Segur que la Jornada Mundial de la Joventut ha estat un
èxit, per bé que no sé si és això el que realment calia. Aplegar tres milions
de joves és un èxit, però també ho és, segur, aplegar-ne mitja dotzena per a
fer revisió de vida, com també ho és la corrua humil i silenciosa de tanta gent
que, en nom de Jesucrist, porta consol i ajuda als miserables de les faveles de
Rio o que lluita contra els drets dels camperols a les vastes regions
il·luminades per la figura evangèlica de Casaldàliga. Per cert que, en matèria
d’èxit, els grans espectacles enregistrats per la televisió no poden deixar de
ser clarament desorientadors.
Un cristià o una cristiana poden ser
moltes coses, però mai no podran ser uns conformistes. “He vingut a calar foc a
la terra. Com voldria ja veure-la cremar!”, deia Jesús. I que ningú no ho
entengui malament en aquest temps d’estiu, quan els incendis forestals
s’afegeixen a la xafogor de l’època. Res, doncs, d’instal·lar-se en un còmode terme
mitjà, mirant de no fer mal a ningú i
d’estar bé amb tothom i sempre des d’una no menys còmoda segona fila. Jesús, en
aquest sentit, ens diu que no ve a portar la pau a la terra, sinó que la seva
crida comportarà, volem-ho o no, la divisió, fins al punt que el pare renyirà
amb el fill i el fill amb el pare.
Seguir Jesús no és formar part de cap
marxa triomfal, sinó més aviat anar a contracorrent, i això no és fàcil. Seguir
Jesús comporta passar la prova d’un baptisme i aquesta prova no pot deixar
d’oprimir el cor. Jesús parla dels perseguits per causa de la justícia (Mt
5,10), és a dir dels perseguits pel fet de ser justos. I justos en són els qui
han fet de la seva vida una clara opció a favor de la justícia, és a dir, els
qui es posen al costat dels qui són tractats injustament, s’oposen als qui
tracten injustament els altres, especialment si ho fan des del poder, qualsevol
poder, i lluiten per eliminar les causes de les injustícies polítiques,
econòmiques, socials, culturals i àdhuc religioses. En aquest cas, la
persecució i la mort sagnant obeeixen la lògica vellíssima dels qui, vivint en
la foscor, odien la llum.
Ser màrtir no és cap ideal, però el
seguiment de Jesús, quan és autèntic, obliga a prendre unes decisions que
sovint poden ser i són una denúncia de la mediocritat i de la injustícia de
moltes persones i de grups socials nombrosos. En aquest cas, el cristià i la
cristiana es veuen obligats a mantenir-se fidels al grup humà que els ha vist
néixer o a trencar aquesta fidelitat que esdevé una traïdoria a la fidelitat
major que li exigeix l’evangeli. La seva gent, la gent del seu entorn, mai no
entendrà aquesta actitud; amb aquesta actitud el màxim que aconseguirà és la
commiseració dels qui el consideraran víctima d’un rentat de cervell.
Un martiri d’aquesta mena és molt
penós. Ho és perquè concita el poder del mal, l’autèntic poder del mal que
sovint es revestirà de la legalitat vigent per tal de desautoritzar i fer legal
l’eliminació dels qui treballen per la justícia. Però també ho és, de penós,
aquest martiri, ànima endins. Perquè el màrtir, en aquest cas, no pot mirar
tranquil l’odi que concita i no podrà deslligar-se dels vincles que l’uneixen
amb aquesta societat que li fa la vida impossible, i sentirà, i això encara és
més penós, que se li desfan unes fidelitats que havia mantingut amb fermesa. I
quan arribi l’hora suprema, no sabrà fer res més que plorar.