Teologia a l’abast (IV)
L’experiència pasqual
El
Jesús històric ens ha arribat a nosaltres a través del Jesús
proclamat, és a dir el Jesús que varen veure uns homes i dones que
el conegueren i havien “anat amb ell”, però que el veieren amb uns ulls nous,
és a dir, amb uns ulls il·luminats per la llum de la Pasqua.
- 1. El fet de l’experiència pasqual
Hi ha un grup de persones, homes i
dones, que donen testimoni que han vist Jesús de Natzaret, el qui fou executat
en una creu i que ells conegueren per haver-lo seguit durant la seva
vida, des de Galilea a Jerusalem, i que, després de la seva mort, es dispersaren
retornant a la vida d’abans de conèixer-lo. No sembla que es pugui parlar,
en aquest cas, d’una iniciativa dels deixebles de Jesús.
-
Els
deixebles de Jesús deixaren de ser-ho quan Jesús morí a la creu i tornaren a
ser-ho, d’una altra manera, a partir de la “crida” que reberen per tal de
“tornar-se a reunir”. Parlem de “deixebles” en sentit ample (i, per tant, de
cap manera del nombre reduït dels “onze”, en sentit exclusiu), i parlem d’homes
i de dones, bàsicament originaris de Galilea.
-
Aquests
homes i dones diuen que veieren Jesús i que el veieren viu, és a
dir, el veieren com el Vivent, és a dir, el qui posseeix plenament la vida
de Déu, que és la Vida
per excel·lència. De cap manera el veieren “com abans” (és a dir, en
“carn mortal”), sinó com aquell que és capaç de “donar vida”. Cadascú el veié
amb accents diferents, d’acord amb el record que conservava d’ell (i, per tant,
amb diferent intensitat de la fe, malgrat que tots els qui el veieren
esdevingueren “creients”).
-
Aquests
homes i dones, després d’aquesta “experiència”, deixen el que fan i “es
reuneixen” en un “lloc”, i, un cop reunits, el “tornen” a veure. Aquesta
“reunió”, que obeeix a un manament del “Senyor” i que substitueix el qahal (ekklesia
o assemblea) de Jahveh, serà el lloc privilegiat on els qui no l’han vist
podran participar de la “felicitat” dels qui el veieren. L’experiència els fa testimonis.
-
Pau de
Tars, que recorda aquesta experiència dels qui conegueren Jesús “en carn
mortal”, reivindica la mateixa experiència (ell, que no el va conèixer
d’aquesta manera), experiència que, en el seu cas, s’identifica amb el fet de
la “caiguda del cavall”, a les portes de Damasc, experiència que el fa
“testimoni” i “fundador” de l’Església (Ac 9,1-18; vegeu 1Co 15,11).
Aquesta experiència, que s’anomena
“pasqual” (perquè fa referència al “pas” de Jesús al Pare), s’expressa com experiència
del Ressuscitat, en el sentit que el Vivent que va ser vist amb els ulls de
la fe (amb els ulls dels qui, en virtut d’aquesta experiència, esdevingueren
“creients”) és el Primer dels qui han d’esdevenir vivents. D’aquesta
manera, els qui l’han vist, han vist com el “món nou”, el món de la
resurrecció, ja havia arribat a aquest món, sense que aquest món fos destruït
(el significat del “tercer dia”).
- 2. Els relats sobre l’experiència pasqual
Hi ha bàsicament dues tradicions
sobre l’experiència pasqual que han recollit respectivament els evangelis de
Lluc i de Joan. Els dos, malgrat els accents diferents – Lluc respon a l’experiència de la “Pasqua
florida”; Joan a la de la “Pasqua granada” -, recullen la “primera” (la de
cadascun dels deixebles) i la “segona” experiència pasqual (la dels deixebles
“reunits”), i ho fan emprant el gènere literari de les aparicions. Els
quatre evangelis recullen la tradició del sepulcre buit (amb matisos
importants). Mateu situa l’experiència pasqual a Galilea i Marc no té una
versió pròpia sobre aquesta experiència. En aquests relats s’insinua la
intencionalitat teològica dels seus autors i de les comunitats que els feren
possibles.
-
El gènere
literari de les “aparicions” és diferent del de les “visions”: en el primer
cas, l’experiència ve de fora dels qui la gaudeixen; en el segon cas, ve
de dins dels mateixos vidents. La llengua grega ho expressa amb la forma
gramatical de l’aorist passiu del verb “veure”. Els relats manifesten la
intenció de deixar ben clar que el qui s’ha aparegut és el mateix que va morir
a la creu (que no és una fantasma); però que no està limitat per l’existència
“carnal”.
-
La
tradició del “sepulcre buit” no forma part, en principi, de l’experiència
pasqual i, per tant, no s’ha d’entendre com un argument a favor del
“ressuscitat” (simplement, el cadàver no hi és). L’evangeli de Joan (20,1-10)
fa que Maria sigui testimoni de què “s’han endut el Senyor fora del sepulcre i
no sabem on l’han posat”; Pere i Joan, són els autèntics “testimonis” del
significat teològic del “sepulcre buit” (Joan veié i cregué), però no el
veieren (“els dos deixebles se’n tornaren a casa”). Mateu (28,28,1-8) i Marc
(16,1-8) fan que les “dones” siguin testimonis del fet i de la interpretació
del fet (“visió” d’un àngel o d’un jove vestit de blanc) i qui ho anunciïn als
deixebles. Lluc és molt més explícit (24,1-12).
-
Lluc fa
que els testimonis de la “primera” experiència pasqual siguin els “dos d’Emaus”
i Pere (24,13-35); Joan fa que ho sigui Maria (20,11-18); Mateu fa que ho
siguin les “dones”, amb l’encàrrec d’anar a Galilea (28,9-10); Marc no té
tradició pròpia. Segons Mateu, la “segona” experiència té lloc a Galilea
(28,16-17); segons Lluc, té lloc a Jerusalem (24,36-49), on el Ressuscitat
“obre el cor per a comprendre les Escriptures”, els encarrega la “missió” i els
promet l’Esperit Sant; segons Joan, té lloc també a Jerusalem, dues vegades
(20,19-29).
Els relats sobre l’experiència
pasqual acaben, en el cas de Lluc, amb la referència a l’ascensió (24,50-51),
amb una clara intenció d’assenyalar el punt final d’aquesta experiència. Mateu
ho fa amb una referència a l’autoritat del Ressuscitat, en virtut de la
qual els deixebles esdevenen mestres en la fe i sacerdots (28,18-20). Lluc fa
que els deixebles tornin a Jerusalem i al Temple (24,52-53) per tal d’esperar
la vinguda de l’Esperit (Ac, cap. 1) El relat de Joan sobre l’experiència
pasqual se situa clarament en el context de la Pentecosta (20,22). El
capítol 21 de l’evangeli de Joan és un apèndix afegit al text original, que
parla d’una aparició a Galilea, amb la clara intenció de resoldre la polèmica
sobre la primacia de Pere o de Joan. L’apèndix de l’evangeli de Marc (16,9-20) és
una còpia de Lluc, amb l’afegitó sobre Maria Magdalena (16,9) i sense la
referència del parèntesi de Jerusalem (16,20).