L’Església de Jesús té com a
finalitat el testimoniatge: “Vosaltres sereu els meus testimonis”, diu el Jesús
pasqual. Certament, l’Església és de Jesús perquè ell la va “comprar” amb la
seva sang, però ho és molt més perquè, tota sencera, dóna o ha de donar
testimoni del Ressuscitat. No sé si els qui llegiu aquests papers sou o no sou
creients; però suposem que ho sou i que, a més, us teniu per “catòlics
practicants”: en aquest cas us diria que el que hauria de practicar, més que la
missa del diumenge, és el testimoniatge del Ressuscitat.
El testimoni és una persona que no
parla de memòria, sinó que parla del que ha vist, ha sentit i ha tocat. El
testimoniatge, doncs, no consisteix pròpiament a manifestar en la pròpia
conducta l’autenticitat d’un determinat codi moral, sinó a comunicar als altres
allò que un ha vist, ha sentit i ha tocat; en aquest cas, que Jesús es viu, que
és més poderós que la mort i que produeix en el més íntim de l’ànima una alegria
que ningú no la pot prendre. Preguntem-nos per què els cristians, avui, no
arribem a convèncer ningú o per què, si ho fem, ho fem molt defectuosament. Ser
cristià, ho hauríem de manifestar amb la lluïssor de la mirada, una mirada
capaç de descobrir engrunes de bellesa on tot sembla lleig i ple de corrupció,
una mirada que genera ganes de viure i de ser feliços.
L’Església de Jesús, des de les seves
dimensions més universals fins a les més petites i domèstiques, hauria de ser
tota ella – en el que és, en el que diu
i en el que fa – testimoni de la vida
nova del Ressuscitat, i, malgrat que el nou pontífex romà sembla obrir nous
camins, tots estem convençuts que hi ha massa llasts que no permeten que el seu
rostre manifesti allò que és. Un d’ells, un d’aquests llasts, és, al meu
entendre, el clericalisme que confon o fa que es confongui l’Església amb els
clergues. I un altre és, al meu entendre, la por al desafiament del món modern,
una por que tendeix a recloure els creients en un gueto cultural que no va
enlloc.
El testimoniatge se centra en la
conducta, però no n’hi ha prou. El testimoniatge ha de desembocar en la
“confessió de la fe”, una confessió que ha de ser oportuna i humil, però
valenta. Es tracta de la confessió de la fe en Jesús. Ara bé, jo em pregunto
com pot un confessar la fe en Jesús si el Jesús en el qual creu, o el Jesús en
qui li han fet creure, és un Jesús que ens arracona en la por, que ens fa ser
permanentment menors d’edat i que no ens permet ser realment lliures. Aquest és
el problema. El papa Francesc ha suggerit, des del primer moment del seu
pontificat, que la confessió de la fe és una de les prioritats més urgents del
nostre temps. En un món tan eclèctic com el nostre, en un món en què la
permissivitat ha arribat a extrems preocupants, en un món en què hi ha una
autèntica crisi de valors, cal el testimoniatge clar del qui diu, també amb
paraules, que Jesús ha donat sentit a la seva vida, i que per això és cristià i
per això celebra la fe en els sagraments de l’Església pelegrina.
Jo ja sóc gran, massa gran, i no
estic gens convençut que la meva vida hagi estat sempre i en tot lloc, d’una
manera prou suficient i prou clara, un testimoni de la meva fe. Però m’heu de
permetre que miri enrere – certament, sense
ira ni nostàlgies – i que us digui que
el que veig ara de la vida dels cristians és una perfecta grisor comparat amb
l’entusiasme, potser una mica infantil i ingenu, d’altres temps. Què ha passat?
Què ens ha passat? Hem esdevingut una minoria, i potser havia de ser així.
Però, la nostra minoria, és una minoria qualificada? Ens sentim amb coratge per
a ser avui també “llum del món” i “sal de la terra”?