Sempre he cregut
que la pràctica de la política és una de les maneres més excel·lents de
practicar l’amor fratern que Jesús ens va deixar com el seu manament per
excel·lència. I des de fa molt de temps he fet el que he pogut perquè els laics
i laiques cristians tinguessin com a primera opció la de treballar en el camp
de la política. En
principi, les persones que es dediquen a la política em mereixen un profund
respecte i una gran estimació.
Ja sé que la política, en general, ha
experimentat una depreciació molt seriosa. I amb raó, perquè són un clam les
situacions d’ineficàcia, d’interessos partidistes i de corrupció de molts
polítics, situacions que no permeten veure ni valorar l’entrega generosa,
il·lusionada i constant de la
majoria. En aquest sentit, de la mateixa manera que hem
d’exigir als nostres polítics que siguin exemples de laboriositat i
d’honestedat, també hauríem d’abandonar certes crítiques generalitzades i
certes expressions – com ara “això és
cosa dels polítics” – que afavoreixen la
depreciació.
És molt fàcil carregar-se els partits
o, millor dit, el sistema polític dels partits. Des d’una posició estrictament
cristiana, cal considerar la democràcia com una forma de govern molt millor que
l’autocràcia o la
dictadura. La democràcia és una forma d’organització, la
característica predominant de la qual és que la titularitat del poder resideix
en la totalitat del membres de la comunitat política. Hi ha la democràcia
directa, en la qual la decisió és adoptada directament pel poble; hi ha la
democràcia indirecta o representativa, en la qual la decisió és adoptada per
persones reconegudes pel poble com el seus representants; hi ha la democràcia
participativa, en la qual es facilita als ciutadans la possibilitat
d’associar-se i d’influir en les decisions públiques a través de mecanismes
plebiscitaris. La democràcia representativa és el model comú de la democràcia
moderna: a la democràcia representativa la sobirania continua en mans del
poble, però aquest no exerceix directament el poder sinó que delega aquesta
tasca en representants escollits periòdicament.
La política té com a objectiu el bé
comú, i això, els polítics mai no ho haurien d’oblidar: confondre els
interessos del poble i del conjunt dels ciutadans amb els interessos d’una
ideologia o d’un partit és inadmissible. Però els partits tenen tot el dret de
voler fer prevaler els seus punts de vista ideològics, estratègics i pràctics,
si és que els consideren vàlids per al benefici i la promoció del bé comú de
tots els ciutadans. Una cosa i una altra
no estan de cap manera en desacord, per bé que cal sempre tenir cura perquè cap
sector de la societat pretengui imposar els seus punts de vista a tota la
ciutadania – en forma, posem per cas, de
pensament únic -, emprant en forma directa o indirecta la força. En aquest sentit,
sempre caldrà mantenir en vigència la lluita per alliberar la política de
qualsevol servitud, com ara l’economia de mercat, que necessàriament la
desfigura.
La política té, per definició, una
vocació d’universalitat. Per tant, els particularismes, vinguin d’on vinguin i
siguin els que siguin, sempre seran nocius. Però ningú no pot ser “universal”
si no està profundament compromès amb els interessos, posem per cas, d’un país concret!