Sant Pau ens diu: “Les Escriptures són la força i el consol que ens ajuden a mantenir la nostra esperança”. Pau parla sovint de l’esperança cristiana, una esperança que té com a objectiu
inqüestionable el “dia del Retorn” de nostre Senyor Jesucrist a la fi dels temps (allò que en llenguatge tècnic s’anomena “parusia”), una esperança arrelada en la llarga tradició del poble d’Israel, un poble que, en temps de Jesús, vivia en l’expectació de l’arribada, un dia per l’altre, del messies promès. Per als cristians convertits del judaisme, l’esperança antiga s’havia acomplert, però només a mitges: Jesús és el messies esperat, però el nou poble convocat entre els jueus i els no jueus continuava esperant la “segona vinguda” del Senyor.
Sé que, fins i tot entre els cristians més fervorosos, aquesta esperança, malgrat que és proclamada en el centre mateix de la celebració eucarística, ha perdut el relleu dels primers temps cristians. Jo diria que l’accent, no sé si dir excessiu, en la presència
sagramental i institucional de Jesús ha fet que deixés de tenir sentit
esperar-lo a ell, perquè l’esperança exigeix la consciència d’una absència, i per a la majoria dels cristians, l’Església, que s’identifica amb el Regne de Déu ja arribat, garanteix amb escreix la seva presència. En qualsevol cas, l’esperança en un esdeveniment final, identificat amb la plenitud de la salvació, ha quedat substituïda per l’esdeveniment de l’hora de la mort de cadascun de nosaltres, moment en el qual, si som bons, rebem la recompensa de
la salvació definitiva, i, si no ho som, el càstig etern.
A mi em preocupa molt aquesta desnaturalització de l’esperança cristiana: em preocupa el rerefons de la substitució de l’últim dia pel dia de la mort de cada individu, rerefons que identifico amb la pèrdua del sentit comunitari de la salvació. La salvació a l’hora de mort em sona a un individualisme ferotge: bé jo, i els altres que
s’espavilin, quan en realitat, si la salvació no és de tothom i si la salvació no se situa al final de la història, difícilment es pot parlar de salvació cristiana. Em preocupa que l’esperança hagi deixat de tenir el sentit d’arreglar el nostre món perquè, quan Ell vingui, ho trobi tot a punt, i s’hagi convertit en l’esperança de salvar la pell enmig d’un naufragi d’on és difícil que se salvi ningú.
D’altra banda, no dic res de nou si dic que el nostre temps no és el més adient per a fomentar l’esperança, ja no dic sobrenatural, sinó simplement humana. Un pensador que va viure el gran trasbals de les dues guerres mundials de la primera meitat del segle XX, Gabriel Marcel, s’ha convertit en el gran profeta de l’esperança del nostre temps, en denunciar-ne la mancança i en aprofundir en el seu significat. Potser sí que, en temps de bonança, l’esperança desapareix perquè ja ho tenim tot. En un temps de crisi com el nostre, l’esperança és substituïda fàcilment per la desesperança.
Jo suggeriria als meus amics creients,
homes i dones, que es deixin saciar pel missatge de les Escriptures. Allí hi
trobaran coratge i confort i la serenor del cor. Jo els diria que siguin, enmig
de tothom, testimonis d’esperança. Maria, la mare de Jesús, és una llum per a
la nostra esperança. La seva concepció, en el si de la seva mare, va ser un
gran motiu d’esperança, com ho és ara la seva maternitat per al poble que
camina. Hem de ser capaços de concebre cadascun de nosaltres en el nostre cor
un món nou, per petit que sigui, i oferir-lo humilment als germans que han perdut
tota mena d’esperança. Crec que és una de les tasques més urgents.