Els ulls de la fe
El matí de Pasqua Déu donà als
deixebles de Jesús uns “ulls nous” que, convencionalment, s’anomenen els ulls
de la fe. I aquests “ulls nous” els permeteren veure d’una altra manera Jesús – a qui havien seguit
com a profeta i com a mestre-, Déu
-a qui Jesús havia servit fidelment-, i el món -on Déu i Jesús havien establert el seu Regne-.
- 1. Jesús, vist des de la fe pasqual
El Jesús que els deixebles veieren
amb els ulls de la fe és el Jesús ple de l’Esperit de Déu i, per tant, una persona que viu en la plenitud de Déu; la qual
cosa, però, els va permetre descobrir qui va ser aquell Jesús, profeta i mestre, que havien
seguit com a deixebles. Aquesta és la confessió de la fe pasqual que constitueix el nucli de
l’Església cristiana.
- Jesús fou i
és el messies de Déu. Com a enviat, Jesús posseeix la mateixa autoritat del Pare i duu
a terme eficaçment la voluntat
del Pare (la salvació – alliberament dels homes); com a crist, Jesús és l’ungit
de Déu (el “sant” en qui els homes
són santificats) i el mitjancer que ens duu i ens uneix al Pare. Jesús és
ple de gràcia i
de veritat.
- Jesús fou i
és el “Senyor”. La sobirania de Déu que
hi ha en ell fa que Jesús sigui el vencedor del mal i de la mort, i que ho sigui
particularment a partir de la seva mort en Creu, una mort que, pel que fa
al pecat, s’entén com a redemptora.
Jesús és Senyor de la seva església (de la comunitat dels qui creuen en ell).
- Jesús fou i
és el Fill de Déu. La paternitat de Déu es concentra de tal manera
en Jesús que amb ell Déu Pare és realment “Déu amb nosaltres” (emmanuel)
i que en ell Déu Pare habita “corporalment” (personalment).
L’Esperit fa de Jesús el Fill de Déu i ho fa, en plenitud, des de la seva
resurrecció d’entre els morts; però el mateix Esperit de filiació,
que es dóna als creients, els fa “fills en el Fill”.
Els creients evoquen i fan realitat
la presència de Jesús enmig d’ells de moltes maneres: se li atansen, quan
s’atansen a una persona que ha de ser ajudada i l’escolten cada vegada que
escolten la paraula consignada en els llibres sants. La presència de Jesús
enmig dels creients es fa realitat en forma eminent quan, acomplint el que va
manar, fan el seu memorial.
- 2. Déu, vist des de la fe pasqual
Déu s’ha deixat revelar en la persona
de Jesús (en les seves paraules i en les seves obres, en seu comportament) i ho
ha fet tal com és realment: un Déu que estima, que estima sempre i que no sap
fer res més que estimar i que, tot estimant, s’arriba a buidar d’ell mateix i,
en Jesús, es fa no-res.
- Vist des de
la fe pasqual, Déu, més que situar-se al començament de tot, se situa al final d’un procés evolutiu que
ho comprèn tot i, des d’allí, ho atrau tot amb amor (un amor profundament
respectuós amb la
llibertat de les persones i amb les lleis de la natura), on esdevindrà el Crist total.
- Vist des de
la fe pasqual, el Déu de nostre Senyor Jesucrist puja a la creu amb el seu
fill i mor amb ell, fins el punt que la seva omnipotència esdevé impotència; un Déu que ha triat la vulnerabilitat
del pobre i del malalt com el lloc des d’on exerceix la seva paternitat
divina i n’ha fet el seu sagrament.
- 3. El món, vist des de la fe pasqual
El món on vivim (natura, humanitat,
història), vist des de la fe pasqual, és la casa on Déu habita. La fe no
“defineix” aquest món (això ho ha de fer la ciència), sinó que ens diu com
l’hem de veure i com l’hem de viure.
- El món està salvat, perquè és
estimat profundament per Déu, un món al qual ha enviat el seu Fill. La
salvació és en el món d’una manera germinal, i aquest germen radica en l’esperança dels creients,
una esperança activa que treballa per la transformació progressiva (i
alliberadora) d’aquest mateix món en la mesura que hi introdueix amor; i
tot plegat fins que no arribi l’hora de l’alliberament final.
- La mort és
el repte que desafia el poder de l’esperança cristiana, per tal com és
l’eclipsi de la persona humana, destinada a viure sempre. Des de la fe
pasqual, en la mort de qualsevol home, sigui creient o no, es produeix
l’encontre amb el Senyor ressuscitat i, en aquest encontre, la mort és
vençuda. L’home que mor, en morir, torna, d’una banda, a la terra d’on ha
sortit i, d’una altra, assoleix la seva plenitud personal.
El destí d’aquest món no és la seva
destrucció ni la seva
substitució per un altre, sinó la seva transformació en un “món nou” on
habitarà la justícia.
- 4. El Regne, vist des de la fe pasqual
El Regne de Déu, vist des de la fe
pasqual, no és ni tant “transcendent” que no tingui res a veure amb aquest món,
ni tant “immanent” que es pugui identificar amb una determinada realitat feta
pels homes (intrahistòrica).
- El Regne de
Déu o de Jesucrist és en aquest món i avança constantment, per bé que no
d’una manera visible, i ho fa en el compromís dels homes i dones de bona
voluntat que lluiten per establir entre els homes unes relacions més
justes i fraternals i per salvar la natura de la destrucció que la
inconsciència dels humans provoca.
- L’Església
és el sagrament d’aquest Regne aquí a la terra: per això l’Església
prega constantment que “vingui a nosaltres el vostre Regne”. L’Església no és el
Regne de Déu. L’Església, especialment en els seus sagraments, anuncia
constantment l’arribada d’aquest Regne enmig de les contradiccions i els
patiments de tota mena.
La preeminència de Déu queda
significativament reflectida en l’expressió sovintejada: “Déu ha ressuscitat Jesús
d’entre els morts”.
Josep Gil i Ribas, prevere
El Catllar, març de 2013