Per què no vaig a missa

Suposo que coneix el capítol sisè de l’Evangeli de Joan. És conegut com el “discurs del pa de vida”. L’autor de l’evangeli “fa parlar” Jesús ressuscitat a la comunitat, diguem-ne, “joànica” i li fa dir el què a ell li sembla fonamental per a la vida de la mateixa comunitat. En aquest discurs, Jesús li diu a la comunitat que serà una comunitat “viva” si s’asseu a taula i celebra l’eucaristia. Segurament, que l’evangelista s’ha adonat que alguns membres de la comunitat no participen, o no participen com cal, de l’eucaristia, i vol reconduir-los a la celebració. En aquest sentit, l’evangelista recorda un fet que, per als jueus era clau, però que per als grecs o no jueus (que eren la majoria en la comunitat joànica) era un fet desconegut i difícil d’entendre: el “mannà”, és a dir, un “pa baixat del cel” que va alimentar els hebreus durant la llarga travessia pel desert. I Jesús, a l’evangeli de Joan, diu: “Jo sóc el pa viu baixat del cel: els que em mengin, viuran” (amb la qual cosa, Jesús declara “superats” i, per tant, “inútils” les “mediacions religioses” vigents fins aleshores); i afegeix: “Us asseguro: els qui creuen tenen vida eterna” (amb la qual cosa els diu que “menjar i beure Jesús” vol dir “creure” en ell i situa la “fe”, no pas a un nivell de “creences”, sinó al nivell d’una relació “personal” amb ell, una relació que cal cultivar i alimentar. Com? Jesús acaba dient: “El pa (aliment) que jo donaré és la meva carn… La meva carn és veritable menjar i la meva sang veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell… els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi”.

És evident que, amb el llenguatge de la Bïblia, “carn i sang” volen dir “persona viva”; per tant, menjar i beure, en aquest cas, no té res amb l’antropofàgia. Però “menjar la carn i beure la sang” tampoc no es pot entendre en un sentit puramtn espiritual: el gest és prou eloqüent i prou significatiu com perquè tothom entengui que es tracta d’un acte en certa manera gastronòmic. Es tracta de menjar i beure alguna cosa “material” EN LA QUAL hi ha la persona viva de Jesús, no pas el Jesús que va viure a Palestina, fa dos mil anys, sinó que “viu” en el cel, com a ressuscitat d’entre els morts. Joan no ho diu, però aquesta cosa material que cal menjar i beure són el pa i el vi que Jesús, segons els evangelis sinòptics, va repartir en el Sant Sopar.

Efectivament, els evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) coincideixen a situar en el “sopar de comiat” de Jesús la institució pel mateix Jesús d’un “gest material comunitari, humà i humanitzador”  que “recordi” la seva mort i, per tant, la seva partida d’aquest món: el pa (que “recorda” el “cos lliurat”) i el vi (que “recorda” la “sang vessada”), una institució que confia als seus deixebles que l’hauran d’establir com obligatòria en les comunitats cristianes (Mt 26,26-30; Mc 14,22-26 i Lc 22,15-20). Això és, si més no, el que Pau afirma com a “tradició” i transmet als corintis vers els anys seixanta (i per tant abans que els evangelis fossin “escrits”) com a “vingut de Senyor” (1Co 11,17-34). La celebració a què fa referència Pau ha rebut noms diversos, des del mateix segle primer del cristinisme: “fracció del pa”, “acció de gràcies” (que, grec, es diu “eucaristia”)) i, més popularment, “missa”; i de la celebració i de la seva freqüència en tenim constància des del segle segon.

Tot plegat, no deixa de suggerir la importància cabdal que té la celebració eucarística per a la vida de la comunitat cristiana; i es compren que l’Església l’hagi establert, com obligatòria, el diumenge que, des de molt antic, és el “dia del Senyor” (dies dominica), que commemora la Resurrecció de Jesús.

Però també és veritat que la “missa del diumenge” ha experimentat canvis notables (i no em refereixo, ara mateix, als “canvis”, diguem-ne, “litúrgics”, que fan referència a l’estructura de la celebració i a la manera de dur-la a terme), com ara fer de la missa dominical el referent festiu (i per tant social) del poble, de la gent, descentrant-la del seu centre, que és la “comunitat creient”, amb la conseqüent davallada del fet de “combregar” en aquesta missa dominical, a part de què, en aquest fet, es palesava les diferències entre la gent (lloc per a les autoritats, lloc per als terratinents, etc. i, naturalment, lloc per als clergues, que cada vegada ocuparan un espai més alt i proper a l’altar). Si religiosament parlant, la “missa” cada vegada volia assemblar-se més als “sacrificis” de les antigues religions (per bé que, en aquest cas, el sacrifici sigui “incroent”, sense vessament de sang), socialment parlant, la “missa” s’anà convertint més en un acte amb significat patriòtic, social i polític (un fet que, en el llegnuatge popular es traduïa amb l’expressar d’ANAR A MISSA). Naturalment, la creixent desaparició de la cultura rural i la creixent implantació de la cultura urbanita van comportar la desubicació social de la missa del diumenge i la conseqüent davallada de “l’assistència a missa”.

Avui constatem una davallada més que notable en el nombre dels qui van a missa cada diumenge. Per què? Heus aquí la pregunto que formulo en aquest bloc. Per què no hi dieu la vostra, en els cas que us trobessiu entre els qui no van a missa cada diumenge?

3 respostes a Per què no vaig a missa

  1. Maria Dolors Musté Jové diu:

    Estimat Josep, no vaig a missa cada diumenge perquè
    – no em sento obligada a fer-ho.
    – perquè el meu contacte amb la divinitat és permanent i em sento part d’ella.
    – perquè tinc la sensació de que em volen alliçonar i ja no corren aquests temps, la cerimònia té una estructura jerárquica que en temes espirituals no té sentit (no són com les misses de joves que feiem amb tu).
    Malgrat això, em resulta molt agradable anar-hi perquè m’he reconciliat internament amb l’esglèsia (com ho he fet amb els pares), perquè em sento independent (ja em poden dir el que vulguin), perquè em sento part de la comunitat, ah! i també perquè em dóna l’oportunitat de cantar.
    Una abraçada.

    • Sar@ diu:

      Me gusta mucho la última parte de su comentario, me alegro de que vaya a la Eucaristía y le guste. Permítame hacer algunas puntualizaciones en cuanto al resto:

      Ir a misa es una obligación. Ya sé que esta palabra tiene muy mala prensa, pero no me importa. Evidentemente, podemos estar en contacto con Dios en cualquier lugar y a cualquier hora, no sólo en la Iglesia, porque por algo Él está en todas partes. Pero no creemos aisladamente, formamos parte de una comunidad cristiana, que instituyó Nuestro Señor, y es muy normal, y lo vemos incluso en todos los ámbitos de la vida, que celebremos esta fe juntos, siquiera una vez por semana. ¿Qué le quieren dar lecciones? Yo no lo veo así. En todos caso, Jesús también lo hacía con sus parábolas , su predicación y sobre todo con su ejemplo. Se tiene que ser humilde y aceptarlo. ¿Que la misa le parece a Vd. jerárquica? Y la Iglesia también lo es, así la hizo Nuestro Señor con Pedro a la cabeza. Y la Santa Cena, que fue la primera misa, la presidió Jesús, como ahora preside la Eucaristía el sacerdote, que ocupa su lugar en la ceremonia.

      Que Dios la bendiga. Feliz 2014 a todos.

  2. Sar@ diu:

    Mossèn Gil: Para mí sería muy importante que, si no le molesta, me enviara su opinión acerca de mi anterior comentario. Por breve que sea, me ayudará, pues valoro mucho su erudición y buen criterio, fruto de su madura experiencia. Puede hacerlo a mi correo: ssnchezpalma@yahoo.es Gracias mil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *