Tornem a viure
10 Maig, 2006 08:25
Publicat per aladern,
diàlegs de paper
“... Cal tenir un pou per
conèixer el valor de l’aigua. Cal fer créixer un arbre per mirar-s’hi, a
abatre’n un altre. Cal assaborir les verdures del nostre hort per saber a quins
succedanis estàvem acostumats. Cal tallar-se la llenya per trobar, davant la
llar de foc, la veritable sensació de confort. Cal confeccionar-se els vestits
per deixar de suportar dòcilment el capricis de la moda. Cal esguardar com
viuen ela animals i els insectes, abans d’exterminar-ne els que qualifiquem de
“nocius”. Cal retrobar la salut del cos i de l’esperit per adonar-nos del plaer
de viure i estimar...”
Totes aquestes veritats i mil coses pràctiques ens explica Jacques Massacrier al seu llibre Tornem a viure. Diu a la solapa: “Els anys de vida a París, els èxits professionals, sorprenents, els dinars de negocis, les reunions que s’allargaven de vegades fins a les cinc de la matinada, convertiren J. Massacrier en un dels campions de la publicitat moderna. Director artístic d’una de les firmes més pròsperes dels Champs-Elysées, el seu nom s’associà a importants campanyes publicitàries. Tenis 37 anys. Però aquesta vida de foll l’estava esfondrant interiorment. N’estava tip. El mes de juny de 1970, amb Greta i els seus fills, desembarca a Eivissa, penetra a l’interior, lluny del brogit de la vida turística. Can Tauet no era res més que les quatre parets d’una casa abandonada, sense llum, un munt de teules i un petit hort descurat molt de temps. Al voltant terra erma, malesa i, més enllà, el bosc.”
Qui no ha tingut mai el desig, després d’unes raons amb el “jefe”, de veure’s atrapat en un embús de trànsit, enmig de la pol·lució i el brogit de la ciutat, de tocar el dos i anar-se’n a viure a un poble remot dels Pirineus i dedicar-se a plantar cols o a pasturar vaques? A les dècades dels setanta i dels vuitanta el llibre de Massacrier va ser dels primers a córrer de mà en mà dels neorurals, dels estrenats ecologistes i naturistes que, com les generacions posteriors, a la seva joventut encara creien en les utopies. Després va venir la revista Integral, un altre breviari de capçalera que al començament sortia al carrer cada tres mesos i no només es llegia, sinó que s’estudiava amb devoció. Més tard, com totes les coses, una munió de llibres i revistes van convertir-se en un negoci més, i els somnis i les utopies, tret de comptades excepcions, quan quedar oblidats al calaix del possible-i-que-mai-no-serà.
Buscant un altre llibre m’ha vingut a les mans, des de la part més inaccessible de la lleixa atapeïda. Tornem a viure és un llibre de gran format, paper encartonat i lletra de cal·ligrafia, amb dibuixos del mateix autor. Ideal per a regalar, llavors. Però també ideal per deixar-te endur per la sensació de que tens a les mans una petita, senzilla, modesta joia plena de vida. Me’l torno a mirar amb ulls de primera vegada i el veig envellit, una mica esgrogueït, semblant a les mans que el sostenen. El torno a fullejar i per dins el trobo ple de vida, de sang càlida i d’ànsies que no han perdut frescor. Igual que les mans que el sostenen, m’agradaria pensar i no sé si m’enganyo.
Comentaris
La primera vegada,que vaig anar a petar a Eivissa i Formentera, amb aquells hippies primerencs, hi vaig veure un paradís.Jo era molt joveneta. A poc a poc el meu paradís s'ha anat tornant un temple de culte al déu Diner. Tant de bo l'autor d'aquest llibre que et mires amb amor (els llibres sempre ens produeixen sentiments amorosos, veritat?) tant de bo, deia, l'autor de "Tornem a viure" continuï conservant l'esperit de quan el va escriure. Del que si que estic convençuda és que les teves mans no, que no t'enganyen. Bon dia!
Publicat per Arare_ 10 Mai 2006, 08:43
Sí, Arare, suposo que no cal seguir el rastre de l'autor (l'"estela" marinera no té traducció)i que el que compte és el nostre trajecte. Però mira, m'ha picat la cusiositat i he mirat al Google. No sé si és el mateix, però he trobat un web en anglès que diu que ha Eivissa es ven una propietat "Can Furnet Tauet" per "només" 2.200.000 euros. També he trobat un altre llibre de Massacrier:
Jacques Massacrier. Partir. (Manual del Vagabundo a Vela.) Ilus. de J.M. Fourquet.
Ed. Alta Fulla, Barcelona. 1982.
Al final potser fa canviar l'aixada per la vela i et va fer la competència a tu!
Bon dia!
Publicat per Ramon 10 Mai 2006, 09:38
Des de l'experiència -dolenta- de Fourier i des de la constatació, al llarg dels anys, per experiències conegudes de prop o de lluny, que les utopies, quan es volen viure de forma massa coherent acaben fracassant, he arribat a la saludable conclusió que la 'nova vida' la portem a dins, al cap, i que no es troba a cap indret geogràfic.
Publicat per júlia 10 Mai 2006, 11:49
I que no s'aprèn, també, de les experiències dolentes, Júlia? Tant o més que de les bones.
Completament d'acord en que la 'nova vida' la portem a dins, però si no intentem dur-la a la pràctica, ens queda la insatisfacció de la 'incoherència' de la nostra manera de viure la vida.
Publicat per Ramon 10 Mai 2006, 12:03
Cal fixar-s'hi sempre en com fa les coses la natura...
Ostres... doncs no fa gaire temps encara vaig preguntar si algú sabia d'algún poble abandonat, per fer com allà a les espanyes, que se n'hi van a viure i els repoblen... una masia petitona, un hortet, aviram, un parell de vaques, 4 porcs, 2 o 3 gossos, el meu gat... i clar, un compte corrent que no s'acabés mai ;) perquè tot això i sense una nòmina a finals de mes, seria més efímer que l'Estatut aprovat al Parlament... Ens han fet esclaus del diner i no hi hem oposat cap resistència.
Publicat per elur 10 Mai 2006, 15:49
Oi que sí, elur? és el sempitern dilema entre el que ens demana el cor i el que ens aconsella el cap. La primera part que expliques... uf! quants cops no ho hauré pensat jo... La segona part, és la més encertada !!
:))
De totes maneres, si te'n vas a viure a la Xuriguera avisa, que ja vindré a estonetes a cavar-te els naps i les cebes i a regar els enciams.
:*)
Publicat per Ramon 10 Mai 2006, 16:52
Cosa que voldrà dir, si mai hi visc, que m'haurà tocat la loteria, per tant ja tindré la utopia feta realitat ;P
No dubtis que t'avisaria, fins i tot només per gaudir del ventet que hi passa sota els arbres de davant la casa... :*)
Publicat per elur 10 Mai 2006, 17:56
et deixo un regalet, a veure si t'agrada :)
http://www.infotecbusinesssystems.com/wildlife/default.asp
Publicat per elur 10 Mai 2006, 18:38
Ei, elur, quina passadaaa!!!!!!
Què són, àligues?
No sé si és una webcam o és una gravació
(és que jo només domino l'anglès si és petitó, escanyolit i encara si es deixa)
:P :P
Merci!
Publicat per Ramon 10 Mai 2006, 19:54
Jo em conformaria en poder viure al camp durant el cap de setmana per allò de procurar dipòsit líquid (durant la setmana) i salut al mateix temps. Ara per ara només em puc permetre fer els passejos setmanals (a peu o amb moto) buscant i apreciant la natura. Ja fa anys que busco però no trobo!! Però és cert el que diu Massacrier, només es poden apreciar les coses de les quals en tenim coneixement.
Publicat per Violant 10 Mai 2006, 19:58
Cal....
no tothom té el desig de saber l'abans x actuar en el després. i començo a creure q hi ha força gent q li agraden més els sucedanis q les verdures, seguir una moda sense haver de pensar q crear-se la pròpia, comprar un feix de llena abans no li surtin llagues als dits, exterminar sense saber pel simple fet q els molesta aquest animal o aquell insecte, viure i estimar a costa del cos i l'esperit.
ara q ben mirat, em sembla al llarg de la història sempre hi ha hagut de tot en aquest món.
petons!!!
Publicat per su* 10 Mai 2006, 20:40
Hi ha d'haver de tot en aquest món, su*. Visca la diversitat!
I aquests que dius tu dels succedanis, les modes, el pensar poc i llaurar per on et diuen, tris tras patatim patatam... aquests em sembla que són majoria.
:S
Kissos!
Publicat per Ramon 10 Mai 2006, 21:20
Violant, i d'aquelles passejades que fas tot sovint per les vinyes, què me'n dius? També és una manera d'estar en contacte amb la natura. I estic segur que tu la tens molt a prop, físicament i emocional. Si no, digue'm d'on surt la teva poesia?
Publicat per Ramon 10 Mai 2006, 21:24
Jo si tornes a viure al camp, em compraria un ordinador de color verd !!!
Tinc la neurona esvalotada. :)
Publicat per jaka 10 Mai 2006, 23:15
Ei aladern, aquest fragment que has escrit del llibre és molt motivador.
Diuen que la utopia ens permet caminar, sempre rera ella i penso que, tot i que sigui difícil, aquest camí s'ha de fer en coherència a allò que creus perquè es pot acabar enganyant-se a un mateix.
D'això que parlau d'allunyar-se del "mundanal ruido", em va explicar una companya que el seu avi ho va fer. Va deixar la seva feian de xófer per a gent amb peles de Bilbao, la dona, tot...i va retornar a Galícia, al poblet on havia nascut. Segons em deia, és un poble molt petit per on hi passa la ruta del Camí de Santiago. L'home viu allà, sense aigua corrent i d'una forma molt austera, cultivant a l'hortet, amb els animals...i jo crec, que aquest home és feliç...
Publicat per Dunna 10 Mai 2006, 23:41
Bentrobat el llibre —que desconeixia—; engrescador el post que has escrit. A mi que em barallo constantment amb el "jefe" (és una mena de lluita interna), aquestes ganes de deixar-ho tot i fugir a pagès, no només m’entren sovint, sinó que m’assalten de forma permanent. Què no ho hagi fet encara, no sé si es deu a què m’han faltat dallonses, o perquè a la fi, com que m’acabaria enduent al "jefe", penso que no val la pena.
Publicat per El Pensador 11 Mai 2006, 04:48
Pensador, el "canvi", penso jo modestament, ha de començar per un mateix. Si aquest "jefe" interior et té dominat, tururut viola!
Quanta gent no conec que vol fugir... sense adonar-se'n que fugen d'ells mateixos. La persona realment lliure és capaç de viure allà on sigui, i si li ve de gust anar-se'n al camp o fer d'ermità, ho farà sense cap recança.
Publicat per Ramon 11 Mai 2006, 06:57
Dunna, seguint amb el que li deia al Pensador, aquest avi que esmentes, si realment és feliç fent el que fa, penso que ja s'havia allibarat abans de donar el pas. La resta és viure amb coherència. Però no ens enganyem, són pocs. La resta estem massa lligats al nostre progrés (és un dir).
Publicat per Ramon 11 Mai 2006, 07:01
Neurona esvalotada :) si tornessis a viure al camp no et caldria comprar la vaqueta!
:*)
Publicat per Ramon 11 Mai 2006, 07:03
són àguiles americanes, precioses oi?
Doncs se suposa que és en directe, però no ho sé del cert, que amb la diferència d'hores que hi ha, no pot pas ser que allà sisui de dies les mateixes hores que aquí i fins i tot passades les 11 de la nit... i desde les 9 del matí! ;)
M'alegro que t'hagi agradat :*)
Publicat per elur 11 Mai 2006, 18:05