Em sento identificat, joiosament
identificat, amb les paraules que el papa Francesc ha anat desgranant durant
els vuit dies que ha durat el seu viatge apostòlic al Brasil: l’essencial per a
un cristià o per a una cristiana no és la doctrina, la moral o els ritus
cristians, sinó la persona de Jesús. Un cristià o una cristiana que no se
sentin fascinats per la persona de Jesús, enamorats d’ell, que no sentin Jesús
en el més íntim del seu cor, que no el sentin com la vida de la seva vida,
podran ser uns bons ideòlegs del cristianisme, uns bons estrategs del
conservadurisme o de la revolució social i fins i tot uns bons militants de la
causa de la justícia pel camí de la solidaritat, però no seran cristians.
El papa s’ha dirigit als joves
cristians i als ha dit el que els havia de dir: que no es deixin enlluernar i
obsessionar pels ídols de tota mena que els assetgen i ens assetgen. I jo em
pregunto què en podrien o en poden pensar d’aquest discurs la majoria del jovent
del món, si més no del món anomenat occidental, joves per als quals l’essencial
és, posem per cas, trobar feina – i, si
és possible, una feina econòmicament rentable -, satisfer les necessitats
bàsiques de la persona humana i arribar a crear una família; això, sense
comptar un nombre molt important de jovent en l’horitzó del qual només hi ha el
desig de passar-s’ho bé (i aquí hi podeu posar tot el que vulgueu, perquè hi
cap el més vil i roí, per molt sofisticat que es vulgui presentar). I em
pregunto què en podrien o en poden pensar d’aquest discurs les minories que,
preocupades pel creixement i pel benestar dels pobles, lluiten en camps molt
diversos, posant com a punt de mira la promoció personal a través de la cultura
que ho abraça tot: des de l’art al cinema, des de la música a la literatura.
Jo sé que molta gent avui posarien en
la llista dels ídols alienadors, l’ídol de la religió. I jo sé que el papa
Francesc no pot deixar de patir perquè el seu missatge no esdevingui alienador,
en un context com aquest, el d’una Jornada Mundial de la Joventut, on és
relativament fàcil el recurs a l’emotivitat i a l’entusiasme. Un cristià i una
cristiana, fascinats per Jesucrist, han de traduir aquesta experiència
religiosa en un compromís exigent per la justícia, per bé que ho faran
convençuts que només l’amor pot transformar el món. Faran el mateix que fan
qualsevol home o dona que treballen en la mateixa causa, però ho faran d’una
altra manera o, millor, ho faran inspirats i guiats per l’amor de Jesucrist.
És en aquest nivell d’experiència
religiosa i de compromís social on és fàcil de descobrir que la resta, tota la
resta és en va; descobrir, vull dir, l’essencial. I la saviesa antiga recorda
que “després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i
eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res”. I
Jesús afegeix: “Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses,
perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien
assegurar la vida”.
M’agraden els gestos i les paraules
del papa Francesc. I em sembla notar-hi unes ganes de seguir per un altre camí,
que no és el de les grans manifestacions religioses. Si més no, me l’imagino
treballant intensament en la seva església, la de Roma, i fent de bisbe. Qui
sap si no pensa que la resta també es en va! El que mai no serà en va, serà la
trobada interior, més o menys permanent, amb Jesús, el Senyor, que fascina!