El cedre és un arbre estretament lligat a la cultura mediterrània. Sempre verd, majestuós, el seu port cònic li dóna l’esveltesa dels nostres gegants; una piràmide monumental que s’arrela a les profunditats de la terra generosa que a tots ens acull i alça la seva testa orgullosa al cel. A l’orient del nostre mar, el Líban el té magnificat al seu estendard.
La majoria haureu llegit algun cop Kahlil Gibran, el poeta, filòsof i pintor libanès, aquell que tenia l’ànima amarada de la lírica més etèria i alhora més profunda. Us deixo un petit fragment de El Profeta.

Gran és la teva enyorança per la terra dels teus records, i pel lloc en el qual els teus desigs més grans tenen estada; i el nostre amor no vol lligar-te ni les nostres necessitats retenir-te.
Et demanem, però, que abans de deixar-nos ens parlis i en donis la teva veritat. I nosaltres la donarem als nostres fills, i ells a llurs fills, i així no es perdrà.
En la teva solitud has vetllat els nostres dies, i en el teu desvetllament has escoltat els plors i les rialles del nostre dormir. Descobreix-nos ara a nosaltres mateixos, i digue’ns tot el que t’ha estat ensenyat del que hi ha entre la naixença i la mort.
I el respongué:
Poble d’Orphalese, de què puc parlar-vos, sinó del que suara es mou dins les vostres ànimes?

Aleshores Almitra digué: Parla’ns de l’Amor.
Ell alçà el cap i esguardà la gent, i una gran calma caigué sobre tothom. I en veu molt alta digué:

Quan l’amor us cridi, seguiu-lo. Encara que els seus camina siguin durs i costeruts.
I quan les seves ales us embolcallin, agafeu-vos-hi. Encara que l’espasa, amagada entre les seves plomes, pugui ferir-vos.
I quan us parli, creieu en ell. Encara que la seva veu pugui destrossar els vostres somnis com el vent del nord deixa devastat e vostre jardí. Car per més que l’amor us corona, també us crucifica. I encara que us fa créixer i millorar, també us esporga.
Així com puja fins al vostre cimall i acarona les vostres branques més tendres que tremolen al sol, així davallarà a les vostres arrels i les trontollarà en llur arrapament a la terra.
Com si fóssiu garbes de blat us arreplega dins d’ell mateix.
Us bat com la trilladora per despullar-vos.
Us trenca, per deslliurar-vos de la vostra closca.
Us esmola per blanquejar-vos.
Us pasta perquè esdevingueu flexibles.
I després us transforma al seu foc sagrat perquè esdevingueu pa sagrat a la sagrada festa de Déu.
Totes aquestes coses, l’amor les fa en vosaltres perquè pugueu saber el secret del vostre propi cor i en aquest coneixement esdevenir un fragment del cor de la Vida.
Però si en el vostre temor cerqueu solament la pau de l’amor i el plaer de l’amor, aleshores us és millor que cobriu la vostra nuesa i que passeu de llarg pel llindar de l’amor. Cap al món sense estacions, on riure, però no amb totes les vostres rialles, i plorareu, però no amb totes les vostres llàgrimes.
L’amor no dóna res més que ell mateix, i tampoc no pren res més.
L’amor no posseeix, ni vol ser posseït. Car l’amor en té prou amb l’amor.
L’amor no coneix altre desig que el de realitzar-se.
Però si tu estimes, i el teu amor sent deler de desitjar, deixa que siguin aquests els teus desigs:
Fondre’t i ésser com la lliscant riera que canta a la nit la seva melodia.
Conèixer el dolor d’una tendresa massa gran.
Ésser ferit per la teva pròpia comprensió de l’amor, i sagnar voluntàriament i joiosa.
Despertar-te a l’albada amb un cor alat, i donar gràcies perquè tens un nou dia per a estimar.
Reposar al migdia i meditar sobre l’èxtasi de l’amor.
Retornar a la llar, amb agraïment, al capvespre.
I adormir-te després amb una pregària pel teu amor en el cor i una cançó de lloança en els llavis.

Aleshores Almitra parlà novament i digué:
I què ens dieu del matrimoni, mestre?
I ell respongué:

Heu nascut junts, i junts continuareu per sempre.
Estareu units quan les ales blanques de la mort escampin els vostres dies, i units continuareu en el silenciós record de Déu.
Però deixeu que quedin espais en la vostra unió, i permeteu que els vents dels ocells dansin sempre entre vosaltres.
Estimeu-vos l’un a l’altre, però no feu un nus del vostre amor. Ans bé deixeu que sigui un mar que es mou entre les platges de les vostres ànimes.
Ompliu cadascun la copa de l’altre, però no begueu de la mateixa copa.
Doneu-vos l’un a l’altre el vostre pa, però no mengeu de la mateixa llesca.
Estigueu joiosos i canteu i danseu junts, però permeteu que cadascun de vosaltres pugui quedar sol, com està sola cada una de les cordes del llaüt encara que la mateixa música les faci vibrar.
Doneu els vostres cors, però no perquè l’un retingui el de l’altre. Car només la mà de la Vida pot contenir els vostres cors.
I romaneu junts, però no massa prop l’un de l’altre. Com les columnes del temple estan separades, i ni el roure ni el xiprer no creixen l’un a l’ombra de l’altre.

D’aquesta manera m’agradaria a mi saber estimar.