El meu claustre és el món

El títol d’aquest escrit, l’he
manllevat de l’obra de sor Lucía Caram, una monja dominica argentina que viu al
Monestir de Santa Clara de Manresa i que ha desenvolupat una tasca
impressionant: en el quart món format pels més pobres de la seva ciutat, en el
diàleg interreligiós, especialment amb els immigrants musulmans, en el suport a
la salut mental, en el compromís per canviar situacions del tercer món i en
l’esforç de conscienciar les persones a través dels mitjans de comunicació. El
llibre, que també traspua un gran sentit de l’humor, és un testimoni punyent
d’una dona cristiana que s’ha lliurat amb cos i ànima a una tasca humanitària i
d’humanització, des de la fidelitat més estricta als components de la vida
religiosa i monàstica.

 

Quan parlem de “vocació”, normalment
ho fem de la “vocació religiosa”, i ho fem bé. Però, si per “vocació” entenem
la crida que Déu fa als homes i a les dones en Jesucrist, aleshores la vocació
no és res més que la vocació evangèlica: “Convertiu-vos i creieu en la bona
nova” (Mc 1,15), una crida que, segons l’evangeli de Mateu, es concreta, en
boca de Jesús, d’aquesta manera: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra.
Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom
del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que
us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt
28,18-20).

 

En aquest sentit, de “vocació” només
n’hi ha una: la “vocació cristiana”, és a dir, la crida que Déu fa a seguir el
camí de Jesús (deixebles) i a esdevenir una sola cosa amb Jesús a través de la
fe i del baptisme, sagrament de la fe (creients); i el seguiment i la fe  ens situen en el nucli de l’Església com a
comunitat dels deixebles i creients en nostre Senyor Jesucrist, independentment
de si l’Església a la qual decidim pertànyer és l’Església catòlica d’obediència
romana o qualsevol altra de les esglésies o confessions cristianes separades de
Roma. La pertinença a l’Església ens converteix en responsables de
l’evangelització o anunci de l’Evangeli a tothom, al marge de si en aquesta
Església som laics o clergues.

 

Però, quan parlem de “vocació” en un
cert sentit més estricte, ens referim, amb raó, a la crida interior que podem
sentir, dins l’Església, al seguiment més estricte de Jesucrist, un seguiment
que es concreta en l’ingrés a l’estament eclesial de la “vida consagrada”
(monjos i monges, religiosos i religioses i altres formes semblants). No cal
dir que l’Església valora profundament aquesta “vocació religiosa”, però no ho
fa perquè permeti aïllar-se del món a través dels “vots” religiosos (pobresa,
virginitat i obediència), sinó perquè situa l’home o la dona que han abraçat
aquest estat i aquest estil de vida en el cor de la gran missió evangèlica, que
és el servei al món a través de l’acostament real i efectiu a les persones que
pateixen en el cos i en l’ànima.

 

Hi ha una altra “vocació”, que és la
que l’Església fa perquè uns membres determinats de la comunitat eclesial
esdevinguin “ministres” a través del sagrament de l’Orde (diaques, preveres i
bisbes). Segur que els qui reben aquesta crida de l’Església se senten també
cridats per Déu i han d’obeir aquesta crida amb un seguiment més fidel de
Jesucrist; però la finalitat específica de la “vocació al ministeri” és el
servei a la comunitat (de fet, els cridats al ministeri poden ser religiosos o
no). I no cal dir que em fa molta alegria poder anunciar als meus lectors que
diumenge vinent, a la catedral, el nostre arquebisbe conferirà el ministeri
presbiteral i el ministeri diaconal a quatre membres de la nostra Església de
Tarragona. Lloat sigui Déu!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *