Si en lloc de llegir-me
m’escoltéssiu, i si avui en lloc de dimecres fos diumenge vivent, us parlaria
de l’Esperit Sant. Si fóssiu a missa, segur que serieu creients i jo em veuria
obligat a parlar-vos de la nostra fe en l’Esperit Sant que, segons la tradició
que ha recollit Lluc, fou enviat des del cel sobre el primer grup de cristians
cinquanta dies després de la Pasqua. I
us parlaria de la Pasqua
granada.
Però avui no és diumenge, ni ara som a
missa, ni els qui llegiu aquest article sou necessàriament creients, i per això
crec que haig de canviar de tema o l’haig d’enfocar d’una manera diferent de si
es tractés d’una homilia. I aquest fet em dóna l’oportunitat de plantejar una
qüestió bàsica: quin és, quin hauria de ser el “discurs” de l’Església quan
aquest discurs no és ad usum delphini, és a dir, un discurs Església
endins, sinó un discurs Església enfora. I naturalment, aquesta mena de discurs
hauria de partir d’allò que la gent de fora espera de l’Església, si és que la
gent de fora espera alguna cosa de l’Església, que no és gens clar que n’esperi
res.
La nostra societat ja no és una
societat cristiana, malgrat que perdurin alguns signes visibles d’un
cristianisme que ha impregnat profundament la nostra cultura. I no té sentit
que avui l’Església continuï parlant a tothom, com a Mare i Mestre, de tot el
diví i l’humà com si tots els ciutadans fossin súbdits i alumnes al quals ha
d’instruir i ha de regir. La major part de la nostra societat acut a altres
instàncies per saber què ha de pensar i què ha de fer, i molts sectors,
diguem-ne, religiosos de la nostra societat no necessiten l’Església per a res,
més aviat la consideren un destorb a l’hora de connectar i de comunicar-se amb
el Transcendent. I quan l’Església es posa a adoctrinar la gent en matèria de
valors, ho fa o bé segrestant allò que és simplement humà i convertint-ho en
cristià, o bé emprant un discurs que la situa fora de l’àmbit de la seva
competència.
La paraula de l’Església, quan no és
profètica, no serveix gairebé per a res. I la paraula de l’Església és
profètica quan fa tres coses: anunciar a totes les persones que Déu les estima,
denunciar el mal que hi ha en el cor de l’home i que s’apodera en forma
d’injustícia de tots els àmbits del poder, i proclamar un missatge de consol i
de misericòrdia. El papa Francesc ho ha dit des del començament del seu
pontificat romà: l’Església ha de ser pobre, l’Església ha de servir els pobres
i l’Església ha de posar els interessos dels pobres – en definitiva, l’alliberament de la pobresa
– en el centre de les seves
preocupacions. No sé si l’actuació de l’Església en el camp de la caritat
obeeix de ple al seu caràcter profètic, malgrat l’enorme eficàcia de Càritas i
d’altres institucions per l’estil en un moment de crisi tan aguda com el que
estem vivint.
Tot això, evidentment, de cara enfora.
De cara endins, l’Església s’hauria d’adonar que els seus fidels,
majoritàriament, no són uns menors d’edat ni són de cap manera súbdits en el
sentit precís de l’expressió. L’Església, als seus fidels, els hauria d’ajudar
a decidir pel seu compte, a prendre responsabilitats en el món on viuen i, en
definitiva a ser homes i dones lliures. Jo, si fos ara diumenge i fóssim a
missa, parlaria d’això, i abans de fer-ho, em miraria al mirall de la meva
consciència per descobrir els tics, grans o petits, de dictador i d’ideòleg que
segurament hi ha dins meu. I, encara, inclinaria el cap profundament per
demanar que l’Esperit Sant obri i impulsi un nou temps primaveral en l’Església
i en el món.