Aquest matí em comentava l’elur que no sap d’on prové la fusta de cedre que arriba a l’empresa en la qual ella treballa. “La veritat és que procuro no pensar en que la fusta manipulada són arbres tallats. El dia que vaig veure el tronc d’un roure tallat a làmines quasi vaig plorar”, diu, i continua preguntant-me si sé quan triga un d’aquests arbres per assolir aquella amplada de tronc i aquella majestuositat que ens corprèn quan els veiem en la seva monumental corpulència. I tant que ho sé! Tinc la sort de tenir a prop i sentir-me, en certa manera, descendent d’una alzina mil·lenària, l’alzina del Mas de Borbó, situada als peus de la serra de La Mussara, en el municipi de l’Aleixar, al Baix Camp. Aquesta alzina és impressionant i es calcula que té més de mil anys. Davant d’ella es veu la petitesa de l’home al costat de la natura i del temps. L’alzina del Mas de Borbó és la més grossa de Catalunya i hom creu que de tot l’Estat, amb un volt de canó a 1,30 metres d’alçària de 6,45 metres, i de 9,45 metres de volt de la soca. No és molt alta, uns 12 metres, però en canvi el diàmetre mitjà de la capçada és d’uns 24,2 metres.

Però quan estic vora seu crieu-me que no penso pas en mesures ni en estadístiques, tot això se te’n va del cap en el moment en que et quedes embadalit i astorat. Si des cas, recordo el que m’explicava la meva mare quan jo era infant, que els seus pares havien viscut uns anys en aquella propietat a principis del segle passat, i que ella havia nascut a la masia. Així m’ho deia. I ara, després de perdre-la a l’adolescència, a la vora de l’alzina penso en totes les coses que m’hagués agradat preguntar-li i ja no tindran mai resposta. Em va tenir a mi quan ella ja era prou gran, prop dels quaranta anys, i se’n va anar massa aviat. Per això, sota la majestàtica capçada de l’arbre, els sentiments se’m multipliquen fins a l’infinit. Pensar primer, que sota la seva ombra els meus avis podrien haver bressolat una filla. I més lluny, encara. Que quan durant la Guerra de Successió el Carrasclet campava per aquestes contrades, l’alzina ja era vella; que quan els sarraïns resistien encinglerats dalt als contraforts de Siurana de Prades l’envestida de Ramon Berenguer I en els seus intents d’ocupar el Camp de Tarragona, cap allà a l’any 1050, l’alzina ja era allí, impertorbable. I qui sap des de quan.

Hem perdut les paraules.
I a través d’un aspre vent del nord
m’arriben deixes d’esperances
i sento al cor què és morir
quan miro des de lluny el meu poble.
Les paraules − diuen − són la fórmula
perquè tot el món cap en les paraules.
Però jo sé que la veritat
no està continguda en les paraules,
que són tan sols ombra plana de mi
quan es manipula el llenguatge,
i li manquen el port i el volum
i el pàl·lid color del fullatge
amb la càrrega d’ocells a les branques
que no poden expressar-se i sostenir-se
en el feble vent de les paraules.
Conec la veritat que és la vida:
amagada suma d’experiències
i a través dels nusos puixança.
I sé que tot, finalment, ha de créixer
i ha de viure i ha de transformar-se
per no ser rutina o cosa morta,
com són mortes les ciutats acabades.