EL DIA
DE REIS
El capítol segon de l’evangeli de
Mateu té una força extraordinària. Conté un poema d’una gran bellesa: la visita
d’uns savis que, en llenguatge popular, es coneixen com a Reis Mags; parla de
l’exili i del retorn de l’exili de la Sagrada Família, que recorda
l’epopeia dels hebreus conduïts per Moisès, i narra la matança dels infants de
Betlem, que evoca tanta sang vessada en aquella terra, des de la duríssima
repressió de l’emperador Adrià fins a les inacabables batusses, i molt més que
batusses, entre israelians i palestins dels nostres dies.
L’escena de l’adoració dels mags té
totes les característiques d’una relectura pasqual que confessa Jesús com a
Messies i Salvador universal. Ja sé que no sóc gens original, però a mi
m’agrada subratllar, en l’escena, el protagonisme de l’estrella, una estrella
que els mags van veure a l’Orient, l’estrella del rei dels jueus, que els urgí
a posar-se en camí, cap a Jerusalem, la ciutat del Rei-Messies. Però els mags
s’equivocaren de lloc: a Jerusalem, la ciutat que ha deixat de ser santa perquè
és el lloc on habita el poder religiós i polític, no hi ha més rei que Herodes,
l’infanticida; l’estrella, damunt de Jerusalem, no hi era. En canvi, quan es
posaren novament en camí, cap a Betlem, una vila insignificant, “l’estrella que
havien vist sortir començà a avançar
davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant”. La Jerusalem d’Isaïes,
damunt la qual clareja com l’alba la glòria del Senyor, la Jerusalem, tota radiant
i meravellada, la que, amb el cor eixamplat, veu com hi aflueixen tots els
pobles del món, la Jerusalem
enriquida per les nacions, és ara una casa humil, despullada de tot el que no
és necessari, amb la única presència del nen amb Maria, la seva mare.
La seva alegria, la dels mags, en veure allà
l’estrella va ser immensa. I amb això, ja s’ha dit tot. Això és el cel a la
terra. “La nostra alegria ningú no ens la prendrà”. I res més. Només una
estrella, penjada del firmament, que il·lumina la casa per dins, o, millor, una
estrella que es fica dins la casa, i surt de la casa plena de llum per
il·luminar tots els camins de la humanitat. Una estrella que recull la bellesa
més gran, la bellesa que corprèn, sedueix i fascina i que, d’aquesta manera, se
situa novament a un racó del firmament, a l’Orient, on anuncia un dia clar.
El dia de Reis és molt més que un
festa de criatures. L’Església anomena, aquest dia, Epifania, és a dir,
manifestació del misteri del Déu amagat. I la manifestació del Déu amagat és,
per damunt de tot, la manifestació de la bellesa, la bellesa “redimida”, que
vol dir alliberada de revestiments utilitaris. On hi ha bellesa redimida, allí
hi ha Déu. Sempre he pensat que els lletra-ferits i els artistes, en general,
són una mena de sacerdots i profetes, que han saben descobrir aquesta bellesa i
l’ha saben reconstruir a partir de la lluminositat que porten dins i en fan una
epifania del Déu vivent.
I una última cosa, per acabar. Els
mags “se’n tornaren al seu país per un altre camí”. Es tracta de “tornar” a
allò que és quotidià, perquè l’experiència epifànica, l’experiència de la
bellesa redimida, no pot durar sempre. Però es tracta de tornar-hi d’una altra
manera. Penso que les nostres celebracions tenen molt poc d’experiència
epifànica quan, en sortir-ne, veiem les coses i les persones com abans, i prou.
I penso que la increença d’avui no fa res més que posar de manifest que allò
que creiem els qui creiem, per molt vertader que sigui, ha deixat de ser
quelcom fascinant.