Sense exagerar gens ni mica, diré que dels camins m’agrada tot. Si un camí és en essència un retall de geografia, també és ben cert que, alhora, qualsevol camí és història, la seva història. La ruta que vam fer l’altra dia de Reus a Prades és històricament molt antiga. Segons els estudis del Dr. Enric Aguadé Sans, gran coneixedor de les muntanyes properes al Camp i divulgador de l’excursionisme, aquest camí és tri-mil·lenari i formava part de la ruta Salou-Prades-Ulldemolins que amb total seguretat utilitzaven ja els romans –i molt probablement també els ibers- per transportar els minerals que extreien de les riques mines d’Ulldemolins, de les més importants de les muntanyes de Prades. Entre els molts minerals d’aquelles mines, s’hi trobaven la plata, plom, or, i, especialment, coure i quelcom d’estany. El Dr. Aguadé té un llibre editat sobre aquest camí mil·lenari i d’altres camins que el complementaven.

No obstant, hi ha un altre llibre que m’agrada en gran manera. Es tracta “De Reus a Prades i Poblet”, editat per Cossetània l’any 2001 i escrit pel meu convilatà Josep M. Sugranyes. No és només una guia de travessa curulla de topònims, sinó que està farcit de mil i una anècdotes, d’històries verídiques i d’altres recollides de la llegenda o de la brama popular. Entre les històries reals que ell explica hi ha la del cabdill carlí Isidre Pàmies “Cercós”, fill de l’Aleixar i que es va fer famós guerrejant per aquestes muntanyes durant la tercera carlinada, al segle dinou. Pel camí que seguíem el diumenge de tornada, sota mateix del cingles de La Mussara, trobem el Mas de Joan Pau i, a uns centenars de metres, la balma coneguda com Hospital del Carlins. Una història digna de ser coneguda, la del tal “Cercós”, que un altra dia potser expliqui.

Ara només clouré l’esment que he fet de l’alliçonador i entretingut llibre de l’amic Sugranyes, dient que, entre les gestes i anècdotes que ens regala, també hi ha lloc per a la poesia. Comprendreu que no podia ser d’altra manera, al ser la contemplació de la natura una font d’inspiració inesgotable. I quina bellesa hi ha més natural que la femenina?

“...però tots ens fem creus del desempallegament i la gràcia de la Panny que fa bona l’expressió ‘en el pot petit hi ha la bona confitura’. En canvi la Raquel em fa venir a la memòria aquella romança d’El huesped del Sevillano, en que també una Raquel era lloada com una ‘mujer de los ojos bellos’. Efectivament els seus ulls clars, serens... sobresurten d’un cos modulat per l’exercici i justifiquen uns punts suspensius, perquè el seu dolç mirar transporta cap a un món de somnis meravellosos.
El poeta potser diria:
Quin encís tenir a la vora
ple de llum l'amor vedat,
i sentir el cor que plora
per un somni esbojarrat.