En el meu article
anterior manifestava la meva simpatia a favor d’una Església de base laïcal.
Amb aquesta expressió, base laïcal, no vull dir només una Església que valora
els laics i abocada a servir els laics, sinó una Església que dóna prioritat a
la presència activa i transformadora de l’Evangeli en les estructures del món
i, per tant, que té com a punt de partença de les seves activitats de culte i
de catequesi, l’acció dels laics en el món.
El papa Francesc ha dit més d’una
vegada: “Com m’agradaria una Església de pobres i per als pobres!”. Segur que
quan diu això pensa en una Església la prioritat de la qual siguin els pobres i
els seus problemes i en una Església que, en totes les seves institucions i
actuacions, manifesti un clar esperit de pobresa. I segur que, quan parla dels
pobres, el papa Francesc pensa en el contrari de la riquesa – per tant, el papa Francesc voldria una
Església no rica o aparentment rica -, però també pensa en el contrari del
poder, que és l’altre nom per a anomenar la riquesa. Una Església pobra és una
Església sense poder material, tant si aquest s’exerceix sobre les institucions
com si s’exerceix sobre les consciències, i només amb el poder moral que li
atorga el seu testimoni de mans netes, de claredat informativa, d’atenció al
clam de la gent, d’honestedat en la gestió econòmica i financera i de
responsabilitat efectivament compartida amb tots els seus membres.
Però una Església des dels pobres és
una mica més que tot això. És una Església que parteix del punt de vista dels
pobres, és a dir, dels homes i dones que pateixen la pobresa de naixement i la
pobresa afegida, més greu que l’anterior, ja que és causada pels poderosos que
es fan rics a través dels pobres. Per tant una Església no sols sensible a la
lluita per l’alliberament que històricament han dut a terme els pobres i que
encara avui duen a terme, sinó una Església que, d’aquesta lluita, en fa una
lectura que inspira o hauria d’inspirar tota l’actuació de la mateixa Església,
cara endins i cara enfora. Per posar uns exemples: cara enfora aquesta lectura
suposa la renúncia a qualsevol mena d’arrenglerament i al suport dels
poderosos, cara endins aquesta lectura suposa que l’ensenyament de l’Església
als seus fidels hauria de respectar la llibertat que els correspon com a fills
de Déu.
I tot el que dic de l’Església ho dic
també de la teologia que es cova dins l’Església. La teologia, com és sabut, és
un “saber sobre Déu” i, a partir de Déu i del que ell ha dit, un “saber sobre
l’home” i “un saber sobre el món”. En el cas de la teologia cristiana, és un
saber inspirat en el Déu que s’ha revelat, amb paraules i obres, en Jesús de
Natzaret, cregut i confessat com a Fill de Déu. Però, quines són les categories
que empra la teologia per a construir el seu saber? Quina és la racionalitat de
la qual parteix en el seu discurs encaminat a esbrinar el misteri de Déu, de
l’home i del món?
És aquí on se situa l’anomenada
teologia de l’alliberament, una teologia que empra en el seu discurs sobre Déu,
sobre l’home i sobre el món, la racionalitat pròpia de l’alliberament dels
pobres, de la lluita dels pobres per alliberar-se de la pobresa i obtenir una vida
digna de fills de Déu. La teologia des dels pobres, quan parla, posem per cas,
de l’Església ho fa amb una contundència que és difícil de trobar en altres
discursos teològics. Naturalment, una teologia d’aquesta mena no pot ser
còmoda!