Penso que els creients tenim tot el dret del món de voler que els no creients creguin; i no sols el dret: de fet, un bon creients, especialment si és un “convertit”, voldrà transmetre la fe, que dóna sentit a la seva vida, als altres, especialment a les persones que estima o valora.
Però, com fer-ho, si, al mateix temps, volem respectar l’opció dels no creients? De fet, si el creient creu en el Déu que Jesucrist ha revelat, ha de saber i ha d’estar convençut que, de camins que deuen a Déu, n’hi ha molts (uns camins que no necessàriament han de ser “religiosos”).
Avui és sant Andreu i, segons consta en els evangelis, Andreu va ser “cridat” per Jesús i, després de romandre un cert temps amb ell, va anar a trobar el seu germà, Pere, per a fer-lo partícip del “tresor” que avui trobat.
Com comenta sant Joan Crisòstom (Homilia 19 sobre l’Evangeli de Joan), “el natural és que el seu germà li vagi explicar tot més minuciosament, més llargament, però els evangelistes, preocupats sempre per no fer-se prolixos, retallen moltes coses. Altrament, aquí tampoc no es diu que Pere va creure sense més ni més, sinó que es diu: < El va portar a Jesús>, a qui va deixar la resta, de manera que Pere ho aprengués tot d’ell”.
Potser és això el que els creients hem de fer. Simplement “portar-los” a Jesús, que vol dir mirar de què el personatge arribi a l’enteniment i al cor dels no creients i els fascini. Jesús farà la resta, i ho farà sense intermediaris. Penso que a vegades els creients ens creiem tant indispensables que, si no ho fem nosaltres, ningú més no ho farà. I penso que aleshores, més que “evangelitzar” el que fem és “adoctrinar”, “catequitzar” i, en el fons, imposar una determinada ideologia…