Em sap greu que els meus escrits que
aquest setmanari tan amablement inclou en les seves edicions, resultin per
alguns massa estratosfèrics o poc entenedors. Jo voldria escriure de manera
intel·ligible per a tothom. Res, doncs, d’exhibicionisme. Les dèries
exhibicionistes, si més no en el meu cas
– de vegades hi he caigut- , no han dut a cap lloc. Voldria continuar
fent un servei als lectors i lectores, i fer-lo des de la meva condició de
capellà; i per això, si més no fins ara, la font d’inspiració d’aquests escrits
ha estat l’evangeli que es llegeix a les nostres esglésies el diumenge següent
a l’edició setmanal de Notícies.
Diumenge que ve veurem com la radicalitat de Jesús comporta el respecte als
altres.
Respecte i radicalitat són no tan sols compatibles sinó absolutament
indissociables. Entenc per “respecte”, en el cas del creient, l’actitud de qui,
per molt convençut que estigui de les seves idees, accepta que hi hagi persones
del seu entorn que no les comparteixen. Res, doncs, de fer baixar foc del cel
per esborrar del mapa els no creients; res, doncs, d’aquella consigna que va
marcar el pontificat de Gregori XVI, un papa descaradament oposat al món
modern: “Que creguin, de grat o per força”. El respecte, però, hauria d’anar
més enllà – així ho entenc i així
procuro practicar-ho – de la simple
acceptació del fet de la descreença. Crec que el respecte hauria de ser capaç
de descobrir aspectes positius en els qui no pensen com un mateix. Els creients
haurien de ser capaços de veure en el fons de la descreença un correctiu a
aquesta mena de criptoimperialisme religiós o “imperialisme amagat” que hi ha
en molts discurs de creients que presumeixen de ser oberts però que pretenen
reconduir a la religió els qui se n’han apartat. Les creences són expressions
de la fe, però tenen un component cultural que és difícil que resisteixi a la
caducitat. La
Transcendència és un dels noms de Déu, però l’accés a la Transcendència té
més camins que el camí de les creences religioses. Per què ens ha de fer por un
camí transcendent, posem per cas el de la bellesa, que no condueix a cap mena
de Déu conegut?
Això és el respecte. La radicalitat
dels creients va més enllà. La radicalitat, en aquest cas, consisteix a seguir
sense condicions el camí que un ha triat, el camí del seguiment de Jesús, un
seguiment que suposa renúncia i sobretot unes grans dosis de generositat. Però
aquesta radicalitat no pot convertir-se en una forma de faltar al respecte als qui
no fan el mateix camí o no el fan de la mateixa manera. La radicalitat mai no
hauria de ser un pretext per a mirar els altres com uns pobres mortals que no
són capaços de fer el que jo faig. En molts radicalismes, hi ha una cofoia
manera de considerar-se superiors; i no cal dir que sovint són una façana que
amaga molta brutícia. La radicalitat només té sentit quan és una conseqüència
de l’atracció que l’altre opera sobre un mateix. La radicalitat en el seguiment
de Jesús només té sentit quan és la resposta a la fascinació de la seva
persona, una fascinació, tanmateix, que ens permet tenir els ulls de
l’enteniment i del cor ben oberts per a valorar altres camins.
No sé si he parlat prou clar. Només
he volgut dir això: si un vol seguir el camí de Jesús, que ho faci amb totes
les conseqüències i sense rebaixes. Segur que, si ho fa així, i sense presumir
de res, aquest comportament farà pensar. I he volgut dir que aquesta mateixa
radicalitat, viscuda no com un mèrit sinó com un do, ha de portar a valorar positivament
altres camins que no són el camí cristià i ni tan sols un camí creient.