Del penya-segat estant

Fa uns dies vaig participar en un seminari amb un grup de joves i d’acord amb la tradició vaig demanar que es presentessin dient el nom i el lloc d’on eren. Tots van dir sense cap mena de recança el nom de la ciutat o poble on havien nascut o bé on vivien excepte una noia que no va pronunciar el nom de la capital de comarca on havia nascut i vivia optant pel de la ciutat on era estudiant. Com que la coneixia, en acabar la sessió, discretament, li vaig preguntar perquè havia canviat la ciutat d’origen per la  d’on estudiava i em va contestar que li feia vergonya que ho sabessin, tot afegint uns comentaris molt durs i aparentment raonables dirigits a la seva ciutat, als conciutadans i als seus dirigents. No m’atreveixo en cap cas a transcriure la versió original del seu comentari ni tant en sols el sentit implícit de les paraules.

Aquesta anècdota m’ha fet pensar en el conegut Esperant a Godot de Samuel Beckett, un llibre de l'any 1948. Al llarg de l’obra els personatges Vladimir i Estragó parlen esperant a un tal Godot. Godot és l’esperança, la felicitat que ha d’arribar però que mai arriba. Per Samuel Becket l’home no és l’ésser cartesià que pensa i ressol els problemes, és l’angoixat que simplement espera. La condició d’expectants fa oblidar als personatges de Beckett el seu passat, fins el seu present i esperen un futur que Godot resoldrà. 

“Sóc desafortunat” diu Estragó i Vladimir li contesta: “De veritat?, Des de quan?”, Estragó contesta “Me n’he oblidat” i Vladimir replica: “La memòria ens juga males passades”.

En aquesta obra l’angoixa pel futur distorsionava la memòria del passat, probablement quelcom semblant passava per aquí fa uns anys, que hi posi el lector el número que vulgui, però que una jove de 20-22 anys canviï el seu lloc d’origen l’any 2010 sembla preocupant. Aquesta anècdota ens hauria de fer pensar i reflexionar molt profundament, a alguns molt més que no pas a altres, si la nostra societat no està com els personatges de l’obra de Becket.

Alguns ciutadans estan des de fa molts anys esperant a Godot, esperant un canvi, esperant un Homo novus, tenen un anhel que cada vegada que sembla arribar al cap de 4 dies resulta que ha estat un nou miratge. Aquesta ansietat per trencar la situació esdevé angoixa i frustració, així doncs, de tant en tant, fa que hom es confongui i creï equívocs en la interpretació de la seva memòria.

Quin és el problema de la generació de nois i noies que, sense pertànyer als ni-ni amaguen el seu lloc d’origen? Potser estan cansats de veure al seus pares esperant inútilment aGodot. Pot ser és un error esperar veure al “Godot – solució” entre aquells que aspiren a poder decidir quin ha de ser el futur més desitjable i no creuen que, de moment, arribin puntes de llança mínimament honestes en aquesta atmosfera terriblement mediocre.