L’evangelista Lluc ens proporciona la
notícia del grups de dones que, al costat dels Dotze, acompanyaren Jesús des de
Galilea (Lc 8,1-3) i foren testimonis de la seva sepultura a Jerusalem (Lc
23,55-56) i de la seva resurrecció (Lc 24,1-12). Lluc mostra interès per aquest sector del
seguiment de Jesús format per les dones, la majoria de les quals no podien
presentar un currículum, diguem-ne, immaculat. Però aquestes dones que, en
principi, tal com sembla, haurien de tenir ni que fos una mica de protagonisme
en els inicis de l’Església cristiana, desapareixen en la foscor del més gran
de tots els silencis. Per què?
Fa temps que em burxa l’interès per
la teologia feminista, la teologia feta per dones i feta des de la sensibilitat
de la dona (en tenim, a casa nostra, algun exemple més que notable), una
teologia, entre altres coses, que vol reivindicar el paper de la dona en
l’Església, una Església que, també entre altres coses, manifesta un clar androcentrisme.
L’Escriptura està feta pels vencedors, i els vencedors han estat els homes; i
això des del començament, quan el relat jahvista de la creació (Gn 2,4-4,26)
posa Adam, l’home, com la primera anella de la cadena de la humanitat.
Posteriorment, Adam és presentat com a figura anticipada del Crist, i aquest,
que fou home, és presentat com el prototipus del cristià (és a dir, del
clergue).
A mi em resulta sorprenent la manera
com s’entén la continuïtat entre Jesús de Natzaret i l’Església, i no discuteixo
que l’Església sigui de Jesús, que ho és i ho és per moltes raons. Tal com ho
veig, una certa discontinuïtat entre el grup de deixebles de Jesús i l’Església
cristiana em sembla no sols evident sinó extraordinàriament oportuna per a
dessacralitzar la mateixa Església i per a recordar-li que el seguiment de
Jesús serà sempre la seva assignatura pendent.
De l’Església, com a grup organitzat
que reivindica el seu origen en l’evangeli de Jesús de Natzaret, en tenim
diversos i progressius models. Primer, foren les esglésies domèstiques,
testimoniades per sant Pau, sovint presidides per una dona; després, foren les
esglésies episcopals; després, fou l’església imperial (en les dues versions,
carolíngia i otònica); després, l’església romana que passa de ser “l’església
que presideix en la caritat” (Ireneu) a l’església que pràcticament anul·la les
altres esglésies; finalment, l’església universal, en la qual el bisbe de Roma,
és a dir, el papa, concentra tot el poder i esdevé, no sols vicari de Crist,
sinó una mena d’encarnació de Déu a la terra.
La dona, en aquesta Església, ha
estat “redimida del seu vell esclavatge”, com ho solemnitzen molts corifeus de
l’androcentrisme cristià (els homes, no ho han estat, de redimits?), però
continua mantenint un paper, diguem-ho així, de segona categoria. En els
escrits paulins, en els quals s’afirma la igualtat radical entre home i dona
(Ga 3,28), llegim: “Tot home té Crist per cap, l’home és cap de la dona, i Déu
és cap de Crist” (1Co 11,3) i coses semblants (per no dir pitjors). Segur que
aquests i altres textos, que posen de manifest una certa marginació eclesial de
la dona, poden ser interpretats com a expressions de la cultura (o com un
sector d’aquesta cultura) on el cristianisme va arrelar. Però, si és així, per
què no s’afirma que la prohibició de l’accés de la dona al ministeri ordenat (i
concretament al presbiterat) és una qüestió de cultura?
Em sap greu, tot plegat. I encara em
sap més greu que, per a amorosir aquest paper secundari de la dona, es faci
recurs a Maria, la mare de Jesús!