L'alzina mil·lenària

08 Maig, 2006 16:26
Publicat per aladern, e-mocions

Aquest matí em comentava l’elur que no sap d’on prové la fusta de cedre que arriba a l’empresa en la qual ella treballa. “La veritat és que procuro no pensar en que la fusta manipulada són arbres tallats. El dia que vaig veure el tronc d’un roure tallat a làmines quasi vaig plorar”, diu, i continua preguntant-me si sé quan triga un d’aquests arbres per assolir aquella amplada de tronc i aquella majestuositat que ens corprèn quan els veiem en la seva monumental corpulència. I tant que ho sé! Tinc la sort de tenir a prop i sentir-me, en certa manera, descendent d’una alzina mil·lenària, l’alzina del Mas de Borbó, situada als peus de la serra de La Mussara, en el municipi de l’Aleixar, al Baix Camp. Aquesta alzina és impressionant i es calcula que té més de mil anys. Davant d’ella es veu la petitesa de l’home al costat de la natura i del temps. L’alzina del Mas de Borbó és la més grossa de Catalunya i hom creu que de tot l’Estat, amb un volt de canó a 1,30 metres d’alçària de 6,45 metres, i de 9,45 metres de volt de la soca. No és molt alta, uns 12 metres, però en canvi el diàmetre mitjà de la capçada és d’uns 24,2 metres.

Però quan estic vora seu crieu-me que no penso pas en mesures ni en estadístiques, tot això se te’n va del cap en el moment en que et quedes embadalit i astorat. Si des cas, recordo el que m’explicava la meva mare quan jo era infant, que els seus pares havien viscut uns anys en aquella propietat a principis del segle passat, i que ella havia nascut a la masia. Així m’ho deia. I ara, després de perdre-la a l’adolescència, a la vora de l’alzina penso en totes les coses que m’hagués agradat preguntar-li i ja no tindran mai resposta. Em va tenir a mi quan ella ja era prou gran, prop dels quaranta anys, i se’n va anar massa aviat. Per això, sota la majestàtica capçada de l’arbre, els sentiments se’m multipliquen fins a l’infinit. Pensar primer, que sota la seva ombra els meus avis podrien haver bressolat una filla. I més lluny, encara. Que quan durant la Guerra de Successió el Carrasclet campava per aquestes contrades, l’alzina ja era vella; que quan els sarraïns resistien encinglerats dalt als contraforts de Siurana de Prades l’envestida de Ramon Berenguer I en els seus intents d’ocupar el Camp de Tarragona, cap allà a l’any 1050, l’alzina ja era allí, impertorbable. I qui sap des de quan.

La fotografia superior és d’una guia d’arbres monumentals. La de sota la vaig fer jo a la tardor del 2000 i la vaig enviar per Nadal als amics, juntament amb un poema que havia escrit uns mesos abans arran d’un fet luctuós ocorregut a Barcelona i d’unes paraules pronunciades al finalitzar una gran manifestació que tots recordareu: “Vostès que poden, parlin”.

Hem perdut les paraules.
I a través d’un aspre vent del nord
m’arriben deixes d’esperances
i sento al cor què és morir
quan miro des de lluny el meu poble.
Les paraules − diuen − són la fórmula
perquè tot el món cap en les paraules.
Però jo sé que la veritat
no està continguda en les paraules,
que són tan sols ombra plana de mi
quan es manipula el llenguatge,
i li manquen el port i el volum
i el pàl·lid color del fullatge
amb la càrrega d’ocells a les branques
que no poden expressar-se i sostenir-se
en el feble vent de les paraules.
Conec la veritat que és la vida:
amagada suma d’experiències
i a través dels nusos puixança.
I sé que tot, finalment, ha de créixer
i ha de viure i ha de transformar-se
per no ser rutina o cosa morta,
com són mortes les ciutats acabades.

33 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Comentaris

oooooooooooooooh quina preciositat d'alzina!!! Quin poema més maco!!!
Saps a la Xuriguera, prop del torrent hi tenim un roure monumental, no sé quants anys deu tenir, fan falta 3 persones adultes per abraçar-lo, però la monumentalitat rau en la seva alçada, és majestuós sí, però a mi em té el cor robat una alzina que hi ha prop d'una masia un xic més avall, no pas gaire, que com aquesta ha crescut sense que ningú li tracés els camins a les branques, i és preciosa, també.
El roure: http://www.fotolog.com/_neus_/?pid=13384597
L'alzina: http://www.fotolog.com/_neus_/?pid=11204132
Espero que t'agradin :)

Publicat per elur 08 Mai 2006, 17:32

El roure i l'alzina són fantàstics, elur. I les fotos precioses, són teves?
La forma de l'alzina s'assembla molt a aquesta que tenim aquí. Ho dic per les branques. M'agradaria que puguessis veure de prop la corpulència del ramatge que s'estén horitzontal. Si ho compares amb la persona de la imatge te'n fas una idea. I a deu o quinze metres de la soca és igual. Però és quan estàs a sota que te n'adones de la seva increïble grandiositat.
Gràcies per ensenyar-me els "teus" arbres!
:*)

Publicat per Ramon 08 Mai 2006, 18:12

Sí, les vaig fer jo, gràcies :)
I gràcies a tu Ramon ;*)

Publicat per elur 08 Mai 2006, 18:27

Ostres! :O A St. Climent d'Amer també n'hi un d'aquests arbres mil·lenaris!!! :P És mooooooolt gran... pobret fa un parell d'anys li va caure un llamp i ara està malalt... snnif...

Petons!

Publicat per Silenci 08 Mai 2006, 19:10

Elur, Ramon (tot i que estic al teu bloc, suposo em permetràs que la posi a ella davant), altra cosa no sé, però, d'ombra no us en mancarà, no. Una abraçada.

Publicat per El Pensador 08 Mai 2006, 19:19

Silenci, doncs podries anar un dia i fer-li una foto. Després ens l'ensenyes, val? abans que no es posi més malatona.
(suposo que tu no hi tens res a veure, amb això del llamp, oi?) :)))

Publicat per Ramon 08 Mai 2006, 19:36

Tens tots els meus permisos, Pensador. I tens molta raó, l'ombra d'aquests arbres imponents arriba lluny, lluny... Fins als blocs!
Gràcies per dir la teva.

Publicat per Ramon 08 Mai 2006, 19:38

Quan vaig acabar magisteri vaig començar filosofia i lletres, però ho vaig haver de deixar per diferents motius familiars. Vaig tenir la sort, però, de poder fer una assignatura amb el geògraf Cassassas, home immens, que explicava geografia, recitava, i ens comentava, recordo, les diferències entre la mitologia conformada en paisatges de fageda, silenciosos, plens de fades etèries, boiroses, o en paisatges d'alzinar, amb sotabosc cruixent, plens d'éssers com les bruixes. En castellà, l'alzina sempre em recorda Machado:
¡Encinares castellanos / en laderas y altozanos, /serrijones y colinas /llenos de oscura maleza, /encinas, pardas encinas;/ humildad y fortaleza!...

Publicat per júlia 08 Mai 2006, 20:40

Un dia potser parli de l'alzinar, Júlia. Del que es coneix com a alzinar "madur", cada dia més rar, per desgràcia, al nostre país.
T'hi has fixat, però, que la majoria d'alzines monumentals es troben a redós dels masos, sobretot de les masies més antigues. Per quin motiu deu ser?

Publicat per Ramon 08 Mai 2006, 20:59

Julia, jo també vaig tenir aquest gran professor, quan vaig fer Geografia de Catalunya al curs de comuns de Filosofia i lletres (deviem ser del mateix pla, que es deia pla Maluquer)...

Parlant d'alzines, a mi de petita em portaven a Palau de Plegamans a "canviar d'aigües" perquè es veu que no menjava res i llavors es feien, aquestes coses... bé, allà hi havia una alzina preciosa preciosa... ara deu fer un parell d'anys vaig anar a visitar un amic que viu allà i em vaig endur una molt desagradable sorpresa: d'aquell poble tan bonic que jo recordava... no en queda ni l'alzina, que s'ha convertit en una rotonda... al bell mig de la qual hi ha un tronc podrit que deu ser "la meva alzina"... en fi

Gràcies, Ramon, per les fotos, per les paraules, pel poema i per compartir amb nosaltres tantes coses.

Publicat per Arare_ 08 Mai 2006, 21:39

Quantes històries que deu haver bressolat aquesta alzina i quantes més encara li queden per viure! I com d'injusta ha estat la teva, de vida!

Publicat per Violant 08 Mai 2006, 22:24

Júlia i Arare, gairebé el que sento és enveja, de la sana, de la sort d'haver gaudit d'aquestes classes.
Progrés a banda, Arare, si és que en podem dir progrés, això et demostra que res no és etern, i també en podem treure la lliçó. La lliço no és pensar que el que tenim s'ha d'acabar, sinó que és "ara" quan hem de viure les coses i fruir-les.

Publicat per Ramon 08 Mai 2006, 23:44

Si poguéssim veure per un forat tot el que ella ha vist, Violant...!
Injusta? no ho he pensat mai. Més aviat diria afortunat, si no fos que ara aquesta paraula pot semblar un sarcasme. Però, quants voldrien tenir tot el que jo he tingut la sort de rebre! Això és el que compta, al cap i a la fi.

Publicat per Ramon 08 Mai 2006, 23:50

Sabia que em diries això precisament! Has estat afortunat si es mira des del punt de vista de la qualitat de l'amor que has rebut. Que com dius, és el que compta. Petons.

Publicat per Violant 08 Mai 2006, 23:57

Els cedres? Doncs segurament deuen venir de l'Europa de l'est, quan estava acabant la carrera ja se'n parlava de la "capitalització" dels països a costa del seu patrimoni natural.
Quant temps triga un arbre a ser "maderable"? Doncs depén de quin aprofitament es vulgui fer, però va des dels 10-12 anys dels pollancres per a desenroll, fins als 200-400 anys dels roures i altres fustes "nobles" per a bigues d'esquadria considerable.
També depén molt del lloc on creixi l'arbre, ja que no és el mateix un prat amb aigua abundant que una vessant assoleiada i rocallosa.

Publicat per Voltaire- 09 Mai 2006, 00:15

Respecte als alzinars, rouredes, fagedes i altres boscos "climàcics"... la idea és bona ja que el símil seria considerar que tothom arribés a vell, molt vell, i amb bona salud, però si ja és difícil per a nosaltres que a penes vivim uns 80 anyets imagina't per a un biotop que ha de romandre en condicions òptimes durant uns 500/600 anys per tal que es pugui mantenir una formació "evolucionada".
Nobstant sóc de la opinió que sóm un accident biològic, estem de passada i quan "marxem" la cosa tornarà a assilvestrar-se, amb altres condicions, però la vida continuarà de totes totes.

Publicat per Voltaire- 09 Mai 2006, 00:18

Sense paraules...quina meravella de la natura...

Aladern, m'has fet recordar aquell poema de Pons i Gallarza en que, com tu, viatja cap a preuats instants que han esdevingut davant la perpètua presència de l'arbre milenari:

...
Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades arrels, trist d'enyorança
perquè vulles tornar-me
dels béns que n'he perdut sols l'esperança.

...

Publicat per Dunna 09 Mai 2006, 03:04

una amiga meva, la Fina Manent, me'n parlava d'aquesta alzina i m'explicava que anaven d'excursió fins alla i es portaven el dinar...

jo a casa tinc una olivera que té més de mil anys... i m'encanta pensar en les històries que haurà viscut

bon dia, Ramon
petons

Publicat per montse 09 Mai 2006, 08:39

perdó... sempre vaig en presses i se'm queden mil coses al tinter

Preciós poema!
:)

Publicat per montse 09 Mai 2006, 08:40

Voltaire, que vénen de l'Europa de l'est també m'ho deia l'elur, que treballa en una industria de la fusta. I què hem de dir de les fustes tropicals, que tant hem posat de moda...!
Es nota que ets un "pou de ciència". M'agrada.
És evident que tots els quercus tenen un desenvolupament molt diferent segons l'indret on creixen. A prop del Mas de Borbó mateix, que no està a cap altitud, si deixes un camp d'avellaners sense conrear als cap de dos o tres anys hi trobes alzines que fan gairebé un metre d'alt. En canvi, a Vandellòs, prop del mar, al cap de quinze o vint anys després d'un incendi he trobat claps d'alzina que no feien més d'un metre. No obstant allí, el coscoll o garric (Quercus coccifera) hi creix d'una forma esponerosa.

Publicat per Ramon 09 Mai 2006, 09:20

Dunna, no el coneixia, el poema de Pons i Gallarza. Trobo que s'adiu molt amb el que estem parlant. Que continua? m'agradaria conèixer-lo sencer.
Gràcies

Publicat per Ramon 09 Mai 2006, 09:24

Montse, de fet la Fina Manent no tenia l'alzina del Mas de Borbó gaire lluny. Des del Mas de Segimon (la casa pairal dels Manent a l'Aleixar) fins a l'alzina no hi ha gaire més de mitja hora de camí.

Quan dius a casa meva, deus voler dir allà dalt, oi?
;)
Petons

Publicat per Ramon 09 Mai 2006, 09:32

Poema emblemàtic de la Renaixença, en aquest cas parla de l'olivera...al llegir el post em va venir al cap tot d'una...
Esperem que el mestral espolsi el fullam d'aquesta alzina doncs, quan res sigui del que és ara...

L'OLIVERA MALLORQUINA

Conta'm, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d'enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n'he perdut sols l'esperança.

Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l'embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca
com cabellera d'àngel t'emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l'arrabassada estella.

Quan jove i vincladissa
creixis sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.

L'àrab i sa mainada
respirant-ne tes folor el maig sortien,
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, escollien.

Ah, quin dol! Escoltant-ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant-ne
empriu a l'host de la guanyada terra!

I el jorn de la conquista,
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí amb l'infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
i els ferros enfonsaren
de l'alqueria en les calentes cendres.

Com reposava, a l'ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!

I de son puny volant-ne,
el manyac esparver dalt de tu es posava,
les ungles encreuant-ne,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.

Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s'agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.

Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s'atura,
i amb flabiol de canya,
gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l'ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s'enfila.

Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d'eternitat serena,
jo et sento grat de l'hora
que m'has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m'has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n'ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.

Josep Lluís Pons i Gallarza.

Publicat per Dunna 09 Mai 2006, 16:28

Gràcies, Dunna, per fer-me conèixer Pons i Gallarza i el seu cant a l'olivera mallorquina.

Publicat per Ramon 09 Mai 2006, 18:32

Es un honor poètic compartir comentaris i poemes amb tots-totes vosaltres... seriosament.

Publicat per júlia 09 Mai 2006, 20:40

Recordo també una alzina monumental a Serrateix, també acollida als volts d'una masia, per allà hi va haver focs fa uns anys, espero que se salvés...

Publicat per júlia 09 Mai 2006, 20:41

Ramon! no sabies que en Pons i Gallarza era l'avi de Joan Pons i Marquès (ja li he dedicat dos posts)i aquest a la vegada era l'avi del qui em va regalar.....aquell post que he borrat a les llàgrimes!!!!

Publicat per Violant 09 Mai 2006, 21:43

Compartir és una paraula molt maca, Júlia. I de debò que compartint se n'aprèn i alhora es gaudeix.

Serrateix, al Berguedà? no conec gaire tota aquella zona. Cau prou lluny de casa meva i em sap greu no haver-la trepitjat més. Però aquí a baix també tenim moltes coses interessants per veure. Espero que l'alzina que dius estigui sana i estàlvia.

Publicat per Ramon 09 Mai 2006, 23:36

Caram, Violant, si que et fas amb gent d'upa :))
Doncs no. No ho sabia. Ara comprenc d'on et ve tant delit per la poesia.
;)
Bona nit.

Publicat per Ramon 09 Mai 2006, 23:41

Només ha estat una cosa de l'atzar. Bona nit Ramon!

Publicat per Violant 10 Mai 2006, 00:07

quan dius allà dalt, què vols dir, cap al nord o cap a dalt les muntanyes (del priorat)?

de fet va sortir d'un lloc per anar a l'altre.
Un dia el meu germà em va ensenyar un coster de muntanya ple d'oliveres. Em va explicar que eren de l'època dels romans (o de molt abans) i què quina m'agradava més...
vaig triar-ne una
i ell la va arrencar amb una excavadora i dalt d'un camió me la va portar al nord.
Té una soca enorme i quatre grans branques on jo hi vaig construir una cabanna pels meus fills (i per tots els nens del barri)
algun cop allà dalt hi havia comptat uns 20 nens

ja t'enviaré una foto quan tingui temps de buscar-la

penso, que si aquesta olivera ja tenia històries per explicar, vaja a quin lloc va anar a parar (ufff... ara no se les acaba)

petons
bona nit

ps- (com m'he enrotllat avui)

Publicat per montse 10 Mai 2006, 01:06

Una olivera que al cap de mil anys va viatjar del Priorat al Maresme? Ostres, sembla un conte. I no va dir res, ella? No va queixar-se? Ho dic, perquè de vegades tinc la sensació que ens preocupem molt de "nosaltres" i molt poc de l'opinió (necessitats) del que ens envolta, encara que sigui una planta en teoria inanimada. I ho dic en general, no per tu, que ja imagino que aquella olivera milenària i solitària deuria estar molt contenta de retrobar-se amb tot aquell estol de quitxalla com si fos una piuladissa d'ocells a les seves branques.
Bon dia
(com m'he enrotllat de bon matí)

Publicat per Ramon 10 Mai 2006, 07:21

aquesta olivera va passar d'estar en un lloc costerut i de secar on no rebia ni una gota d'aigua, a estar a l'entrada d'una llar on cada dia la regaven (ara no la rego tant perquè no cal)
i va començar a créixer i a arrelar-se en aquest lloc... des d'on veu el mar i l'horitzó de blaus
Ja no crec que ningú la torni a traslladar mai més. Quan jo marxi d'aquesta casa, de les poques coses que m'enduria és l'única que no en cab a la maleta... però tampoc cal que m'ho endugui tot, oi?
bon dia, Ramon
petons
(uffff... jo també m'enrotllo massa de bon matí)
(millor t'envio una foto de l'olivera en qüestió)

Publicat per montse 10 Mai 2006, 08:33