El Bloc de Josep Gil i Ribas

En principi, a l’Església hi cap o hi
hauria de cabre tothom. Els primers que tenen o haurien de tenir lloc en
l’Església són els pobres i els qui pateixen per qualsevol causa, especialment
els qui pateixen pel fet de ser justos, és a dir, els qui són tractats
injustament i lluiten contra la injustícia; però també hi ha o hi hauria
d’haver lloc per als savis i els entesos i per als rics i els poderosos, a
condició que reconeguin la primacia dels pobres i els humils i n’acceptin el
lideratge. Però, hi caben, a l’Església, els depredadors i els qui xuclen la
consciència dels més febles o, simplement, dels qui no estan constituïts en
autoritat?

A l’Església, hi caben els pecadors,
és a dir, els qui reconeixen que ho són i s’esforcen per deixar de ser-ho. Dit
amb altres paraules, els pecadors “convertits”. “Convertiu-vos i creieu en
l’Evangeli”, és la condició sine qua non per a situar-se en el solc obert pel
messianisme de Jesús i deixar-se endur per l’empenta del seu dinamisme.
“Convertir-se” és el mateix que canviar de mentalitat, i mentalitat vol dir una
manera de pensar que regeix tota la vida de la persona. I si l’Evangeli diu que
cal canviar de mentalitat, això vol dir que no totes les mentalitats caben en
l’Església. Quines són aquestes mentalitats que no hi caben?

Segur que n’hi ha més d’una, però la
mentalitat que, per pura necessitat, no cap en l’Església de Jesús és la
mentalitat del poder absolut, que, malgrat estar revestit d’una vestimenta
proteccionista,  s’imposa per la força
física o moral i exclou qualsevol mena d’instància crítica; el poder, doncs,
com a domini i no com a servei, un poder corrupte i que corromp, un poder que
pretén mantenir els súbdits en una permanent minoria d’edat. Tant hi fa que
aquest poder estigui dissenyat per a dominar individus com per a dominar
pobles: de fet, en el segon cas, sovint el poder es revesteix d’un
universalisme pretesament solidari, que oblida o no vol saber que l’autèntic
esperit universal i solidari ha de poder comptar amb un pam de terra on arrelar
i créixer diferenciat  – que no vol dir
oposat –  a la resta.

No hi caben, doncs, totes les
mentalitats. En canvi, en l’Església hi ha lloc per a totes les sensibilitats,
que és una cosa molt diferent. La sensibilitat està feta d’accents, i l’accent
és l’afirmació de la personalitat que enriqueix la col·lectivitat i que permet
descobrir en l’altre una manera de veure les coses i una manera de valorar-les
que constitueixen el fons compartit d’aquesta mateixa col·lectivitat. La
varietat d’aquestes sensibilitats constitueix la gran riquesa de l’Església.

A l’Església hi cap tothom però no hi
cap tot. L’Església no pot ser un magatzem, però tampoc no pot ser ni ha de ser
un supermercat on s’ofereixen tota mena de productes al gust del consumidor. A
l’Església hi hauria d’haver un cartell que digués més clarament: “Aquest
producte, aquí, no el trobareu”, encara que aquesta advertència comporti perdre
clients. Perquè hi cap tothom, hi caben totes les sensibilitats, sense
excloure’n cap. És la simfonia suscitada misteriosament per l’Esperit, que no
vol ofegar cap veu ni cap nota, sinó que tot ho situa en el lloc adient en
benefici de tots. Reconec, però, que, en la pràctica, una actitud com aquesta,
una actitud harmonitzadora, no és fàcil. Els responsables de la comunitat que
hi treballen són els autèntics constructors de l’Església de Jesús en aquest
món. L’uniformisme  – no pas la
uniformitat –  sempre serà rebutjable.

Sempre he sentit
dir que, als primerencs, com ara els ametllers, els mata el fred. Ja sé que els
adagis, o la majoria dels adagis, més que saviesa, destil·len una astúcia molt
humana que pretén justificar la mediocritat i la mesquinesa. És l’estratègia de
molta gent gran que aconsella els més joves que mirin de passar desapercebuts,
que no destaquin gaire, que no s’asseguin al primer banc, una estratègia,
d’altra banda, que contradiu l’anhel imparable dels qui es dediquen a l’esport
d’elit i que no paren fins a ser el número u de la seva especialització, o dels
qui s’esforcen per a treure la millor qualificació en els exàmens de la
selectivitat. Però, qui són els primers, qui són els darrers?

Hi ha uns primers que són els que
triomfen. Ara bé, no sempre els que triomfen ho fan per mèrits propis, sinó que
sovint ho fan per camins tortuosos. Tots sabem els cops de colze que serveixen
per obrir-se pas en una cursa, o les travetes que es fan als que amenacen més
de prop l’èxit provisional dels qui van al davant, sense oblidar els qui, sense
cap competència digna d’aquest nom, ocupen un primer lloc simplement perquè
tenen padrins. Però no sempre és així, gràcies a Déu.

Hi ha primers que ho són perquè,
potser sense grans exhibicions i sense heroïcitats espectaculars, han
esdevingut un referent en qualsevol ordre de la vida. És així com jo entenc els
sants, canonitzats o no.

I els darrers, qui són? Hi ha darrers
que ho són per mandra; però n’hi ha que ho són perquè la naturalesa o
l’estratègia dels triomfadors no els ha permès abandonar el darrer lloc de la
fila. Hi ha darrers que lluiten honestament per no ser-ho. Hi ha darrers que
fan del darrer lloc un refugi des d’on escopir maledicència contra els qui
s’esforcen per superar-los, amb l’intent de convertir el lloc que ocupen en
inevitable sempre per culpa dels altres. Però hi ha darrers que miren
d’aprofitar el lloc que ocupen per netejar amb amor la suor dels qui, amb el
seu esforç, els han passat al davant; i n’hi ha que, com els qui fan pinya en
els castells, permeten que l’enxaneta faci l’aleta.

I com mira Déu això dels primers i
dels darrers? A l’evangeli de Lluc hi ha una valoració dels “primers” i dels
“darrers” relacionada amb els jueus i els no jueus. Els jueus, en aquest cas,
són els qui, a l’hora de la veritat, els “han tret fora”, mentre els no jueus
“s’asseuran a taula en el Regne de Déu”. Però en el text hi ha una advertència
que depassa la situació de jueus i no jueus i pot ben bé aplicar-se als qui
creuen haver assegurat la vida eterna pel fet d’haver conviscut amb Jesús.
Jesús els dirà: “No sé d’on sou”, i afegirà: “Lluny de mi, tots vosaltres que
obràveu el mal”. Més clar, l’aigua.

Així és que els “primers” que ho
tenen tot en regla i no han trencat mai cap plat, a l’hora de la veritat, poden
ser els darrers i, en canvi, els darrers, els qui potser no arriben a ser,
diguem-ho així, uns “cristians exemplars”, si de veritat han obrat el bé, poden
ser els primers.

Són molts o són pocs els qui se
salven? Jo diria que més aviat són molts, per no dir tots. Però la porta és
estreta. Per cert, que la porta sigui estreta més aviat ho entenc com una bona
notícia, perquè no serà com la porta d’un gran palau sinó com un portal casolà.
I penso que sort en tenim que hi hagi porta!

Segur que la Jornada Mundial de la Joventut ha estat un
èxit, per bé que no sé si és això el que realment calia. Aplegar tres milions
de joves és un èxit, però també ho és, segur, aplegar-ne mitja dotzena per a
fer revisió de vida, com també ho és la corrua humil i silenciosa de tanta gent
que, en nom de Jesucrist, porta consol i ajuda als miserables de les faveles de
Rio o que lluita contra els drets dels camperols a les vastes regions
il·luminades per la figura evangèlica de Casaldàliga. Per cert que, en matèria
d’èxit, els grans espectacles enregistrats per la televisió no poden deixar de
ser clarament desorientadors.

Un cristià o una cristiana poden ser
moltes coses, però mai no podran ser uns conformistes. “He vingut a calar foc a
la terra. Com voldria ja veure-la cremar!”, deia Jesús. I que ningú no ho
entengui malament en aquest temps d’estiu, quan els incendis forestals
s’afegeixen a la xafogor de l’època. Res, doncs, d’instal·lar-se en un còmode terme
mitjà,  mirant de no fer mal a ningú i
d’estar bé amb tothom i sempre des d’una no menys còmoda segona fila. Jesús, en
aquest sentit, ens diu que no ve a portar la pau a la terra, sinó que la seva
crida comportarà, volem-ho o no, la divisió, fins al punt que el pare renyirà
amb el fill i el fill amb el pare.

Seguir Jesús no és formar part de cap
marxa triomfal, sinó més aviat anar a contracorrent, i això no és fàcil. Seguir
Jesús comporta passar la prova d’un baptisme i aquesta prova no pot deixar
d’oprimir el cor. Jesús parla dels perseguits per causa de la justícia (Mt
5,10), és a dir dels perseguits pel fet de ser justos. I justos en són els qui
han fet de la seva vida una clara opció a favor de la justícia, és a dir, els
qui es posen al costat dels qui són tractats injustament, s’oposen als qui
tracten injustament els altres, especialment si ho fan des del poder, qualsevol
poder, i lluiten per eliminar les causes de les injustícies polítiques,
econòmiques, socials, culturals i àdhuc religioses. En aquest cas, la
persecució i la mort sagnant obeeixen la lògica vellíssima dels qui, vivint en
la foscor, odien la llum.

Ser màrtir no és cap ideal, però el
seguiment de Jesús, quan és autèntic, obliga a prendre unes decisions que
sovint poden ser i són una denúncia de la mediocritat i de la injustícia de
moltes persones i de grups socials nombrosos. En aquest cas, el cristià i la
cristiana es veuen obligats a mantenir-se fidels al grup humà que els ha vist
néixer o a trencar aquesta fidelitat que esdevé una traïdoria a la fidelitat
major que li exigeix l’evangeli. La seva gent, la gent del seu entorn, mai no
entendrà aquesta actitud; amb aquesta actitud el màxim que aconseguirà és la
commiseració dels qui el consideraran víctima d’un rentat de cervell.

Un martiri d’aquesta mena és molt
penós. Ho és perquè concita el poder del mal, l’autèntic poder del mal que
sovint es revestirà de la legalitat vigent per tal de desautoritzar i fer legal
l’eliminació dels qui treballen per la justícia. Però també ho és, de penós,
aquest martiri, ànima endins. Perquè el màrtir, en aquest cas, no pot mirar
tranquil l’odi que concita i no podrà deslligar-se dels vincles que l’uneixen
amb aquesta societat que li fa la vida impossible, i sentirà, i això encara és
més penós, que se li desfan unes fidelitats que havia mantingut amb fermesa. I
quan arribi l’hora suprema, no sabrà fer res més que plorar.

L’essencial, des de
la perspectiva cristiana, és l’experiència personal del Senyor Jesús. Us ho
deia la setmana passada, tot comentant la visita apostòlica del papa Francesc
al Brasil, amb ocasió de la Jornada Mundial
de la Joventut. Per
cert, la multitud enfervorida reunida a la platja de Copacabana no ens hauria
d’enlluernar. Jesús, quan parla als seus deixebles, els anomena “petit ramat”.
I és així. L’evangeli és per a tothom, i cal anunciar-lo a tothom, i tothom que
l’escolti en traurà molt de profit; però el seguiment de Jesús, si més no en el
nostre temps, mai no serà massiu. I el fet que visquem en règim de diàspora no
hauria d’acovardir-nos; al contrari, hauria de fer-nos veure que l’essencial no
és el que llueix, sinó el tresor que posseïm en bosses que no s’envelleixen i
que les arnes no fan malbé, a condició, evidentment, que siguem capaços de
vendre els nostres béns i distribuir els diners als qui ho necessitin.

Sempre he pensat que tenen tota la
sort del món aquelles persones que tenen prou sensibilitat per a deixar-se
sorprendre per l’inesperat; en canvi, em semblen literalment repulsives les
persones que ho tenen tot tan programat i tenen uns objectius tan clars i
evidents que s’assemblen a les bèsties de càrrega d’altres temps que, perquè no
es desviessin ni un mil·límetre de l’objectiu marcat, portaven unes andròmines
al costat de cada ull perquè no veiessin res més que el camí traçat.

En llenguatge cristià, l’actitud del
qui es deixa sorprendre per l’inesperat, s’anomena esperança, una virtut que
ens permet viure a recer davant la temptació del qui pensa salvar-se sense cap
mèrit i del qui pensa que amb els seus mèrits en té prou per arribar a la vida
eterna o, si voleu, la temptació de la presumpció i la temptació de la
desesperança. En qualsevol moment, pot esdevenir l’inesperat; en qualsevol
moment pot trucar a la porta. L’esperança ens permet estar sempre a punt per
obrir la porta, amb el cos cenyit i els llums encesos, com ho fan els criats
que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per poder obrir la
porta tan bon punt trucarà.

No estic parlant del moment de la
mort, un moment, certament, del tot imprevisible, sinó que estic parlant de la
vida. La millor manera de “preparar-se” per a morir és viure la vida de cada
dia com un gran regal. El cel ho és, un regal; per això, al cel, no hi podem
entrar amb els nostres mèrits, per bé que necessitem els mèrits per arribar
fins a la porta. Però també és un regal la vida, sobretot si ens adonem que la
nostra gran riquesa, la que anem acumulant mentre vivim, no és l’amor amb què
hem estimat els altres, sinó l’amor amb què els altres ens han estimat.

Aquesta setmana celebrem o hem
celebrat la festa de Maria Assumpta al cel. Maria és un model d’això que
intento explicar-vos. Des de joveneta va viure amb plena disponibilitat davant
la imprevisible visita del Senyor. I quan la visita va arribar, només va saber
dir: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”. La
fe l’havia fet gràvida de Déu i en el seu cos de dona s’acomplí el gran regal
de Déu a la humanitat. Per això Maria és la mare de la santa esperança. Quan va
arribar el moment de la seva mort, estava tan avesada a romandre a punt, a la
porta, que li va ser molt fàcil obrir-la de bat a bat, ella que ho havia fet
durant la vida que va viure com un gran regal. I a tocar de la mort, només hi
havia el cel! Que santa Maria ens ajudi a viure d’aquesta manera.

Em sento identificat, joiosament
identificat, amb les paraules que el papa Francesc ha anat desgranant durant
els vuit dies que ha durat el seu viatge apostòlic al Brasil: l’essencial per a
un cristià o per a una cristiana no és la doctrina, la moral o els ritus
cristians, sinó la persona de Jesús. Un cristià o una cristiana que no se
sentin fascinats per la persona de Jesús, enamorats d’ell, que no sentin Jesús
en el més íntim del seu cor, que no el sentin com la vida de la seva vida,
podran ser uns bons ideòlegs del cristianisme, uns bons estrategs del
conservadurisme o de la revolució social i fins i tot uns bons militants de la
causa de la justícia pel camí de la solidaritat, però no seran cristians.

El papa s’ha dirigit als joves
cristians i als ha dit el que els havia de dir: que no es deixin enlluernar i
obsessionar pels ídols de tota mena que els assetgen i ens assetgen. I jo em
pregunto què en podrien o en poden pensar d’aquest discurs la majoria del jovent
del món, si més no del món anomenat occidental, joves per als quals l’essencial
és, posem per cas, trobar feina  – i, si
és possible, una feina econòmicament rentable -, satisfer les necessitats
bàsiques de la persona humana i arribar a crear una família; això, sense
comptar un nombre molt important de jovent en l’horitzó del qual només hi ha el
desig de passar-s’ho bé (i aquí hi podeu posar tot el que vulgueu, perquè hi
cap el més vil i roí, per molt sofisticat que es vulgui presentar). I em
pregunto què en podrien o en poden pensar d’aquest discurs les minories que,
preocupades pel creixement i pel benestar dels pobles, lluiten en camps molt
diversos, posant com a punt de mira la promoció personal a través de la cultura
que ho abraça tot: des de l’art al cinema, des de la música a la literatura.

Jo sé que molta gent avui posarien en
la llista dels ídols alienadors, l’ídol de la religió. I jo sé que el papa
Francesc no pot deixar de patir perquè el seu missatge no esdevingui alienador,
en un context com aquest, el d’una Jornada Mundial de la Joventut, on és
relativament fàcil el recurs a l’emotivitat i a l’entusiasme. Un cristià i una
cristiana, fascinats per Jesucrist, han de traduir aquesta experiència
religiosa en un compromís exigent per la justícia, per bé que ho faran
convençuts que només l’amor pot transformar el món. Faran el mateix que fan
qualsevol home o dona que treballen en la mateixa causa, però ho faran d’una
altra manera o, millor, ho faran inspirats i guiats per l’amor de Jesucrist.

És en aquest nivell d’experiència
religiosa i de compromís social on és fàcil de descobrir que la resta, tota la
resta és en va; descobrir, vull dir, l’essencial. I la saviesa antiga recorda
que “després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i
eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res”. I
Jesús afegeix: “Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses,
perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien
assegurar la vida”.

M’agraden els gestos i les paraules
del papa Francesc. I em sembla notar-hi unes ganes de seguir per un altre camí,
que no és el de les grans manifestacions religioses. Si més no, me l’imagino
treballant intensament en la seva església, la de Roma, i fent de bisbe. Qui
sap si no pensa que la resta també es en va! El que mai no serà en va, serà la
trobada interior, més o menys permanent, amb Jesús, el Senyor, que fascina!

En el meu article
anterior manifestava la meva simpatia a favor d’una Església de base laïcal.
Amb aquesta expressió, base laïcal, no vull dir només una Església que valora
els laics i abocada a servir els laics, sinó una Església que dóna prioritat a
la presència activa i transformadora de l’Evangeli en les estructures del món
i, per tant, que té com a punt de partença de les seves activitats de culte i
de catequesi, l’acció dels laics en el món.

El papa Francesc ha dit més d’una
vegada: “Com m’agradaria una Església de pobres i per als pobres!”. Segur que
quan diu això pensa en una Església la prioritat de la qual siguin els pobres i
els seus problemes i en una Església que, en totes les seves institucions i
actuacions, manifesti un clar esperit de pobresa. I segur que, quan parla dels
pobres, el papa Francesc pensa en el contrari de la riquesa  – per tant, el papa Francesc voldria una
Església no rica o aparentment rica -, però també pensa en el contrari del
poder, que és l’altre nom per a anomenar la riquesa. Una Església pobra és una
Església sense poder material, tant si aquest s’exerceix sobre les institucions
com si s’exerceix sobre les consciències, i només amb el poder moral que li
atorga el seu testimoni de mans netes, de claredat informativa, d’atenció al
clam de la gent, d’honestedat en la gestió econòmica i financera i de
responsabilitat efectivament compartida amb tots els seus membres.

Però una Església des dels pobres és
una mica més que tot això. És una Església que parteix del punt de vista dels
pobres, és a dir, dels homes i dones que pateixen la pobresa de naixement i la
pobresa afegida, més greu que l’anterior, ja que és causada pels poderosos que
es fan rics a través dels pobres. Per tant una Església no sols sensible a la
lluita per l’alliberament que històricament han dut a terme els pobres i que
encara avui duen a terme, sinó una Església que, d’aquesta lluita, en fa una
lectura que inspira o hauria d’inspirar tota l’actuació de la mateixa Església,
cara endins i cara enfora. Per posar uns exemples: cara enfora aquesta lectura
suposa la renúncia a qualsevol mena d’arrenglerament i al suport dels
poderosos, cara endins aquesta lectura suposa que l’ensenyament de l’Església
als seus fidels hauria de respectar la llibertat que els correspon com a fills
de Déu.

I tot el que dic de l’Església ho dic
també de la teologia que es cova dins l’Església. La teologia, com és sabut, és
un “saber sobre Déu” i, a partir de Déu i del que ell ha dit, un “saber sobre
l’home” i “un saber sobre el món”. En el cas de la teologia cristiana, és un
saber inspirat en el Déu que s’ha revelat, amb paraules i obres, en Jesús de
Natzaret, cregut i confessat com a Fill de Déu. Però, quines són les categories
que empra la teologia per a construir el seu saber? Quina és la racionalitat de
la qual parteix en el seu discurs encaminat a esbrinar el misteri de Déu, de
l’home i del món?

És aquí on se situa l’anomenada
teologia de l’alliberament, una teologia que empra en el seu discurs sobre Déu,
sobre l’home i sobre el món, la racionalitat pròpia de l’alliberament dels
pobres, de la lluita dels pobres per alliberar-se de la pobresa i obtenir una vida
digna de fills de Déu. La teologia des dels pobres, quan parla, posem per cas,
de l’Església ho fa amb una contundència que és difícil de trobar en altres
discursos teològics. Naturalment, una teologia d’aquesta mena no pot ser
còmoda!

Aquest títol no és
una definició; és una percepció generalitzada que té un fonament real.
L’Església és una comunió de fe, d’esperança i de caritat, en la qual perduren
els tres “oficis” o “funcions” del Senyor Jesús, ressuscitat d’entre els morts:
l’ofici sacerdotal, l’ofici profètic i l’ofici reial, per tal com Jesús fou
constituït per la unció de l’Esperit sacerdot, profeta i rei per a la glòria de
Déu Pare.

L’Església és percebuda com a cosa de
capellans, perquè els capellans són els qui hi manen. Abans, no fa pas massa
temps, els capellans manaven també, i molt, fora de l’Església; ara els
capellans, potser per la llei del pèndol o potser per allò de fer de la
necessitat virtut, manen encara més en l’Església, i alguns ho fan d’una manera
preocupant: d’una banda, sense facilitar l’opinió i la decisió dels fidels i,
d’una altra, atraient els fidels, sovint amb bones maneres, a col·laborar en
les tasques que, com a capellans, duen a terme en les parròquies, posem per
cas.

Ja fa temps que molts fidels van
descobrir la vocació i la missió laïcal. De fet, bisbes i capellans van
contribuir molt significativament en aquesta descoberta, especialment en el
camp de l’apostolat: els “apòstols” dels obrers havien de ser els obrers, els
“apòstols” dels universitaris havien de ser els universitaris, els “apòstols”
dels pagesos i de la gent del camp havien de ser els pagesos i la gent del
camp. I així, mols laics, homes i dones, quedaren integrats operativament en
l’Església, de la qual ja formaven part per raó del baptisme, i hi quedaren a
nivell de discerniment, de decisió i d’acció, en un grau important. Què se’n ha
fet de tot això?

Simultàniament, als laics se’ls
obriren les portes en els organismes diocesans i parroquials, especialment de
consulta, però també, en alguns casos, a un cert nivell de direcció. Els laics,
però, de mica en mica, anaren descobrint que, en aquests organismes, eren
sovint una simple cadena de transmissió del poder gairebé absolut de bisbes i
capellans, i més d’un n’ha sortit rebotat. El Concili havia parlat del
“compromís temporal” dels laics com la forma més excel·lent d’exercir la funció
reial del Crist, participada per tot el poble de Déu. Curiosament, a poc a poc,
l’actuació dels laics ha quedat concentrada en els “ministeris laïcals” que
d’alguna manera supleixen la manca de personal destinats al “ministeri
ordenat”; i, molt propers als “ministeris laïcals”, hi ha el servei dels
catequistes, dels qui porten la comunió als malalts i des qui treballen a caritas.

Però la percepció de l’Església com a
cosa de capellans té una raó de fons més profunda. L’Església és una “comunitat
sacerdotal”, degudament ordenada i modelada pel “ministeri sacerdotal”. Això és
així, i ha de ser així. Però també és veritat que l’Església és percebuda cada
vegada més com un espai sagrat i com un organisme dedicat a donar culte a Déu i
a santificar les ànimes, i cada vegada menys com un espai laic i com un
organisme dedicat al servei del món i a la “consagració” del món. En aquest
sentit, l’Església apareix clarament com una Església de base clerical.

No cal dir que una Església de base
clerical és l’Església desitjada i promoguda pels poderosos, que no accepten una
Església compromesa amb la justícia. Però és també l’Església volguda per una
part de la jerarquia eclesiàstica, que sempre ha vist en els laics un perill
potencial. I, tanmateix, penso que una Església de base laïcal és la que més
s’adiu a l’evangeli de Jesús.

Aquesta és l’exclamació de la gent
davant el miracle de la resurrecció del fill de la viuda de Naïm. Lluc, que és
l’únic dels evangelistes que ha recollit aquesta dada, no ens té avesats al
simbolisme, i més aviat hauríem de pensar que aquest miracle de tornar a la
vida un noi que portaven a enterrar forma part de tradició que a l’autor del
tercer evangeli, com a bon historiador, li ha arribat en forma oral o en forma
escrita. Jesús havia fet miracles, i aquest és un dels més colpidors, uns
miracles que li havien proporcionat fama de profeta entre els galileus, si bé
els jueus, des de bon començament infiltraven la sospita de si aquests
miracles, en lloc de ser de Déu, eren obra del Maligne i fins i tot feien
córrer l’espècie de Jesús com un endimoniat.

No crec, però, que cometi cap disbarat
si vull fer del relat una lectura simbòlica. Jesús és sensible al dramatisme de
l’esdeveniment i fa un gest realment profètic. Jesús atura la comitiva, fa que
les coses no rodolin pel solc de la lògica humana i hi introdueix un element
que distorsiona la història: la seva Paraula atura el curs dels esdeveniments i
hi introdueix la lògica de Déu, que vol salvar el que està perdut. El noi es
posa dret i Jesús el dóna a la seva mare. Déu no vol la mort i no li plau
apoderar-se dels qui viuen (i penso, en aquest moment, en el sanglot d’un jove
espòs i pare de família que, amb ocasió de la mort sobtada de la seva dona, em
deia: “Per què Déu me l’ha pres?!”).

Estimat lector i estimada lectora: jo
penso que els qui creiem que Déu ha ressuscitat Jesús d’entre els morts tenim
el dret i l’obligació d’aturar la corrua de mort i de morts que envaeix sense
misericòrdia el nostre temps i el nostre món. Estic parlant de mort física i estic
parlant de mort espiritual, que és el mateix que el desànim inoperant, la
sensació de fracàs i d’inutilitat de qualsevol esforç que puguem fer,
condemnats com estem a un destí contra el qual “no hi ha res a fer”. Penso que
tenim el dret i l’obligació de combatre els treballadors de la mort, siguin on
siguin i siguin els qui siguin, i penso que no tenim cap dret a convertir-nos
en una mena de reducte privilegiat on poden trobar refugi les víctimes dels
poderosos. Penso que cal sortir del gueto i combatre a camp obert: que, de
vida, n’hi ha una de sola, i la vida és la de tothom, la dels creients i la
dels no creients.

“Déu ha visitat els seu poble”. Quin
poble, però? El discurs de l’Església, per a ús exclusiu del qui són dins i
impermeable als altres, ha creat més problemes dels que volia resoldre. Quin
Déu? Estic cansat d’escoltar la veu d’un cert déu cosmològic, psicològic,
sociològic, que parla de tot menys d’ell mateix, i estic cansat d’haver de fer
cas  al qui sembla que tenen l’exclusiva
de la paraula de Déu. I em dol que els qui han decidit romandre en la fe no
siguin capaços de dir-ho amb paraules: la seva fe, tot i ser l’eix de les seves
vides, és una fe muda, i potser és normal que ho sigui quan la civilització on
el creient ha formulat els seus conceptes ha entrat en el regne del silenci.
Però em dol i em dol molt!

Pensant, pensant, m’he apropat a les
corrues de l’ateisme dels nostres dies i hi he identificat rostres molt
coneguts, i en aquestes corrues també he identificat el cadàver de Déu. Un dels
espectadors amb qui m’he trobat és Ernest Hemingway i li he preguntat si creia
en Déu, i ell m’ha respost: “És negra nit”. Tornarà Déu, el Déu vivent, ha
visitar el seu poble?