Hauries d’haver-te amagat. No vas anar prou amb compte i la llum inesperada t’ha encegat. Has volgut sortir del racó més fosc de tu, del forat més profund de l’agonia i ara hauràs d’omplir-te de paciència. ¿Et pensaves que eres un esperit lliure, una criatura fora de l’abast de les lleis de les fibres més interiors i pulcres, exempt de plorar davant d’una mirada trista? No queda lloc a la terra per a les ànimes que neguen l’evidència, que no volen ser arrossegades per les turbulències del cor. A poc a poc, a mesura que el teu no persistent decandia igual que la darrera flama d’un petit llum de parafina, vas començar a sentir que alguna cosa havia arrelat dins la teva clivellada quietud, una desconeguda voluntat ho trastocava tot i venia a fiblar-te el pensament més calmós. Per un instant un goig confús et rebrotava a les mans i se’t perdia com escata de sol dins l’abisme del pou dels seus ulls. No ets un heroi ni ho pretenies ser. De fet, no has presentat cap mena de resistència davant d’aquest daltabaix de focs d’artifici que ha tocat un nocturn amb la flauta de les canonades de l’atzar, per on corre un foc purificador coronat de la sublim prosa en flames.
Ara no vols veure lliscar els anys sense que aquest misteri entrellaci amb un encaix tremolós totes les parts disperses i el dard dissonant esquinci el vel de les teves pors. Per això t’has deixat netejar per una pluja d’estels i has sortit amb el rostre desafiant a saludar el nou dia, la lluminositat que banya de sol i de mar les teves parpelles cremades. Mai no demanaràs almoines al temps. I d’on ve tot això? Per què alçar davant d’aquesta claredat les mans tancades? Només se t’ocorre deixar la copa dels esguards a les mans d’una flor groga i cridar ben alt “Magnífic!”; i ja dempeus, tot apropant-te amb una tendresa insospitada a les escotilles del cor que per tu s’obre, tornes a cridar “Magnífic! Magnífic!”. Aquest segon enlluernador ja no el canviaries per res del món, no, ni per recuperar la memòria dels naufragis per on has navegat durant tants anys. Ara la dus penjada al coll i desplegues les teves ales. Has encès tots els llumeners del cel per aquest viatge i et sents lleuger, insubstancial, un Ícar omnipresent que ha robat un cor espurnejat de llàgrimes i el treu a ballar com balla el sol al voltant de la terra. Mentrestant l’Univers dorm, amb l’enorme cabellera plena d’estrelles que li fa de coixí sota el seu rostre que s’adorm, confiat, als teus braços.