Aquesta és l’exclamació de la gent
davant el miracle de la resurrecció del fill de la viuda de Naïm. Lluc, que és
l’únic dels evangelistes que ha recollit aquesta dada, no ens té avesats al
simbolisme, i més aviat hauríem de pensar que aquest miracle de tornar a la
vida un noi que portaven a enterrar forma part de tradició que a l’autor del
tercer evangeli, com a bon historiador, li ha arribat en forma oral o en forma
escrita. Jesús havia fet miracles, i aquest és un dels més colpidors, uns
miracles que li havien proporcionat fama de profeta entre els galileus, si bé
els jueus, des de bon començament infiltraven la sospita de si aquests
miracles, en lloc de ser de Déu, eren obra del Maligne i fins i tot feien
córrer l’espècie de Jesús com un endimoniat.
No crec, però, que cometi cap disbarat
si vull fer del relat una lectura simbòlica. Jesús és sensible al dramatisme de
l’esdeveniment i fa un gest realment profètic. Jesús atura la comitiva, fa que
les coses no rodolin pel solc de la lògica humana i hi introdueix un element
que distorsiona la història: la seva Paraula atura el curs dels esdeveniments i
hi introdueix la lògica de Déu, que vol salvar el que està perdut. El noi es
posa dret i Jesús el dóna a la seva mare. Déu no vol la mort i no li plau
apoderar-se dels qui viuen (i penso, en aquest moment, en el sanglot d’un jove
espòs i pare de família que, amb ocasió de la mort sobtada de la seva dona, em
deia: “Per què Déu me l’ha pres?!”).
Estimat lector i estimada lectora: jo
penso que els qui creiem que Déu ha ressuscitat Jesús d’entre els morts tenim
el dret i l’obligació d’aturar la corrua de mort i de morts que envaeix sense
misericòrdia el nostre temps i el nostre món. Estic parlant de mort física i estic
parlant de mort espiritual, que és el mateix que el desànim inoperant, la
sensació de fracàs i d’inutilitat de qualsevol esforç que puguem fer,
condemnats com estem a un destí contra el qual “no hi ha res a fer”. Penso que
tenim el dret i l’obligació de combatre els treballadors de la mort, siguin on
siguin i siguin els qui siguin, i penso que no tenim cap dret a convertir-nos
en una mena de reducte privilegiat on poden trobar refugi les víctimes dels
poderosos. Penso que cal sortir del gueto i combatre a camp obert: que, de
vida, n’hi ha una de sola, i la vida és la de tothom, la dels creients i la
dels no creients.
“Déu ha visitat els seu poble”. Quin
poble, però? El discurs de l’Església, per a ús exclusiu del qui són dins i
impermeable als altres, ha creat més problemes dels que volia resoldre. Quin
Déu? Estic cansat d’escoltar la veu d’un cert déu cosmològic, psicològic,
sociològic, que parla de tot menys d’ell mateix, i estic cansat d’haver de fer
cas al qui sembla que tenen l’exclusiva
de la paraula de Déu. I em dol que els qui han decidit romandre en la fe no
siguin capaços de dir-ho amb paraules: la seva fe, tot i ser l’eix de les seves
vides, és una fe muda, i potser és normal que ho sigui quan la civilització on
el creient ha formulat els seus conceptes ha entrat en el regne del silenci.
Però em dol i em dol molt!
Pensant, pensant, m’he apropat a les
corrues de l’ateisme dels nostres dies i hi he identificat rostres molt
coneguts, i en aquestes corrues també he identificat el cadàver de Déu. Un dels
espectadors amb qui m’he trobat és Ernest Hemingway i li he preguntat si creia
en Déu, i ell m’ha respost: “És negra nit”. Tornarà Déu, el Déu vivent, ha
visitar el seu poble?