La independència surt a compte
Dies enrere vaig llegir a la premsa catalana que els ciutadans montenegrins estan satisfets amb l'evolució de la seva nació des que fa tres anys van decidir independitzar-se de Sèrbia en un referèndum amb observadors de la UE. Les dades econòmiques de la petita república montenegrina han evolucionat favorablement i la gent viu ara millor que no pas tres anys enrere. Montenegro té una minoria molt important d'origen serbi que en el moment del referèndum van votar majoritàriament en contra de la independència. La societat montenegrina està conformada per altres minories com la bosniana o kosovar.
La notícia explicava que degut a la favorable evolució econòmica de la república i la bona convivència interna montenegrina, la majoria de serbis votarien avui a favor de la independència de la república. Tot això coincideix en un moment en què l'independentisme català sembla que va creixent, però no pot expressar-se encara en una consulta popular. D'aquí dues setmanes el municipi d'Arenys de Munt podrà participar, si la caverna no ho impedeix, en un referèndum sobre la independència de Catalunya. En aquests moments m'agradaria poder ser ciutadà d'Arenys. M'agradaria que aquest exercici democràtic, que no tindrà conseqüències polítiques directes, es pogués ampliar a tota la nostra nació per saber quina és l'opinió dels ciutadans de la nostra nació sobre aquesta qüestió.
És un fet contrastat que totes les nacions que han decidit democràticament assolir la seva independència política en el continent europeu en els darrers vint anys estan millor ara que en el moment anterior a la seva independència política. Per tant, ara que ja hi ha una certa perspectiva històrica, hauríem de concloure que la independència surt a compte.
Algunes veus, les dels estats dominants, diuen sovint que això de la independència és antimodern. El fet, però, és que no conec ningú que hagi renunciat a la seva independència. Aquestes veus ens parlen de la Unió Europea com a model on els estats perden sobirania. Fa gràcia. La Unió Europea és una entitat política modèlica de cooperació entre estats, no pas una entitat política que hagi anul·lat cap independència política. De fet, els organismes realment importants de la Unió són els Estats. Per tant, és un exemple de com n'és d'important d'esdevenir un estat. Si hom és un estat pot fer cessions de sobirania, però si no ho és no té res per cedir.
En tot cas, el que volia ressaltar en aquest apunt és que els nous estats europeus dels darrers desenis estan satisfets d'haver assolit aquest estatus. Ningú no ha demanat de reunificar-se, ni al bàltic, ni txecs, ni eslovens, ni croates, ni eslovacs, ni montenegrins, ni...Ningú. Hi ha qui diu que per dalt a Escandinàvia hi haurà canvis polítics aviat, o potser a Bèlgica, on ja n'hi hauria hagut si no existís Brussel·les. Escòcia, Catalunya? No ho sé. Tant de bo aviat poguéssim dir que tot va començar en una petita població del Maresme, Arenys de Munt. El dret a la llibertat de decidir no hauria d'espantar ningú, cap demòcrata té raons per oposar-se a l'exercici d'aquest dret. Sigui quin sigui el resultat, poder decidir hauria de ser com respirar, natural com la vida mateixa.