Del penya-segat estant

El castell Nou de Nàpols rep el nom per diferenciar-lo dels ja existents, Castel dell'Ovo i Castel Capuano. Malgrat el nom oficial, popularment és conegut amb el nom de Maschio Angioino (Mascle Angeví), fent referència als orígens angevins de Carles d’Anjou però també a la convenció tant napolitana com típica de la majoria de països mediterranis, on qualsevol mostra de poder ha de ser necessàriament masculina.

Carles d’Anjou, nomenat rei de Nàpols i Sicília, traslladà la capital de Palerm a Nàpols, per tant tenia la necessitat de disposar d’un castell força impressionant tant per motius de defensa com per hostatjar-hi la cort. Tot i la ràpida construcció sota la direcció de Pierre de Chaule, només tardaren 3 anys en edificar-lo (en porten molts més actualment fent-hi obres de restauro), però la revolta de les Vespres Sicilianes endarrerí la seva utilització fins l’any 1285. 

En aquest castell hi va abdicar el papa Celestí V i es va elegir el seu successor, Bonifaci VIII. Embellit i saquejat en diverses ocasions s’hi hostatjaren al llarg del s. XIV, literats com Petrarca i Bocaccio va escriure entre les seves parets bona part del Decameron, i Giotto fou contractat per pintar-hi uns frescs avui perduts.

Lamentablement d’aquest període no en queda gaire bé res, doncs el rei de Alfons el Magnànim decidí instal·lar la cort al castell ordenant nombroses obres de reforma. Feu reforçar les muralles per defensar-se de la nova artilleria, feu obrir un accés directe del castell al mar, i encarregà l’arc de marbre commemoratiu de la seva entrada a la ciutat el 26 de febrer de 1443.

La posició estratègica dels territoris napolitans a la Mediterrània han estat històricament molt preuats per totes les potències que volien tenir el control de les rutes comercials, tant cap al Magrib com a l’Orient. Per tant, qualsevol crisi successòria a la corona de Nàpols encetava una vegada darrera l’altra un problema de pugnes pel seu domini obligant a l’exercici de la diplomàcia o als sovint inevitables enfrontaments oberts.

Els protagonistes d’aquesta situació sempre eren els mateixos: les corones d’Aragó i de França com actors principals. El Papat, florentis, venecians i milanesos com a secundaris de luxe i vertebradors dels eixos Nàpols – Milà d’un costat i Venècia – Florència de l’altra. Roma, reclamava individualment la seva sobirania sobre els territoris del regne de Nàpols i es mostrava independent partidaria d’un dels dos bàndols segons les necessitats del moment. Amb tot, tradicionalment, el papat era güelf, per tant partidari dels angevins francesos. Aquesta situació amb molt poques variants la trobem gairebé fotocopiada en temps de Pere “El Gran” el segle XIII, en temps d’Alfons el Magnànim el segle XV, en temps dels Reis Catòlics i així es pot anar seguint fins Carles III qui hi regna abans d’heretar la corona hispana de mans del seu pare, Felip V.

El castell té 5 torres com a punts d’unió del gruix de les muralles (Torre di Guardia, Torre di Mezzo, Torre di San Giorgio, Torre del Beverello i Torre dell'Oro). La sala central és la Sala dei Baroni on hi foren arrestats, l’any 1487, els barons que conspiraren contra Ferrante I de Nàpols, bastard del rei Magnànim.També fou aquí on Gonzalo Fernández de Córdova, “El Gran Capità” exercí de virrei fins ser desposseït del càrrec per Ferran “El Catòlic”  (sembla ser que per problemes de diners, un en devia tenir masses i el rei massa pocs).  

El punt artísticament més rellevant de tot el castell és l’arc triomfal de l’entrada, molt més sòlid que el que li feren de fusta el dia de la seva arribada a la ciutat. Òbviament l’entrada d’un conqueridor a qualsevol ciutat ha estat històricament molt celebrada, al marge de coincidir o no amb la voluntat de la població. En tot cas, sembla que aquesta vegada l’entusiasme general no era excessivament dirigit. Tenia certa espontaneïtat i s’hi afegiren els humanistes que redactaren escrits i inscripcions diverses  en honor de llur mecenes.

L’arc fou encarregat al taller del mallorquí Guillem Sagrera però la nòmina d’escultors és força més àmplia, Francesco Laurana, Domenico Gagini i Pietro di Martino da Milano, entre els més coneguts. La seva construcció s'inicià en temps d’Alfons el Magnànim i s'acabaria entre 1465-1466 durant el regnat del seu hereu, fill bastard, Ferrante.

Havent-hi treballat mans tan diverses el resultat final va ser una interessant barreja d’escultura renaixentista amb reminiscències gòtiques filtrades per gustos florentins, romans i lombards.

En aquest alt relleu hi apareix el rei Alfons entrant a la ciutat sobre un carruatge de 4 cavalls blancs. S'hi veu la flama, símbol de virtut,  i cobert per un pal·li, element simbòlic relacionat amb la volta celestial i associat al poder. Per acabar de lligar-ho tot, el rei és acompanyat d’una corrua de patges i guerres precedits per trompeters. No hi ha cap mena de dubte que es tracta de la representació de l'entrada triomfal legitimadora del poder del Príncep que assumeix una tradició que s’origina a l’antiga Roma i de la qual, l’arc de Constantí, podria haver estat la font inspiració.

L'arc de mig punt dona accès, a la porta franquejada per columnes adossades i dos magnífics relleus d'éssers mitològics amb mig cos d'aliga i mig de lleó que aguanten l'escut amb les "Quatre Barres". Sobre d'ells la inscripció "Alfonsus, rex Hispanus, Siculus, Italicus, pius, clemens, invictus" que ens podria fer plantejar el caràcter i les intencions polítiques del Magnànim, unes intencions molt poc romàntiques i excessivament imperialistes que en paraules de Ferran Soldevila, "arruïnarien Catalunya d'una part i Nàpols de l'altra, abocant-les a guerres civils en temps de Joan II i Ferrante respectivament".  

Al marge de l’habilitat de l’execució dels marbres, és la idea d’arc de triomf el que fa que sigui considerat una peça excepcional. És l’accés al castell entre dues torres que manifesten la voluntat del poder i al mateix temps desenvolupen un programa humanista que uneix arquitectura i escultura donant unitat al conjunt i convertint-lo en l’exaltació del rei que té unes virtuts comparables a les suposades als antics emperadors romans. Així doncs, en aquest sentit, aquest arc fou exemplar tant pel que fa a la seva concepció com per les dates inicials dins l’esperit de l’humanisme renaixentista.

Crida enormement l’atenció, en aquest context de recuperació dels valors artístics i el culte per l’antiguitat, l’enorme capacitat de revolució que significà el Renaixement i que en cap cas es pot considerar conservador. És igualment significatiu que fos a partir d’aquest moment quan es recupera la utilització de l’arc de triomf com element propagandístic, serà  del s. XV ençà i fins el segle passat que nombrosos el reis, monarques, emperadors i dictadors de manera estable o de tramoia han emprat l’arc de triomf com element ornamental per difondre el seu poder.

Alfons el Magnànim serà un emperador de la Mediterrània i de Nàpols, ja no tornarà a Catalunya. Abans d’anar a Itàlia tenia ja un esperit enormement refinat. L'inventari de la seva biblioteca, per exemple, era ple de texts clàssics, i a partir d’ara, la seva amistat amb Llorenç de Medici, net del gran Cosimo, explicaran perfectament l’afluència d’artistes florentins a la cort de Nàpols.

Així doncs, aquest rei es sentirà plenament identificat amb els corrents intel·lectuals del moment i ben a gust es convertirà en un príncep italià d’esperit, decidit a protegir les idees del Renaixement però sense adonar-se que el Principat de Catalunya, pal de paller de la Corona d’Aragó, ja no era el que havia estat i la seva política Mediterrània era avocada al fracàs.

General