Balanç de l’Any de la Fe

Diumenge vinent,
festa o solemnitat de Crist Rei, es clourà l’Any de la fe, que va posar en
marxa el papa Benet amb la intenció, pel que sembla, que els creients sabessin
millor el que creuen o diuen creure i que els no creients tinguessin
l’oportunitat de situar-se més correctament davant la fe dels creients. No
sembla que l’Any de la fe tingués per finalitat aconseguir que els no creients
creguin; en aquest sentit, no sembla que l’Any de la fe amagués cap mena d’ànim
de proselitisme (el papa Francesc ha qualificat el proselitisme de ximpleria!).

 

No sé si els creients han aprofitat
com calia l’Any de la fe, ni si els responsables de l’aprofundiment en la fe ho
han fet prou bé. Simplement, no ho sé. Però em sembla que potser la finalitat
de l’Any de la fe ha estat prou afinada. La fe té certament una dimensió
“objectiva”: la fe és tot allò que cal creure, és a dir, el conjunt de creences
que configuren, en el nostre cas, el Credo cristià. Però la fe és, per damunt
de tot, l’adhesió a la Paraula
de Déu i principalment a aquell que és la seva Paraula, és a dir, Jesús, el
Senyor. I és d’aquesta adhesió que us voldria parlar.

 

Quan el papa Pius XI, en l’encíclica Quas primas, de l’any 1925, instituïa la
festa litúrgica de Crist Rei (que ell situava en l’últim diumenge d’octubre i
que posteriorment ha passat al darrer diumenge de l’Any litúrgic), ho feia
explícitament per a posar fre a la “pesta del laïcisme”, que ell identificava
amb la política dels governs de signe feixista que s’albiraven a l’horitzó; i
ho feia convençut que la fidelitat dels governants a la llei de Crist i
l’obediència a les normes de l’Església, assegurarien la pau i la concòrdia en
el món sencer.

 

Es dibuixa, doncs, en la institució
d’aquesta festa una adhesió a Jesucrist que gosaria anomenar ideològica i, per
tant, destinada a proporcionar una cosmovisió unitària i rígida, inspirada en
la doctrina social de l’Església. En qualsevol cas, no penso que el II Concili
del Vaticà autoritzi aquesta manera d’entendre l’adhesió a Jesucrist o, si
voleu, la manera d’entendre el reialme de Crist que hi ha en el rerefons
d’aquesta ideologia. Amb la qual cosa no estic dient de cap manera que el
laïcisme sigui una opció acceptable: el laïcisme, com a ideologia  – i el laïcisme és una ideologia -, comporta
la negació d’uns valors “sobrenaturals” i, en clau atea, la negació de
qualsevol mena de transcendència i de qualsevol mena de vigència d’allò que és
transcendent en l’organització de la societat política.

 

Jo penso en una altra adhesió, que
consisteix en la fidelitat insubornable als valors evangèlics que Jesús mateix
va resumir en les Benaurances. No cal dir que aquesta fidelitat té un “lloc”
propi: el cor de les persones, per bé que, per la seva naturalesa, comporta una
exteriorització en forma de testimoniatge (de fet, les Benaurances no permeten
una lectura simplement intimista, sinó que insinuen uns espais que s’estenen a
tots els homes i a tots els pobles, i a totes les dimensions de la vida
humana). I, d’aquesta fidelitat, se n’ha de fer càrrec l’Església: l’esperit de
les Benaurances ha d’ocupar prioritàriament el seu ensenyament i la mateixa
Església ha de ser fidel a Jesucrist. De fet, el testimoniatge, si no és
eclesial, no serveix de gran cosa.

 

No sóc ningú per a fer cap mena de
balanç de l’Any de la fe: respecto profundament l’acció de l’Esperit en el cor
de les persones.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *