Del penya-segat estant

Les civilitzacions desenvolupades al voltant de la mediterrània s'acostumen a caracteritzar per dos grans trets, els afers passionals i la vida al carrer. Però al mateix temps, som societats tanatalògiques, influïdes probablement per alguna sensibilitat específica de les cultures que ens han anat configurant.

Les persones donem, moltes vegades, al malalt terminal i al difunt, més atencions que no pas al viu, potser identificant l'agonia com el pol més dramàtic, tant de la vida com de la religiositat popular. En el primer cas, la lògica més simple el fa entenedor, però en el segon, sembla com si els fidels, havent-se preocupat per una vida conscientment alliberada dels seus deures i obligacions religioses o morals, aprofitessin aquesta darrera oportunitat per si de cas.

Sovint hi ha però, altres aspectes més quotidians. Hom es preocupa, sovint de les sepultures quan s'apropa l'1 de novembre, massa sovint, per poder tafanejar en el dels altres. Els homenatges son gairebé sempre pòstums i el canvi de nínxols o la mudança a mausoleus esdevé sovint un acte de lluïment pretensiós, més per part de qui l'ha pagat que no pas de qui reverencia al difunt, si en queda alguna resta, amb la qual cosa, els aspectes de religiositat que es plantegen a l'hora de la mort, esdevenen bandejats per centrar-se d'una manera pràcticament exclusiva en les qüestions sentimentals plenament justificables.

A bona part dels països centreuropeus, nòrdics o d'influència anglosaxona, els cementiris són al mateix voltant de l'església i cal travessar-los per accedir-hi, tenint una doble funció, la de record dels avantpassats i la de jardins públics.

                                   Cementiri a Helsinki 

Es pot pensar en indrets com el cementiri d'Arlington a Whasington, tot i que aquest te una funció d'homenatge clarament patriòtica o altres més europeus com algun de Vienna, Salzburg, Helsinki o Llangollen on entre la remor de l'aire es deixen sentir els sons de la música de Mozart, Chopin o tant saltres. En aquestes cultures, la realitat paradisíaca que s'ha de projectar després de la mort té la seva representació humana en l'aspecte sensorial que dóna la música i l'ajardinament dels espais.

                               Cementiri a Llangollen, País de Gal·les 

A la majoria de països de la Mediterrània els cementiris apareixen tancats, envoltats de xiprers, uns arbres que en silenci projecten una vida secreta i una remor tant oculta com solemne. Difícilment trobarem cementiris-jardí, que poleixen i adornen les tombes i on es va a passejar i a parlar amb la gent que s'ha estimat però que ja no hi és. De totes maneres, en aquest silenci viu on desapareix el temps, potser resultarà que l'existència de tot és la pau i mentre quedi un alè de sentiments compartits, quedarem nosaltres.

Finalment en temps de triomf del "jallouin" exportat pels emigrants irlandesos cap a Amèrica del Nord i ara importat dels USA per la televisió i el cinema, en un temps on estrambòticament ens veiem obligats a reivindicar La Castanyada, els panallets i la confitura i és gairebé impossible, mantenir la tradició d'anar a veure el Don Juan Tenorio de Zorrilla o el Don Quan Tanoriu de Llambrocs, val la pena recordar un lloc anomenat San Juan de Aznalfarache, prop de Sevilla, on hi ha un cementiri de gossos que, curiosament, s'identifica com "...l'apartada orilla donde más pura la luna brilla y se respira mejor"  en definitiva, el lloc on Don Juan hauria pogut seduir a Doña Inés.