No ho sé. Si
m’atenc a les disposicions i preceptes de la Llei antiga, sovint carregosos i
feixucs, el gran (i únic) precepte de l’Evangeli, “Estima el Senyor, el teu
Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament” i “Estima els altres
com a tu mateix”, sembla molt més fàcil i, sobretot, més lliure o més
alliberador, perquè no està encasellat dins d’unes normes concretes. Però, ¿és
fàcil estimar Déu d’aquesta manera?
Estimar una persona, més enllà de
l’atracció (física o espiritual) i de la simpatia que puguem sentir per ella,
no és fàcil. Més encara, jo diria que estimar una persona amb un amor sincer i
fidel suposa adquirir un compromís que més d’una vegada pot arribar a esdevenir
insuportable. Dir-li a una persona: “T’estimo”, i dir-li-ho no amb paraules,
sinó amb una dedicació completa, suposa carregar-se damunt d’un mateix el pes
de l’altre, un pes que pot esdevenir pressió abassegadora. I no estic parlant
d’un amor malaltís o acomplexat, sinó que estic parlant de l’amor d’amistat,
que és el que ocupa el rang més elevat en la categoria de les diverses menes
d’amor, i que és indiscutiblement alliberador.
Estimar Déu és fer-ho certament amb
amor d’amistat, però és fer-ho d’una manera absoluta, una manera que inclou
allò de “amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament”, i a més
fer-ho a ell tot sol, sense repartir aquest amor amb cap altre déu i sense que
ningú més ocupi el lloc d’aquest Déu que vol ser estimat així. I és normal que
ens preguntem si és possible estimar Déu d’aquesta manera.
Fa uns dies que celebràvem el
començament del jubileu del cinquè centenari de la mort de santa Teresa de
Jesús, o d’Àvila. Vaig voler ser al monestir de les Carmelites descalces de la
nostra ciutat i vaig participar com a concelebrant en l’eucaristia que va
presidir l’arquebisbe Jaume (i haig de confessar la meva satisfacció per
l’homilia que va predicar, i en acabar la celebració, el vaig felicitar
humilment i lleialment). Potser no hi ha ningú que hagi arribat a estimar Déu
com ella ho va fer. I quin és el secret? De secret només n’hi ha un: la saviesa
del cor que depassa qualsevol altra saviesa i que s’adquireix per
l’experiència. Només podem estimar d’aquesta manera si ens sentim profundament
estimats, i aquesta experiència només s’obté a través de la pregària.
De persones que hagin estimat d’una
forma tant o més abrandada que Teresa, n’hi ha hagut més, moltes més. La
diferència és que, en el cas de la santa d’Àvila, l’amor a Déu no va ser fàcil ni
es va traduir en manifestacions exuberants. En el cas de santa Teresa, l’amor a
Déu no va calar foc enlloc, fora de la seva ànima. I aquest és un detall d’una
extraordinària importància. Recordo que, de petit, la mare em va portar al
metge perquè “m’escoltés el pit” (segurament que jo estava simplement
constipat, però la mare, que havia perdut un fill seu, el meu germà petit, per
culpa de l’escarlatina, temia sempre el pitjor). Jo no entenia què feia el
metge o què volia fer amb l’aparell que havia aplicat al meu tòrax. De gran,
gràcies a Déu, he entès que, per estimar una persona cal escoltar el batec del
seu cor, cal posar l’orella, amb tot el respecte del món, al seu pit i captar
amb el màxim silenci possible, què li passa per dins.
Sant Teresa ens ha ensenyat i ens
ensenya que estimar Déu vol dir escoltar el batec del seu cor, sentir el que
pensa i el que vol. I això és exactament la pregària.