No voldria ser inoportú. En aquests
moments de crisi no té sentit parlar de certes formes de viatges de vacances.
Fer-ho més aviat podria sonar a insensatesa i fins i tot a escarni. Quan hi ha
molta gent que, de vacances, no en podrà fer
– i no pas perquè té molta feina sinó perquè, de feina, no en té -, segur que no és oportú confeccionar un
discurs que faci propostes de viatges a llocs idíl·lics i meravellosos on no
s’ha de fer res ni s’ha de parlar amb ningú, malgrat que hi hagi gent que gasta
molts diners en aquesta mena de projectes. Comprenc les raons dels qui viuen de
les vacances i dels viatges dels altres i comprenc les raons dels qui pensen
que caldria moure el diner, que això dóna feina i anima el personal. Ho
comprenc tot, i, naturalment, me n’alegro dels qui poden viatjar i fer unes
llargues i fantàstiques vacances. Però no en faré l’elogi.
En canvi, sí que voldria parlar d’una
altra mena de viatges. Catalunya és un país petit i, sense saber ben bé per
què, un país que cultiva la pràctica d’exalçar els mèrits propis sense
adonar-se que, a fora, hi ha moltes coses que valdria la pena conèixer,
admirar, comprendre i fins i tot incorporar. Catalunya és un país de pas, però
també és un país de fronteres. Crec que cal valorar algunes tendències actuals
que van en la direcció d’eixamplar els espais de la fraternitat, mirant més
enllà i mirant les coses de més enllà com una forma d’enriquir la nostra
personalitat col·lectiva.
Jo mateix – i no sóc l’únic ni sóc gens original – he preparat viatges d’aquesta mena i, si Déu
vol, continuaré preparant-ne més. Perdoneu que parli de mi mateix. He preparat
viatges per a conèixer el món de la
Bíblia, llocs que, avui, són espais majoritàriament islàmics,
i he volgut conèixer i valorar aquesta cultura, distant en molts aspectes. He
preparat viatges per a conèixer les grans rutes de la nostra cultura occidental
(la ruta de Luter i la ruta de Carlemany) i d’altres per a conèixer una mica
millor el món de l’Ortodòxia (en aquest cas, les repúbliques ex-soviètiques de
Geòrgia i d’Armènia). En tots els casos he procurat que les coses anessin el
millor possible, i la gent que ha vingut, tot i reconèixer les mancances, més
aviat ho ha considerat positiu.
Jo diria que, en el fons d’aquests
projectes, hi ha com a dos objectius. El primer és molt clar. Si no sabem
ampliar l’àmbit de les nostres relacions, acabarem asfixiats per l’aire enrarit
dels espais closos que no fan res més que generar mesquinesa. Com a cristians,
sabem que el que compta per damunt de tot és estimar, i l’estimació necessita
cada vegada més espais i espais més oberts, on allò que és diferent pugui ser
considerat i valorat com allò que ens enriqueix. Sant Agustí ho reclamava en un
text que s’ha fet cèlebre: “Eixampleu els espais de la fraternitat”. A part
d’això, és evident que una mirada enfora ens ajuda també a magnificar,
diguem-ho així, els valors nostrats!
Hi ha una altra raó de fons. La meva
fe em diu que Jesús, el Senyor, “vol anar” arreu del món, i no com aquell que
practica una política colonitzadora (que acostuma a ser nefasta pels valors
indígenes), sinó com aquell qui porta els valors de cada cultura fins a les
últimes conseqüències. És en aquest sentit que interpreto el text evangèlic
(que llegireu o escoltareu diumenge vivent) que diu que Jesús envià els seus
deixebles cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. No us
sembla que en aquesta mena de viatges, de lluny o de prop, estem duent a terme
una mena de “viatges missioners”?