Quan parlem d'”església” volem dir o podem dir moltes coses i coses molt diverses. Anomenem “església”, en primer lloc, els edificis destinats al culte, parroquials (que reuneixen una “parròquia”) o no (a Reus, per exemple, hi ha l’església de Sant Joan o la de Sant Francesc: avui a aquestes esglésies se les anomena també “parroquials”; a Tarragona, hi ha l’església dels Caputxins, que no és paarròquia). I anomenem aquests edificis “esglésies”, perquè en cadascú d’ells, els qui s’hi reuneixen són l’ESGLÉSIA.
Entre els catòlics es parla sovint de la SANTA MARE ESGLÉSIA: en aquest cas, ens referim a la “jerarquia” de l’Església, els qui “manen” en l’Església (o, amb un llenguatge que es va popularitzar el segle XIX, l’Església DOCENT, la que “ensenya”), amb el risc evident de considerar que els qui no són la jerarquia (el papa i els bisbes i, per extensió, els capellans ja no són l’Església).
La paraula “església” vol dir “assemblea”, i es refereix a allò que a l’Antic Testament s’anomena “assamblea de Déu”, és a dir, el conjunt dels “convocats” per Déu d’entre totes les nacions i “reunits” i “constituïts” en un sol poble, el Poble de Déu. Aquesta “església” es fa visible, principalment, en les assemblees litúrgiques, és a dir, en els “aplecs sagrats” on es proclama i s’escolta la Paraula de Déu i es resa (assemblees sinagogals) o on se celebra un “sacrifici” (en aquest cas, només en el Temple de Jerusalem).
Traslladats ja al Nou Testament, el nom d'”església” s’aplica, en primer lloc, a l’Església universal que reunirà a la fi dels temps tots els justos: “prefigurada ja des del començament del món, preparada amb meravelles en la història d’Israel i en l’antiga aliança, constituïda en els darrers temps, s’ha manifestat per l’efusió de l’Esperit i arribarà a la plenitud gloriosa a l’acabament dels segles”, LG 2). l’Església “universal” de la fi dels temps existeix ja ara, d’alguna manera, en la “congregació dels sants, al cel, on tots els redimits per lsa sang de Jesús – que són tots els homes de tots els temps – formen l’assemblea santa que canta lloances al Déu etern i celebren la condició de fills del mateix Déu.
L’Església es relaciona molt especialment amb Jesucrist, com a presència misteriosa del regne del Crist, que “creix visiblement en el món per la força de Déu”, i com a Cos de Crist, és a dir, com a “comunió amb el Crist”, a la qual “són convidats tots els homes” (LG 3); aquesta Església està santificada per l’Esperit Sant, que l’omple de dons jeràrquics i carismàtics (LG 4). El Senyor Jesús inicià la seva Església proclamant la gran nova, que és l’arribada del Regne de Déu; a la qual, mort i ressucitat, ha enviat i envia el seu Esperit, que la uniex a Ell com a Cap i uneix també tots els seus membres d’una marea molt estreta. L’únic Mitjancer, Jesucrist, establí en aquest món la seva Església santa, que és comunitat de fe, esperança i caritat, com a estructura visible, la conserva contínuament i valent-se d’ella fa arribar a tothom la veritat i la gràcia. D’ací ve que l’Església terrena i l’Església dotada de béns celestials no s’han de considerar dues coses diverses sinó que formen una única realitat complexa, constituïda d’element humà i diví, de manerfa que l’estructura social de l’Església serveix a l’Esperit del Crist, que la vivifica, per a l’agument del cos. Aquesta és l’única Església del Crist, que en el Símbol professem com a una, santa, catòlica i apostòlica, confiada a Pere i als Apòstols perquè l’estenguessin i la governessin. Aquesta Església, establerta i estructurada en aquest món com una societat, SUBSISTEIX en l’Església catòlica, governada pel successor de Pere i pels Bisbes en comunió amb ell, encara que a fora de la seva estructura s’hi trobin molts elements de santificació de veritat, que, com a dons propis de l’ESGLÉSIA EN CRIST, impulsen en direcció de la unitat catòlica (LG 8). L’Església és en Jesucrist com un sagrament, o asenyal i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el llinatge humà (LG 1).
L’Esgglésia catòlica està establerta pel tot el món i es troba, tota sencera, en cadascuna de les esglésies anomenades particulars o locals (o diócesis), que no són de considerar parts, porcions o fragments d’una Església universal.