Camins mil·lenaris

17 Maig, 2006 16:56
Publicat per aladern, general

Sense exagerar gens ni mica, diré que dels camins m’agrada tot. Si un camí és en essència un retall de geografia, també és ben cert que, alhora, qualsevol camí és història, la seva història. La ruta que vam fer l’altra dia de Reus a Prades és històricament molt antiga. Segons els estudis del Dr. Enric Aguadé Sans, gran coneixedor de les muntanyes properes al Camp i divulgador de l’excursionisme, aquest camí és tri-mil·lenari i formava part de la ruta Salou-Prades-Ulldemolins que amb total seguretat utilitzaven ja els romans –i molt probablement també els ibers- per transportar els minerals que extreien de les riques mines d’Ulldemolins, de les més importants de les muntanyes de Prades. Entre els molts minerals d’aquelles mines, s’hi trobaven la plata, plom, or, i, especialment, coure i quelcom d’estany. El Dr. Aguadé té un llibre editat sobre aquest camí mil·lenari i d’altres camins que el complementaven.

No obstant, hi ha un altre llibre que m’agrada en gran manera. Es tracta “De Reus a Prades i Poblet”, editat per Cossetània l’any 2001 i escrit pel meu convilatà Josep M. Sugranyes. No és només una guia de travessa curulla de topònims, sinó que està farcit de mil i una anècdotes, d’històries verídiques i d’altres recollides de la llegenda o de la brama popular. Entre les històries reals que ell explica hi ha la del cabdill carlí Isidre Pàmies “Cercós”, fill de l’Aleixar i que es va fer famós guerrejant per aquestes muntanyes durant la tercera carlinada, al segle dinou. Pel camí que seguíem el diumenge de tornada, sota mateix del cingles de La Mussara, trobem el Mas de Joan Pau i, a uns centenars de metres, la balma coneguda com Hospital del Carlins. Una història digna de ser coneguda, la del tal “Cercós”, que un altra dia potser expliqui.

Ara només clouré l’esment que he fet de l’alliçonador i entretingut llibre de l’amic Sugranyes, dient que, entre les gestes i anècdotes que ens regala, també hi ha lloc per a la poesia. Comprendreu que no podia ser d’altra manera, al ser la contemplació de la natura una font d’inspiració inesgotable. I quina bellesa hi ha més natural que la femenina?

“...però tots ens fem creus del desempallegament i la gràcia de la Panny que fa bona l’expressió ‘en el pot petit hi ha la bona confitura’. En canvi la Raquel em fa venir a la memòria aquella romança d’El huesped del Sevillano, en que també una Raquel era lloada com una ‘mujer de los ojos bellos’. Efectivament els seus ulls clars, serens... sobresurten d’un cos modulat per l’exercici i justifiquen uns punts suspensius, perquè el seu dolç mirar transporta cap a un món de somnis meravellosos.
El poeta potser diria:
Quin encís tenir a la vora
ple de llum l'amor vedat,
i sentir el cor que plora
per un somni esbojarrat.

16 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Comentaris

Camins, natura, poesia, sempre van unides. Què seria dels poetes sense un bri de bellesa natural! Per cert això del pot petit...m'ho van arribar a dir una infinitat de vegades, per què seria?

Publicat per Violant 17 Mai 2006, 18:57

Per què seria, Violant?
:)
Una pregunta (la d'abans no compta), tu on creus que resideix la bellesa, en la mirada o en allò mirat?

Publicat per Ramon 17 Mai 2006, 19:51

La mirada, la que reflexa la bellesa més amagada i vertadera de les persones. L'aparença externa no m'interessa massa, és caduca i variable. L'altra és per sempre, no te la poden manllevar ni manipular.

Publicat per Violant 17 Mai 2006, 21:53

Sempre em sorprens, Ramon! (gratament, és clar)

Publicat per Arare_ 18 Mai 2006, 08:47

Ja saps la dita, Arare: Aprenent de molt... mestre de poc!

Publicat per Ramon 18 Mai 2006, 10:53

Per a nosaltres, en canvi, els camins són les cotilles del bosc; són amenaçants. Sí, conten una història; però la lectura depèn del punt de vista.

Publicat per Lupus Minor 19 Mai 2006, 08:38

Interessant el teu punt de vista, llobató. Però fins i tot els lupus minor fan camins. O no?

Publicat per Ramon 19 Mai 2006, 11:05

Sempre m'ha encisat trobar-me en algún lloc on sé del cert que fa milers d'anys, segles, hi havia algú allà mateix, fent el mateix que jo, passejant... o en algun indret on ja només hi queden pocs vestigis d'allò important que va ser i intento imaginar-m'ho tal com era en la seva època més gloriosa... no puc evitar desitjar viatjar en el temps, encara que només sigui un segons, els suficients per gravar-ho a la retina, per poder veure com era tot llavors... ja no et dic res dels camins i arbres milenaris... ells ho tenen tot guardat a la seva memòria, ells són privilegiats.
:*)

Publicat per elur 19 Mai 2006, 12:11

Quan era jove havia anat molt poc per aquella zona, doncs per qüestions de combinació i transports tenien més tirada a anar cap a Corbera, el Figaró, Tagamanent... Ara hi he anat en diferents ocasions i cada vegada m'agrada més. El que passa és que, per anys que tinguin els arbres, al capdavall, com tot al món, tenen també un final escrit en el seu destí. Respecte a les carlinades, un tema encara poc estudiat, que mostra les misèries d'un món rural dividit, patint constantment, una Catalunya que no és massa exportable, diem-ho així...

Publicat per júlia 19 Mai 2006, 12:55

Crec que és de Sagarra: 'un camí, quina cosa més llarga de fer, quina cosa més curta de dir..."

Publicat per Júlia 19 Mai 2006, 12:56

A mi em passa quelcom semblant, elur. Sobretot al costat d'arbres majestuosos que guarden velles masies sovint enrunades. També les pedres sembla que et parlin de temps passats. Sents una força invisible quan passeges per les traces d'un poblat ibèric. Nosaltres també som privilegiats de ser-hi.
:*)

Publicat per Ramon 19 Mai 2006, 14:30

És igual de qui sigui el vers, Júlia, l'expressió és ben certa.
M'agrada la història, i no sabria dir-te quina època m'agrada més. Però m'atrau en sobremanera les guerres entre liberals i carlins. Segurament perquè encara les tenim aquí a tocar, a la memòria dels avis. I som, en certa manera, d'allà on venim.

Publicat per Ramon 19 Mai 2006, 14:33

Com les bèsties, caminem sense fer camí. A diferència dels homes, i sempre que ho podem evitar, preferim no deixar petjada (per allò de la supervivència).

Publicat per Lupus Minor 19 Mai 2006, 14:42

Home, lupus minor, ara no em vinguis amb històries de la vora el foc, que conec tots els rastres de la muntanya. Una altra cosa és si parles amb metàfora.

Publicat per Ramon 19 Mai 2006, 15:55

És clar que parle amb metàfora, home! O et pensaves que un homellop de debò sabria navegar per internet i escriure un blog? Tal volta sí, si és molt llest; però no vegis com deixaria el teclat ;-).

Publicat per Lupus Minor 19 Mai 2006, 16:06

Molts aspectes de la Guerra Civil no es poden explicar sense els substrat carlí que els embolcalla. Les guerres carlines, a Catalunya, han estat tractades de forma molt fragmentària, de vegades s'han 'oblidat' de forma interessada, perquè mostraven un país endarrerit, amb cacics i estranys guerrillers i violències gratuïtes que no responia al clixé de la Catalunya industrialitzada, obrerista, ciutadana i cívica. A veure si serem capaços de recuperar aquesta història sense complexos.

Publicat per júlia 22 Mai 2006, 10:27