Una Església d’estructura laical

Ja fa temps que no escric res al meu bloc: he tingut molta feina. Ara vull respondre a una pregunta que se m’ha fet sovint darrerament. Parlo moltes vegades d’una Església “d’estructura laical”, i hom em pregunta què vull dir amb aquesta expressió.

Que ningú no s’espanti. No sóc un protestant ni em sembla que l’Església que els protestants defensen sigui l’Església de Jesús, o em sembla que no ho és del tot. Jesús va voler en la seva Església el “ministeri ordenat” (bisbes, preveres, diaques) i va voler que aquest ministeri, a diferència dels altres que la mateixa Església pot crear, és un do que l’Església rep del mateix Senyor, un ministeri amb serveis diversos però que tenen en comú el fet que fan present en forma sagramental el Senyor Jesús com a pastor de la seva Església. Entre els serveis d’aquest ministeri destaca el servei episcopal que fa dels bisbes els pastors de les esglésies locals o diocesanes, amb la garantia de la successió apostòlica.

Tot això, ho crec fermament. El que ja no crec amb la mateixa fermesa és que els ministres ordenats (bisbes, preveres, diaques) hagin de constituir una mena de “classe” a part dels fidels, el CLERGAT, una classe que en la pràctica esdevé la “base” de la mateixa Església, la base que té tot el poder i que fa dels no clergues uns cristians de segona categoria i sempre membres passius de l’Església.

És això allò que anomeno “estructura clerical” de l’Església. Cal reconèixer que l’Església, en els darrers anys, no sols ha millorat la seva comprensió del laïcat, homes i dones (n’hi ha prou en llegir la doctrina del Vaticà II), sinó que ha obert les seves portes a laics i a laiques per tal que col·laborin amb els seus pastors, bisbes i preveres, en les tasques pastorals que tenen encomanades (principalment, pel que a les parròquies, la catequesi, el servei de l’altar i el servei de caritat). Però no és difícil de veure en aquesta obertura als laics i laiques un pas enrere pel que fa a la principal missió dels laicat en l’Església.

De fet, una Església “plena” de laics i laiques és una Església més corresponsable, però continua essent una Església d’estructura clerical. En canvi, la lletra i l’esperit del Vaticà II deia o si més no suggeria que els laics i laiques en l’Església estan cridats a dur a terme la missió que tot el Poble de Déu té en el MON. Per això, el Concili insistia, recollint una doctrina que alguns teòlegs francesos havien formulat i que els moviments especialitzats d’Acció Catòlica havien incorporat, que la missió dels laics i laiques és la transformació del món, de la societat humana, fent que en aquesta societat siguin realment operants els principals evangèlics de la justícia, de la igualtat, de la solidaritat i de la llibertat. Les comunitats cristians haurien de tenir molta cura per a suscitar aquesta mena de vocació, especialment en el camp de la política, entre els homes i dones que es confessen cristians, i ajudar-los a dur a terme el seu compromís “temporal” a la llum de l’Evangeli.

Quan jo penso i parlo d’una Església d’estructura laical, penso i parlo d’una Església que sap i reconeix que el seu centre no és culte, d’altra banda necessari, ni tan sols la catequesi, d’altra banda indispensable, ni tan sols la caritat (que, mentre la societat no sigui prou madura per assumir-la l’haurà d’assumir com a suplència), sinó el SERVEI AL MÓN i que en funció d’aquesta finalitat principal s’organitza interiorment i s’expressa cap enfora.

Penso que una Església d’estructura laical és una Església centrada més en la Paraula de Déu que en la celebració de l’Eucaristia, una Església pobre (i, per tant, una Església que no s’assembla gens a un lobby de poder),  per als pobres i des dels pobres (que assumeix la lluita contra les causes de la pobresa com una tasca prioritària) i lliurada amb cos i ànima a la transformació de la societat. En aquesta Església, evidentment, cal el ministeri ordenat, i penso que el servei ministerial més adient i més urgent és el servei diaconal.

Quan penso i parlo d’una Església d’estructura laical, penso i parlo d’una església local i d’unes comunitats cristians, parroquials o no, compromeses en la tranformació del món. L’església local, perquè ho sigui, ha d’estar presidida per un bisbe i aquest ha d’estar assistit per un presbiteri: però ells no són la base de la seva església, sinó que la seva base són els laics i laiques que la conformen. El bisbe amb el seu presbiteri envien a les comunitats cristianes, parroquials o no, diaques perquè les presideixin i perquè amb el seu ministeri les configurin de cara al món i les preparin per a rebre, en el temps oportú, el ministeri dels preveres, que les visitaran en nom del Senyor Jesús per a celebrar l’Eucaristia i la Reconciliació. El servei ministerial del bisbe, que s’estén a tota la seva església, es concentra en la seva seu episcopal que, com en un altre nivell la seu romana, ha de presidir la comunió de totes les comunitats cristianes en la caritat.

No sé si he parlat prou clar. Espero comentaris, favorables i/o contraris, i petició d’aclariments, si cal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *