Què vol dir creure en l’Esperit Sant
L’Esperit Sant és el gran regal de la Pasqua. Segons l’evangeli de
Joan, al vespre del diumenge (el primer dia de la setmana cristiana), Jesús
s’apareix als deixebles i els donà l’Esperit Sant; segons el llibre dels Fets
dels Apòstols, els deixebles van quedar plens de l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta (per cert,
en aquest llibre, es narren diversos esdeveniments protagonitzats per l’Esperit
Sant). Però, qui és l’Esperit Sant?
- La fe
cristiana recull amb veneració el testimoni dels personatges i dels
esdeveniments de l’Antic Testament on es parla i on actua la força
divina que s’acostuma a identificar com un vent (ruah),
especialment en el cas dels profetes d’Israel, els quals, quan parlen del
Messies, el presenten com a ple de l’Esperit de Déu (Is,11.1-2; 61,1);
l’Esperit serà abocat sobretot el poble (Jl 3.1-2).
- El Nou
Testament presenta Jesús conduït per l’Esperit de Déu (Lc 1,35; 3,23;
4,1.18-21), i de l’Esperit en parla sobretot en relació amb el Ressuscitat
(Jn 7,39; 15,26). No sembla que Jesús parli d’una cosa, quan parla de
l’Esperit, sinó que parla d’algú. I així, a poc a poc, la reflexió sobre
la fe ha anat descobrint que l’Esperit Sant és una persona divina,
com ho són el Pare i el Fill, i amb ells constitueix i acompleix la santa
Trinitat. Una mateixa divinitat compartida per les tres persones, sense
que en l’ordre de la divinitat sigui cap d’elles més o menys que les
altres, per bé que el Pare és Déu, perquè és l’Origen, el Fill és Déu,
perquè és la imatge perfecta del Pare i l’Esperit Sant és Déu perquè
“personalitza” l’amor del Pare i el Fill i obre camins en el cor de les
persones, en el món i en la història perquè es dugui a terme l’obra de la
salvació i de la redempció.
- Si miren cap
endins de la divinitat, l’Esperit Sant constitueix el nucli més íntim i
més vital del nostre Déu. Per això, des del principi, els cristians, d’una
banda, hem estat instruïts, a accedir al misteri de Déu, en la pregària i
en la reflexió creient, sempre a través del Fill, fins arribar al Pare “en
la unitat de l’Esperit Sant” i, d’una altra, hem estat i estem invitats a
deixar-nos omplir de l’Esperit Sant, que “és Senyor i dóna Vida”, per tal
d’assolir la llibertat dels fills de Déu.
L’acció de l’Esperit Sant no té
fronteres: és com el vent, que bufa allà on vol. Tanmateix el lloc on l’Esperit
Sant actua amb més força i amb més propietat és l’Església de Jesús. L’Esperit
Sant, en l’Església, produeix els seus fruits més admirables, garanteix els
carismes i el ministeri jeràrquic que l’enriqueixen i connecta el cos eclesial
amb el Senyor ressuscitat i el fa el seu cos.
- Quan parlem
de l’Església ens referim a l’Església que Jesús va comprar amb la sang i
de la qual és el Senyor. Aquesta Església que té les seves arrels en el
grup dels seguidors de Jesús, homes i dones, fou reunida per l’Esperit
Sant el matí de Pasqua perquè es convertís en el testimoni del Ressuscitat
durant la història i perquè en nom seu comuniqués a tots els homes i dones
de tots els temps els béns de la salvació cristiana. L’Esperit Sant fa
“catòlica” aquesta Església (sense diferència de races, de sexe i de
cultura) i la fa “santa” i “unida”; especialment, l’Esperit Sant garanteix
en l’Església la “successió apostòlica” o “carisma de l’apostolicitat”.
- Aquesta
Església té com a base el nou Poble de Déu, convocat d’entre tots pobles i
nacions, que pelegrina en aquest món (i, per tant, que porta els trets
inconfusibles d’un determinat territori i d’una determinada cultura, on
s’encarna) vers la Terra
promesa. Aquesta Església és la que l’Esperit confia al ministeri dels
bisbes, essent cadascun d’ells pastor, mestre i sacerdot de la seva
església; una Església centrada en la Paraula de Déu i en l’exercici de la caritat
o amor fratern, Paraula i caritat que serveixen els diaques. Cada porció
d’aquesta Església, servida per un diaca, celebra l’eucaristia pel
ministeri dels preveres, des del convenciment, d’una banda, que l’Església
fa l’eucaristia i, d’una altra, que l’eucaristia fa l’Església.
- De totes les
esglésies n’hi ha una que presideix la resta d’esglésies en la caritat, i
aquesta és l’església de Roma, atès que aquesta església fou enriquida, en
els seus començaments, per la presència dels apòstols Pere i Pau, dels
quals conserva la memòria martirial i sepulcral. El bisbe de Roma, perquè
ho és d’aquesta seu, té per voluntat de Jesús i per l’acció de l’Esperit
Sant el ministeri de la presidència en la caritat que comporta el servei
del govern suprem de l’Església. No totes les esglésies estan unides a
l’església de Roma, per la qual cosa l’Esperit suggereix en el cor de tots
els creients en Crist l’anhel d’una unitat del cristians, que el pecat
dels homes ha separat.
Com a complement de tot plegat,
l’Esperit Sant produeix en tots els creients i, per extensió, en tots els homes
i dones de bona voluntat la comunió de vida que anomenem “comunió dels sants”,
per la qual es produeix un intercanvi permanent de béns espirituals, no sols
entre tots els pelegrins a la terra, sinó també entre els pelegrins i els que
ja han arribat al terme del pelegrinatge. A través d’aquesta comunió,
l’Església del cel i l’Església de la terra, participa dels mateixos béns i
celebra una única litúrgia a honor i lloança de la Santa Trinitat.
Finalment, l’Esperit Sant produeix i
distribueix abundosament el do del perdó dels pecats, perdó que té com a moment
culminant (i alhora inicial) en el baptisme cristià.