Sempre he sentit
dir que, als primerencs, com ara els ametllers, els mata el fred. Ja sé que els
adagis, o la majoria dels adagis, més que saviesa, destil·len una astúcia molt
humana que pretén justificar la mediocritat i la mesquinesa. És l’estratègia de
molta gent gran que aconsella els més joves que mirin de passar desapercebuts,
que no destaquin gaire, que no s’asseguin al primer banc, una estratègia,
d’altra banda, que contradiu l’anhel imparable dels qui es dediquen a l’esport
d’elit i que no paren fins a ser el número u de la seva especialització, o dels
qui s’esforcen per a treure la millor qualificació en els exàmens de la
selectivitat. Però, qui són els primers, qui són els darrers?
Hi ha uns primers que són els que
triomfen. Ara bé, no sempre els que triomfen ho fan per mèrits propis, sinó que
sovint ho fan per camins tortuosos. Tots sabem els cops de colze que serveixen
per obrir-se pas en una cursa, o les travetes que es fan als que amenacen més
de prop l’èxit provisional dels qui van al davant, sense oblidar els qui, sense
cap competència digna d’aquest nom, ocupen un primer lloc simplement perquè
tenen padrins. Però no sempre és així, gràcies a Déu.
Hi ha primers que ho són perquè,
potser sense grans exhibicions i sense heroïcitats espectaculars, han
esdevingut un referent en qualsevol ordre de la vida. És així com jo entenc els
sants, canonitzats o no.
I els darrers, qui són? Hi ha darrers
que ho són per mandra; però n’hi ha que ho són perquè la naturalesa o
l’estratègia dels triomfadors no els ha permès abandonar el darrer lloc de la
fila. Hi ha darrers que lluiten honestament per no ser-ho. Hi ha darrers que
fan del darrer lloc un refugi des d’on escopir maledicència contra els qui
s’esforcen per superar-los, amb l’intent de convertir el lloc que ocupen en
inevitable sempre per culpa dels altres. Però hi ha darrers que miren
d’aprofitar el lloc que ocupen per netejar amb amor la suor dels qui, amb el
seu esforç, els han passat al davant; i n’hi ha que, com els qui fan pinya en
els castells, permeten que l’enxaneta faci l’aleta.
I com mira Déu això dels primers i
dels darrers? A l’evangeli de Lluc hi ha una valoració dels “primers” i dels
“darrers” relacionada amb els jueus i els no jueus. Els jueus, en aquest cas,
són els qui, a l’hora de la veritat, els “han tret fora”, mentre els no jueus
“s’asseuran a taula en el Regne de Déu”. Però en el text hi ha una advertència
que depassa la situació de jueus i no jueus i pot ben bé aplicar-se als qui
creuen haver assegurat la vida eterna pel fet d’haver conviscut amb Jesús.
Jesús els dirà: “No sé d’on sou”, i afegirà: “Lluny de mi, tots vosaltres que
obràveu el mal”. Més clar, l’aigua.
Així és que els “primers” que ho
tenen tot en regla i no han trencat mai cap plat, a l’hora de la veritat, poden
ser els darrers i, en canvi, els darrers, els qui potser no arriben a ser,
diguem-ho així, uns “cristians exemplars”, si de veritat han obrat el bé, poden
ser els primers.
Són molts o són pocs els qui se
salven? Jo diria que més aviat són molts, per no dir tots. Però la porta és
estreta. Per cert, que la porta sigui estreta més aviat ho entenc com una bona
notícia, perquè no serà com la porta d’un gran palau sinó com un portal casolà.
I penso que sort en tenim que hi hagi porta!