Tornem a viure
10 Maig, 2006 08:25
Publicat per aladern,
diàlegs de paper
“... Cal tenir un pou per
conèixer el valor de l’aigua. Cal fer créixer un arbre per mirar-s’hi, a
abatre’n un altre. Cal assaborir les verdures del nostre hort per saber a quins
succedanis estàvem acostumats. Cal tallar-se la llenya per trobar, davant la
llar de foc, la veritable sensació de confort. Cal confeccionar-se els vestits
per deixar de suportar dòcilment el capricis de la moda. Cal esguardar com
viuen ela animals i els insectes, abans d’exterminar-ne els que qualifiquem de
“nocius”. Cal retrobar la salut del cos i de l’esperit per adonar-nos del plaer
de viure i estimar...”
Totes aquestes veritats i mil coses pràctiques ens explica Jacques Massacrier al seu llibre Tornem a viure. Diu a la solapa: “Els anys de vida a París, els èxits professionals, sorprenents, els dinars de negocis, les reunions que s’allargaven de vegades fins a les cinc de la matinada, convertiren J. Massacrier en un dels campions de la publicitat moderna. Director artístic d’una de les firmes més pròsperes dels Champs-Elysées, el seu nom s’associà a importants campanyes publicitàries. Tenis 37 anys. Però aquesta vida de foll l’estava esfondrant interiorment. N’estava tip. El mes de juny de 1970, amb Greta i els seus fills, desembarca a Eivissa, penetra a l’interior, lluny del brogit de la vida turística. Can Tauet no era res més que les quatre parets d’una casa abandonada, sense llum, un munt de teules i un petit hort descurat molt de temps. Al voltant terra erma, malesa i, més enllà, el bosc.”
Qui no ha tingut mai el desig, després d’unes raons amb el “jefe”, de veure’s atrapat en un embús de trànsit, enmig de la pol·lució i el brogit de la ciutat, de tocar el dos i anar-se’n a viure a un poble remot dels Pirineus i dedicar-se a plantar cols o a pasturar vaques? A les dècades dels setanta i dels vuitanta el llibre de Massacrier va ser dels primers a córrer de mà en mà dels neorurals, dels estrenats ecologistes i naturistes que, com les generacions posteriors, a la seva joventut encara creien en les utopies. Després va venir la revista Integral, un altre breviari de capçalera que al començament sortia al carrer cada tres mesos i no només es llegia, sinó que s’estudiava amb devoció. Més tard, com totes les coses, una munió de llibres i revistes van convertir-se en un negoci més, i els somnis i les utopies, tret de comptades excepcions, quan quedar oblidats al calaix del possible-i-que-mai-no-serà.
Buscant un altre llibre m’ha vingut a les mans, des de la part més inaccessible de la lleixa atapeïda. Tornem a viure és un llibre de gran format, paper encartonat i lletra de cal·ligrafia, amb dibuixos del mateix autor. Ideal per a regalar, llavors. Però també ideal per deixar-te endur per la sensació de que tens a les mans una petita, senzilla, modesta joia plena de vida. Me’l torno a mirar amb ulls de primera vegada i el veig envellit, una mica esgrogueït, semblant a les mans que el sostenen. El torno a fullejar i per dins el trobo ple de vida, de sang càlida i d’ànsies que no han perdut frescor. Igual que les mans que el sostenen, m’agradaria pensar i no sé si m’enganyo.