N’HI HA
PER QUEDAR ATÒNIT (06.02.13)
El pitjor que es pot ser en aquest
món és mesquí. Així, tal com sona. La mesquinesa és l’actitud que mereix la
pitjor de totes les qualificacions. Estimats lectors i estimades lectores: ja
sabeu de què parlo. És l’actitud dels qui no fan ni deixen fer, l’actitud dels
qui viuen instal·lats en la mediocritat
– incapaços de fer cap mal, diguem-ne, seriós i incapaços de fer cap bé
que valgui la pena -, l’actitud dels qui no suporten que una altra persona,
sobretot si forma part del seu cercle més immediat, brilli per damunt del terme
mig o brilli amb llum pròpia. La primera reacció del mesquí, davant del qui
sembla que sobresurt, és aquesta: “D’on li ve això, a aquest? ¿Que no és fill
de tal i tal? ¿Que no ha anat a l’escola i a l’església on hem anat tots? ¿Que
no sabem ben bé quin peu calça?”. I quan no li queda cap més remei que
reconèixer l’excel·lència de l’altre, el mesquí farà com aquell qui aigualeix
el vi: “Sí, però…”
Suposo que els qui heu anat a missa
diumenge passat us heu adonat de l’oportunitat del cometari que acabo de fer
sobre la mesquinesa. L’actitud diametralment contrària a la del mesquí és
l’actitud del qui es deixa sorprendre, admirat, per la sorpresa, l’actitud,
vull dir, del qui, després d’arribar a la conclusió que “no hi ha res a fer”,
contempla com, malgrat haver-se escarrassat tota la nit sense pescar res, la
xarxa s’omple de peixos fins al punt que comença a esquinçar-se i la barca no
pot resistir el pes de la captura i comença a enfonsar-se.
Aquesta persona, que es deix seduir i
fascinar per allò que és meravellós, sap que el miracle sempre és possible, sap
que cal treballar dia i nit, però que el treball no ho és tot o, millor, que el
fruit del treball no es correspon només a l’esforç que hom hi ha posat, sinó
que hi ha un plus que ens ve de fora i que s’hi afegeix de forma admirable. I
això passa en tots els nivells de la vida: passa en el món on vivim i passa en
l’Església. Hem d’afrontar les situacions esquerpes que toca viure a casa, al
barri, al poble, a la ciutat, a la parròquia, al país, a l’Església i al món
sencer, i ho hem de fer fins al límit de les nostres forces, però sense oblidar
que sempre és possible la “pesca miraculosa”. Als creients, ens ho diu el
Senyor Jesús: “Tireu endins i caleu les xarxes”; als qui no creuen els ho diu
aquesta fàbrica d’impossibles que és la utopia.
Per cert, la sorpresa ens descol·loca
i qui sap si d’entrada genera en nosaltres una primera reacció d’allunyament, perquè
qui sap si per allò que us deia de la mesquinesa no estem fets per a les coses
grans. La sorpresa ens fa por, com ens fa por que Déu arribi a superar la
duresa del nostre cor. Però si som capaços de vèncer aquesta primera
resistència la sorpresa ens deixarà atònits, però no ens deixarà vençuts. La
sorpresa ens farà veure que, quan no hi ha res a fer, tot és possible.
Per acabar, deixeu-me dir una cosa. A
mi, això de pescar, pescar persones, vull dir, no m’acaba d’agradar. A mi, com
a Cardjin, el que m’agrada és “canviar l’aigua dels peixos”, canviar el clima
col·lectiu sovint asfixiant, que no permet ni respirar. I això que dic, em
sembla que és particularment interessant en el cas de l’Església i en concret
en el cas de les anomenades “vocacions”. I canviar l’aigua dels peixos, en
aquest cas, vol dir introduir en les estructures de l’Església els canvis
necessaris que, responent amb fidelitat exquisida a l’esperit de l’Evangeli,
responguin millor a les exigències del nostre temps i de la nostra cultura.
Josep Gil
i Ribas, pvre.
LA FE NO ÉS UNA MÀGIA (13.02.13)
La setmana passada us parlava de
“canviar l’aigua dels peixos”. Sense tirar-me enrere ni un mil·límetre del que
deia, avui afegeixo: la gran crida de Déu, també al nostre temps, és la crida a
la conversió. Ho recorda la quaresma que acabem d’encetar. I la conversió és
molt més que un canvi de conducta: és un canvi de mentalitat, canvi que la
tradició judeocristiana xifra en la fe, la fe que ens fa justos i que portem al
cor, la fe que ens salva i que tenim als llavis.
Què vol dir, però, tenir fe? Si voleu
que sigui precís, un diré que la fe consisteix a creure de “cor” que Déu ha
ressuscitat Jesús d’entre els morts i reconèixer amb els “llavis” que Jesús és
el Senyor. La fe, però, necessita el suport de la religió. Tenir fe vol dir
formar part d’una comunitat religiosa que expressa les seves creences a través
de gestos i paraules i, en definitiva, a través de símbols sagrats. I és en
aquest moment quan comença o pot començar un procés que fa que la fe derivi a
una màgia. Si fa o no fa, és el que es vol dir quan es diu: “Tingues fe; ja
veuràs com tot se solucionarà”.
La fe no és cap garantia per a
resoldre els problemes d’aquest món, per bé que la fe pot donar la pau i la
serenor interiors per a afrontar aquests problemes. No estic negant el “poder”
de la pregària. En qualsevol cas, la fe no és cap mena de màgia. Per a
l’evangeli, rere una oferta de solució de problemes d’aquest món hi ha el
diable (un mot grec que vol dir “mentider” i tradueix la paraula hebrea
“satan”), una oferta que va des de convertir “pedres en pans” fins a aconseguir
la màxima cota de poder i impactar el públic amb una exhibició gairebé teatral.
Per cert, voldria aturar-me en les
“temptacions al desert” que narra Lluc, perquè em sembla que representen la
gran temptació de l’Església en la seva relació amb el món. L’Església ha de
ser sensible a la fam del món, però no s’ha de convertir en una agència
alimentària: això ho ha de fer i ho ha de ser el món. L’Església ha de ser
sensible a la pau del món, però no s’ha de convertir en una agència de
pacificació universal: això ho ha de ser i ho ha fer el món. L’Església ha de
ser evidentment sensible a la situació dels no creients, però no s’ha de
convertir en una agència promotora d’espectacles de massa: això, en tot cas
(que no ho sé), ho ha de ser i ho ha de fer el món.
I voldria aturar-me en les “respostes”
de Jesús a les temptacions, resposta que constitueix, o així m’ho sembla, el
paradigma de la nova evangelització. En primer lloc, per alimentar la fe dels
qui creuen i per a convidar els qui no creuen, l’Església ha de donar prioritat a la taula la Paraula, fins i tot davant
del pa de l’Eucaristia. En segon lloc, per a clarificar l’horitzó dels homes i
dones que miren més enllà, l’Església ha d’eliminar tota mena d’ídols de poder
i renunciar dràsticament a centralitzar l’adhesió religiosa. En tercer lloc,
per a desqualificar qualsevol revestiment màgic de la religió, l’Església ha
d’abandonar els reductes del sagrat i ensenyar de paraula i d’obra a trobar Déu
en els germans.
En qualsevol cas, lectors i lectores,
tant si esteu d’acord amb la manera com entenc i com analitzo les coses com si
no hi esteu, us desitjo una santa Quaresma, un temps de conversió i de
solidaritat amb els més desfavorits.
Josep Gil
i Ribas, pvre.