Acabo d'assabentar-me de la mort del Dr Josep Ma Guix, bisbe emèrit de Vic. Amb el Dr. Guix s'acaba, en la meva opinió, una generació de bisbes catalans que van deixar petja en la societat catalana i en l'església del nostre país. Vaig conèixer el bisbe Guix quan era bisbe auxiliar de Barcelona. El vaig conèixer essent jo molt jove i el vaig conèixer molt de passada. Vaig tenir ocasió de conèixer molt més al cardenal Jubany amb qui havia fet algun viatge amb cotxe i havia sopat cara a cara amb ell i conversat força estona. Jo era, també, un jove amb empenta quan el vaig conèixer. De fet, però, el bisbe, o millor dit l'arquebisbe, que més petja em va deixar va ser el Dr. Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona durant força anys. Ell va ser el pare espiritual i social de monsenyor Antoni Deig, que més tard va esdevenir bisbe de Solsona.

Com deia, amb el bisbe Guix acaba una generació de bisbes compromesos amb l'església i compromesos amb la societat a la qual servien. Jo no entenc l'església d'altra manera sinó és encardinada en una cultura i en un país i els seus ciutadans. Sempre recordaré el pare Ellacuría, basc de naixement i salvadorenc d'adopció, assassinat pel règim salvadorenc, com monsenyor Romero, també assassinat. Recordo el pare Ellacuría perquè en una entrevista se li preguntava si l'església basca havia de voler la independència d'Euskal Herria i si s'havia d'implicar en política. El religiós jesuïta va contestar molt simplement dient que l'església havia d'estar al costat del poble al qual servia i que si el poble basc volia la independència, l'església havia d'estar al seu costat.

El Dr Pont i Gol, el cardenal Jubany, el bisbe Carrera, monsenyor Camprodon, Malla, l'abat Cassià M. Just eren persones d'església que estaven amb el poble al qual servien. Tots ells havien estat nomenats pel Pau VI, un papa que va succeir el gran Joan XXIII, molt diferents, ambdós, dels dos darrers papes els quals han anat nomenant una sèrie de bisbes al nostre país que passaran sense pena, ni glòria. En alguns casos, com l'actual bisbe de Vic, amb més pena que glòria. O fins i tot pensem en l'actual bisbe de Lleida, delerós de complir les ordres vaticanes de lliurar submissament les obres d'art de la Franja al bisbat de Barbastre. 

Jo estic d'acord amb els qui pensen que els bisbes, l'església en general, no han de posar-se en política. Però penso que l'església ha d'estar en tot moment al costat del seu poble, i a això alguns en diran que es fer política. L'església és universal, però cada comunitat està encardinada en una realitat i una comunitat concreta i actuar en conseqüència. Com ho va fer, també, en Vicenç Ferrer, o com també ho van fer en Vidal i Barraquer o en Carles Cardó. Compromís que en res traeix l'esperit cristià.