Hi vaig pensar, una vegada més, durant la celebració de l Missa Crismal d’aquest any. Sempre he cregut que el “contigut” d’aquesta celebració respon al FET que els batejats, tots ells, formen un COS SACERDOTAL per tal com participen de l’únic sacerdoci del Crist, un sacerdoci que, per cert, no sols ha anul·lat l’antic sacerdoci dels descendents d’Aaron, sinó que en canvia el significat (Jesucrist és sacerdot no perquè sigui destinat a “oficiar” sacrificis, sinó perquè s’ha ofert ell mateix a la creu com a víctima propiciatòria agradable a Déu). De fet, el sant crisma és el signe que expressa la “unció” espiritual dels batejats i que va que llurs vides puguin ser considerades com “ofrenes sagrades”. També m’adono que l’Església no n’ha tingut prou amb aquesta unció baptismal, sinó que ha emprat el mateix signe per a constituir i fer “sagrades” altres realitats: els bisbes, els preveres, els reis i emperadors, les parets d’una església, un altar, uns objectes destanats al culte…, realitats molt diverses i per tant uncions que no sembla que s’hagin d’equiparar a la “unció sacerdotal” pròpia dels batejats. Finalment, m’he adonat que, malgrat tot, l’Església ha volgut deixar clar que bisbes i preveres són “sacerdots” d’una manera “diferent” de com ho són la resta de batejats (sense que amb això es vulgui dir que hi ha “dos” sacerdocis!), i per a justificar-ho hom parla del SACERDOCI DELS APÒSTOLS.
En primer lloc, hi ha la qüestió de la SUCCESSIÓ APOSTÒLICA. Per a l’Església catòlica, els successors dels Apòstols són els bisbes, i només ells: els preveres no són successors dels Apòstols. I és evident que aleshores cal que ens preguntem: si els bisbes, que són successors dels Apòstols són, per aquest motiu, “sacerdots”, els peveres, que no són successors dels Apòstols, per quin motiu ho són de sacerdots (perquè és evident que els preveres no “reben ” el seu sacerdoci del sacerdoci dels bisbes). No es pot dir que el sagrament de l’orde “constitueixi” els qui el reben “sacerdots”: el sagrament de l’orde és un de sol, i el reben també els qui són constituïts “diaques” (i els diaques no són “sacerdots”).
Tanmateix, la qüestió més seriosa és la del SACERDOCI DELS APÒSTOLS. D’entrada, hem de dir que els Apòstols no són bisbes (no es pot dir que Pere fou el primer bisbe de Roma), simplement perquè els bisbes són “successors” dels Apòstols, sense que amb aquesta paraula “successor” s’hagi d’entendre com una persona elegida, constituïda i posada com a bisbe d’una seu determinada per un apòstol concret. De fet, quan sorgeixen els bisbes (i no és clar en quin moment sorgeixen, per bé que sembla que a finals del segle primer ja n’hi havien) i aquests bisbes apareixen com a bisbes d’una seu determinada (d’Antioquia, posem per cas), els Apòstols ja havien mort.
Quan parlem d’APÒSTOLS ens referim aquí als DOTZE elegits i escollits pel Jesús històric, com a grup (els “onze”, un cop separat Judes, més Maties que no fou elegit per Jesús), als quals s’afegeix Pau, anomenat emfàticament l’Apòstol (sense que el seu cas sigui exactament el mateix que el de Maties). Val a dir que, en altres ocasions, com sovint en el llibre dels Fets, el mot “apostòl” no sabem exactament quines persones designa (a Jerusalem hi havia “apòstols i preveres”). En qualsevol cas, si diem que els Apòstols, és a dir els Dotze, foren consagrats sacerdots per Jesús abans de la seva mort, de cap manera podem dir que, abans de la Resurrecció del Crucificat, els Apòstols reberen el “sagrament” de l’orde (de la mateixa manera com, abans de la resurrecció de Jesús, ningú no va poder rebre cap sagrament, ni ningú va poder “combregar”), senzillament perquè els “sagraments” no varen existir abans de la mort de Jesús (els “sagraments” signifiquen i contenen la presència eficaç del Senyor ressuscitat).
En qualsevol cas, el “sacerdoci” dels Apòstols es relaciona (segons la relació causa-efecte) amb el Sant Sopar, on, segons la Tradició (i no pas segons el Nou Testament), Jesús va instituir dos sagraments: el de l’Eucaristia i el de l’Orde sacerdotal. L’Església catòlica ha mantingut des de sempre la convicció que els “sagraments” (a diferència d’altres ritus religiosos o litúrgics, com ara la benedicció d’un abat o d’una abadesa, “instituïts” per la mateixa Església) han estat INSTITUÏTS per Jesucrist, i es normal que, aleshores, es busquin “moments” de la vida de Jesús que es puguin identificar com a “moments institucionals” d’algun dels set sagraments (el baptisme cristià potser quan Jesús fou batejat al Jordà; el sagrament de la reconciliació, potser quan Jesús va dir “tot el que deslligareu quedarà deslligat; el sagrament de la confirmació, no se sap ben bé quan; el sagrament de la unció dels malats, no se sap ben bé quan; el sagramenet del matrimoni, potser en les Noces de Canà…). En qualsevol cas, no sembla que la paraula “institució” vulgui dir que Jesús, el Jesús pre-pasqual, hagués “creat” un ritus especial amb un significat concret i determinat (i, per tant, “set” ritus especials); aquesta manera de pensar oblida dos coses fonamentals: primer, que els “sagraments” són “accions” de l’Església com a “gran sagrament”, i que l’Església, entesa d’aquesta manera, NO fou instituïda pel Jesús pre-pasqual, sinó pel Senyor Ressuscitat a través del seu Esperit (en aquest sentit és veritat que Jesús va predicar el Regne i que, després, va venir l’Església); i, segon, que els relats dels evangelis, tot i basant-se en la “vida” del Jesús històric, són relats influïts per l’experiència post-pasqual i, per tant, que és molt difícil aïllar un sol relat que es pugui dir literalment històric (amb la qual cosa no es vol posar en dubte la “historicitat” del Nou Testament).
Però encara hi ha un darrer problema. Si la institució del sacerdoci dels Apòstols està vinculada, d’alguna manera, al Sant Sopar, caldria dir ben bé quines eren les persones que varen sopar amb Jesús. Segons Marc, els “deixebles” preparen el sopar de Pasqua, al qual Jesús hi anà amb els Dotze (sense que s’exclogui la presència de ningú més); Lluc parla del grup dels Dotze, i anomena Pere i Joan (que són dels Dotze) com els qui “prepararen” l’estança on el mestre i els deixebles havien de menjar l’Anyell pasqual, però a l’hora d’especificar els comensals diu que “Jesús es posà a la taula smb els apòstols”; en Mateu els deixebles preparen el sopar de Pasqua, Jesús s’entaula amb els Dotze, però a l’hora d’anomenar els comensals parla dels deixebles, que l’acompanyen fins a l’hort de Getsemaní.
Jo no estic gens segur que només foren els Apòstols en sentit estricte (els Dotze) els comensals; més aviat penso que Jesús menjaria la Pasqua amb un grup de deixebles més ampli que el grut dels Dotze, i penso que fins i tot el grup dels Dotze, diferenciat (i sovint contraposat) dels “deixebles”, és una creació postpasqual destinada a “fonamentar” en el si de les comunitats cristianes la presència i el paper dels “dirigents” (a partir del “carisma” dels Apòstols). I si fos així que, en el Sopar, va ser instituït el sagrament de l’orde amb les paraules: “Feu això, que és el meu Memorial), quines són les persones destinatàries d’aquesta institució? Només els “Dotze”, o simplement els “deixebles”?
Vistes les coses en el seu conjunt, jo arribo a aquesta conclusió. En els Apòstols (és a dir, en els Dotze: els onze més Maties), el Senyor Ressuscitat ha volgut establir, en aquest món i mentre “esrem el seu Retorn”, VIRTUALMENT, la seva Església com a gran Sagrament de la seva redempció santificadora i gloriosa, i, per tant, també els SET SAGRAMENTS. En aquest sentit, es pot parlar del “sacerdoci ministerial” dels Apòstols, però no en el sentit que cadasdcun dels Apòstols haguessin rebut el sagrament de l’orde.