L’essencial, des de
la perspectiva cristiana, és l’experiència personal del Senyor Jesús. Us ho
deia la setmana passada, tot comentant la visita apostòlica del papa Francesc
al Brasil, amb ocasió de la Jornada Mundial
de la Joventut. Per
cert, la multitud enfervorida reunida a la platja de Copacabana no ens hauria
d’enlluernar. Jesús, quan parla als seus deixebles, els anomena “petit ramat”.
I és així. L’evangeli és per a tothom, i cal anunciar-lo a tothom, i tothom que
l’escolti en traurà molt de profit; però el seguiment de Jesús, si més no en el
nostre temps, mai no serà massiu. I el fet que visquem en règim de diàspora no
hauria d’acovardir-nos; al contrari, hauria de fer-nos veure que l’essencial no
és el que llueix, sinó el tresor que posseïm en bosses que no s’envelleixen i
que les arnes no fan malbé, a condició, evidentment, que siguem capaços de
vendre els nostres béns i distribuir els diners als qui ho necessitin.
Sempre he pensat que tenen tota la
sort del món aquelles persones que tenen prou sensibilitat per a deixar-se
sorprendre per l’inesperat; en canvi, em semblen literalment repulsives les
persones que ho tenen tot tan programat i tenen uns objectius tan clars i
evidents que s’assemblen a les bèsties de càrrega d’altres temps que, perquè no
es desviessin ni un mil·límetre de l’objectiu marcat, portaven unes andròmines
al costat de cada ull perquè no veiessin res més que el camí traçat.
En llenguatge cristià, l’actitud del
qui es deixa sorprendre per l’inesperat, s’anomena esperança, una virtut que
ens permet viure a recer davant la temptació del qui pensa salvar-se sense cap
mèrit i del qui pensa que amb els seus mèrits en té prou per arribar a la vida
eterna o, si voleu, la temptació de la presumpció i la temptació de la
desesperança. En qualsevol moment, pot esdevenir l’inesperat; en qualsevol
moment pot trucar a la porta. L’esperança ens permet estar sempre a punt per
obrir la porta, amb el cos cenyit i els llums encesos, com ho fan els criats
que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per poder obrir la
porta tan bon punt trucarà.
No estic parlant del moment de la
mort, un moment, certament, del tot imprevisible, sinó que estic parlant de la
vida. La millor manera de “preparar-se” per a morir és viure la vida de cada
dia com un gran regal. El cel ho és, un regal; per això, al cel, no hi podem
entrar amb els nostres mèrits, per bé que necessitem els mèrits per arribar
fins a la porta. Però també és un regal la vida, sobretot si ens adonem que la
nostra gran riquesa, la que anem acumulant mentre vivim, no és l’amor amb què
hem estimat els altres, sinó l’amor amb què els altres ens han estimat.
Aquesta setmana celebrem o hem
celebrat la festa de Maria Assumpta al cel. Maria és un model d’això que
intento explicar-vos. Des de joveneta va viure amb plena disponibilitat davant
la imprevisible visita del Senyor. I quan la visita va arribar, només va saber
dir: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”. La
fe l’havia fet gràvida de Déu i en el seu cos de dona s’acomplí el gran regal
de Déu a la humanitat. Per això Maria és la mare de la santa esperança. Quan va
arribar el moment de la seva mort, estava tan avesada a romandre a punt, a la
porta, que li va ser molt fàcil obrir-la de bat a bat, ella que ho havia fet
durant la vida que va viure com un gran regal. I a tocar de la mort, només hi
havia el cel! Que santa Maria ens ajudi a viure d’aquesta manera.