Art, bellesa, transcendència

Parlo de l’art com “artifici”, és a dir, com a producte de l’enginy humà que pretén posar a l’abast del públic en general la “captació” de la “bellesa” que la “sensibilitat” humana ha dut a terme; l'”artista” és l’ésser humà que “veu” la bellesa que hi ha més o menys amagada fora d’ell  – en la natura, en el rostre d’una persona o en una escena de caràcter camperola, religiosa, cultural o de palau, posem per cas – i que és capaç de “transmetre-la” d’acord amb les característiques de la seva pròpia sensibilitat (i, així, l’art podrà ser més o menys realista, més o menys conceptualista o més o menys intimista). No totes les arts fan aquesta feina de la mateixa manera, i les diferències radiquen bàsicament en la “matèria” que l’artista treballa o en els instruments que empra (la música es val bàsicament del so i la poesia de la paraula; les arts plàstiques es valen del pinzell o de l’escarpell, i ho fan sobre una superfície plana o en el volum de les coses o de les figures).

La “bellesa” que l’art capta i interpreta resideix en les coses, i no sempre s’ha definit de la mateixa manera. La metafísica clàssica parla del “pulchrum” com un “trascendental” (que “coincideix” amb els altres trascendentals: el verum i el bonum, i tots plegats fan l’unum) i l’entén com una irradiació o mostració de l’ésser (en la tradició bíblica és la “doxa”, la “glòria” o “esplendor” de la divinitat en si mateixa, o de la seva actuació enfora, bàsicament la “creació”). La cultura medieval fa de la bellesa un atribut del Déu “revelat” i en subratlla l’aspecte de “mediació”, evitant de convertir-la en quelcom vàlid per ell mateix; a partir del Renaixement, la bellesa s’independitza i esdevé cada vegada més “secularitzada”, passant pels períodes del romanticisme i de l’idealisme”; en la postmodernitat, la bellesa deixa de ser un trascendental, se separa dels altres, s’instal·la com un bé autònom i esdevé “fragment” de la realitat.

La “transcendència”, en el llenguatge teològic, ha esdevingut sinònim de la “divinitat” (Déu, com a “ésser” i/o com a “persona”, és “el transcendent”), per bé que, en la teologia cristiana, la “transcendència” divina no és pura “immanència”, sinó que deriva en el “Déu amb nosaltres”, que fa de les coses i sobretot de les persones “sagrament” de la seva presència, una “presència” que necessita el “futur” per a “manfestar-se” plenament.

La captació de la bellesa és un “acte de fe” (com ho és la captació de la “veritat” i de la “bondat”), però aquesta “fe” no sempre ha estat interpretada de la mateixa manera. Avui s’insisteix, en contra del monopoli de la “religió”, en la reivindicació d’una fe que s’interpreta com accés i adhesió al món del suprasensible. Cada vegada més la bellesa, així com a veritat i la bondat, s’enten al marge de divinitat i com un valor en si mateixa i com un valor independent (al marge de la veritat i de la bondxat), i així la bellesa, com a camí que no necessàriament ha de dur a Déu, especialment a un Déu personal. Per la mateixa raó, la “pregària” deixa de ser un mitjà de comunicació amb un Déu personal, i es converteix en “invocació”, que clama en el buit més profund, i en “èxode” que permet la instal·lació “en sentit” en el desert del no-res. Un ateu modern o postmodern reclama el dret de “creure”, amb el dret en què ho fan els teistes: “creure”, en aquest cas, no pas en un Déu més o menys personal, sinó en la “paraula”, posem per cas, o en la “història” o en un altre mena d’absout, diguem-ne, menor.

Dostoievski va posar el circulació la frase: “la bellesa salvarà el món”. Segur que, en el món categorial del novel·lista “bellesa” és una altra cosa que la “bondat” i la “veritat”; en aquest cas, es subratlla el poder “fascinador” i “atractiu” d’allò que és bell, un poder que no tenen ni la veritat ni la bondat. Però la pregunta és: què és “això” de la salvació, o de què parlem quan parlem de salvació.

En primer lloc, no es pot negar el greu reduccionisme que la teologia cristiana ha practicat en el concepte i en la realitat de la salvació. A poc a poc, la “salvació” ha arribat a ser quelcom semblant a “salvar la pell” en el moment de la mort. En canvi, bíblicament parlant, la “salvació” és un concepte que s’inscriu en el context de l'”alliberament”, en sentit, que es tracta d’una sortida d’un deixar de formar part d’una situació que oprimeix l’ésser humà (en aquest sentit, l’alliberament obeïria al paradigma de “l’alliberament d’Egipte”, per bé que cada vegada més es subratlla l’alliberament de totes les forces ocultes que esclavitzen l’home per dins).  Des d’aquesta perspectiva, la “salvació” que la bellesa pot proporcionar és la salvació de l’absurd, de la por, de la mesquinesa, de l’egoisme, i el “món” del qual la bellesa pot salvar és el món de les contradiccions socials i existencials que esclavitzen l’ésser humà. Naturalment, per aquest camí, hom arriba al terme del procés, és a dir, a la “salvació de la caducitat” o de la mort, que té com a força irresistible la força de l’amor (per tant, la bellesa de l’amor, d’un amor gratuït i totalment excessiu): quan els cristians diem que Déu ens ha salvat ens referim a tot això amb un accent especial en el valor permanent d’allò-que-passa (res del que l’home fa es perd, perquè tot es fa sota el signe d’una eternitat divina participada).

Naturalment, cal la pregunta de quina mena de bellesa és la bellesa que ha de salvar el món. I la resposta només pot ser aquesta: la bellesa de la creu!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *