Què he de fer per ser feliç?

Tothom vol ser feliç, i tothom es
pregunta què cal fer per a aconseguir-ho. Per a un jueu del temps de Jesús, la
felicitat tenia un nom: la vida eterna. Per a un jueu del temps de Jesús, la
cosa més important era viure, i viure d’una manera plena, una vida, doncs, que
inclou tota mena de béns i que no té data de caducitat.

 

A Jesús, un mestre de la Llei li fa aquesta pregunta:
“Què he de fer per a viure?”. I Jesús, recordant el que hi ha escrit a la Llei, li respon: “Estima Déu
i estima l’altre”. Però la resposta deixa una altra pregunta a l’aire: “Qui és
aquest altre que haig d’estimar?”. I Jesús respon a aquesta segona pregunta amb
la conegudíssima paràbola del Bon Samarità. Deixeu que la comenti a la meva
manera.

 

A la paràbola hi ha una víctima: un
home que baixava de Jerusalem a Jericó  –
per tant, que anava del sagrat, Jerusalem, al profà, Jericó; i aquest camí
sempre fa baixada -, que caigué en mans de lladres que el despullaren, l’apallissaren
i el deixaren mig mort a la vora del camí. A la paràbola hi ha uns personatges,
que baixaven pel mateix camí, un sacerdot i un levita, que feren el
distret  – qui sap si la nebulosa del
sagrat els havia desconnectat de la realitat –
i passaren de llarg. I hi ha un quart personatge, un samarità, que
viatjava per aquell indret, però no sabem si pujava o baixava: de fet, si era
samarità, vol dir que era exclòs del món sagrat
– i no sagrat –  dels jueus; i
aquest home va fer el que havien d’haver fet, amb més raó, els dos anteriors:
preocupar-se del malferit, i fer-ho fins a les últimes conseqüències.

 

Al final de la paràbola, Jesús canvia
la pregunta inicial del mestre de la
Llei (qui és l’altre que hem d’estimar?) per aquesta altra: “¿Quin
d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar en l’home que
havia caigut en mans de lladres?” El mestre de la Llei ho encerta plenament:
“El qui es va compadir d’ell”. I a Jesús no li quedava res més a dir que:
“Doncs tu fes igual”

 

A Jesús no li quedava res més a dir,
i potser no hi ha res més a dir. Però jo penso que, en el temps que vivim,
potser no hauríem de perdre el fil del relat, i fer-nos tres preguntes més: qui
és avui, qui són avui els malferits que jeuen vora del camí, quins són els
lladres que els han malferit, i quina és la resposta que els cristians hem de
donar a aquesta situació. Les dues primeres preguntes no necessiten aclariments
i, si no les sabem, és que no vivim en el món que vivim. La tercera pregunta,
dirigida al cor dels creients en nostre Senyor Jesucrist i a l’Església, que és
la comunitat dels creients, és més inquietant.

 

Jo diria que la resposta a aquesta
tercera pregunta és doble. En primer lloc, cal compadir-se de tants i tants
malferits. I la compassió, d’una banda, és un sentiment que es tradueix en una
acció solidària i, d’una altra, és una prioritat que, en la comunitat dels
fidels, ha de posar-se al davant de qualsevol altre objectiu, per sagrat que
ens sembli. Però la resposta té una segona part. No n’hi ha prou amb la
compassió. Cal localitzar, perseguir, i deixar fora de joc tots els lladres de
torn. I els lladres són en un sistema econòmic i social (i, finalment, polític)
que no tan sols permet que aquests lladres existeixin, sinó que ell mateix es
converteix en el lladre que espolia els menuts i els xucla la sang fins a
deixar-los mig morts. I l’Església hauria de donar prioritat a aquesta acció
reivindicativa, encara que perdés el recolzament dels poderosos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *