern que no pas el contingut beneficiós o perjudicial del model. Així és difícil que es prengui la decisió adequada.

Foment i la Cambra de Barcelona ja han dit que en l'actual context econòmic s'ha d'acceptar la proposta. Allò del peix al cove, és tan català! Tothom fa anar xifres amunt i avall. Si tants quilos són el seu límit, o si són insuficients. Sembla que el nou model ja neix incomplint els períodes d'aplicació. 2011 es converteix en 2012. Jo proposo que aquesta relativització dels terminis legals s'apliqui també als ciutadans en tot. Si resulta que jo havia de pagar tals impostos o tal hipoteca en una data determinada i decideixo que ja ho faré una mica més tard, doncs que també es relativitzi. Diuen que tots som iguals davant la llei, no? Si això fos per tothom, potser seria el millor del nou model. Ja pagarem quan ens vagi bé! On s'ha de signar?

El problema de tot plegat és, des del meu punt de vista, si amb el nou model, que no dubto que rebrà la benedicció dels polítics catalans, ens deixarà igual d'esquilats com sempre. Qüestions com l'ordinalitat, l'anivellament, els límits de la solidaritat forçada són tant o més importants que parlar de quantitats aleatòries que sempre es poden fer quadrar de diferents formes i en diferents anys. L'enginyeria comptable que es va posar tan de moda fa uns anys ens ha demostrat que els números es poden presentar com més convé, és com les enquestes o els resultats electorals.

En fi, que tinc la sensació que un cop més els catalans i les catalanes pararem de grat el nostre cul perquè ens els facin una mica més gros. Si cal, amb una mica de vaselina.

Crec que tots prendran decisions subjectives que poc tindran a veure amb les nostres necessits reals, sinó més aviat amb les sseves necessitats reals. Les seves necessitats polítiques, tant el govern, com l'oposició. Pedaç rere pedaç, després de cada bogada perdem un llençol. Catalunya seguirà aportant més del que rep. Després de descomptar per aquí i per allà tornarem a quedar per sota de la mitjana espanyola, els ciutadans extremenys seguiran rebent més diners per càpita que els ciutadans catalans. Catalunya té, des del meu punt de vista dues opcions clares. Una primera passa per seguir sota l'òrbita espanyola però sense escarrassar-nos gaire, mirant de ser cada dia més pobres perquè està demostrat que els que menys aporten són els que més reben. Una altra és la de convertir-nos en uns bons veïns d'Espanya. Potser, llavors, podrem ser tant o més solidaris amb ells que no pas ara, però ho faríem voluntàriament, perquè ens ve de gust. Penso que aquesta seria la millor opció per tots plegats, per nosaltres i per ells. Valdria la pena de rumiar-s'ho bé.

Però els nostres representants polítics pensaran més en altres coses. Els que governen intentant mantenir-se i els que no governen intentant prendre'ls el lloc.