Això de fer
distinció de persones és una cosa molt lletja. Tu sí, perquè ets maco, ets
intel·ligent o simplement perquè em caus bé; tu no, perquè no tens el meu color
de la pell, no reses com jo ho faig o penses d’una manera diferent de com jo
penso. La discriminació, per qualsevol motiu, sempre serà injusta, la qual cosa
no vol dir que totes les idees siguin iguals i que tots els comportaments
tinguin el mateix valor ètic. Evidentment, no és el mateix creure que no
creure, tot i que la realitat no canvia ni desapareix pel fet que tu la neguis.
Jesús, pel que sembla, tenir fama de
no fer distinció de persones i de no deixar-se influir per ningú. Aquest és, si
més no, l’elogi, certament capciós i enverinat, que li fan els fariseus i els
herodians. Jesús diu la veritat, sempre i en qualsevol circumstància i, per
això mateix, ensenya de debò el camí de Déu. Dir la veritat i fer la veritat
són i seran sempre un signe inequívoc d’autenticitat personal, en la mesura que
la qualitat d’una persona no es mesura per les aparences ni per l’opinió més o
menys favorable del gran públic, sinó pel que diu i pel que fa.
Una cosa, però, és fer distinció de
persones i una altra, molt diferent, confondre, posem per cas, la religió i la
política, per tal com la religió fa referència a la relació amb Déu i la
política s’ocupa de l’organització i del govern de la societat humana. Es
tracta, doncs, de dues esferes diferents que, tanmateix, abasten la totalitat
de vida de les persones. En principi, són dues dimensions que no haurien
d’entrar mai en conflicte, i, si hi entren, és perquè la política s’ha
convertit en religió i/o la religió en política.
Les persones no creients, en no
reconèixer l’existència de Déu, es veuen alliberades de “donar a Déu el que és
de Déu”, però caldria recordar-los que és propi de la persona humana romandre
oberta a la
transcendència. Els creients han de “donar a Déu el que és de
Déu”, però mai podran sentir-se alliberats de “donar al Cèsar el que és del
Cèsar”. La fe no eximeix del compromís polític; al contrari, l’autèntic creient
ha de trobar en la seva fe les motivacions més profundes que l’han de dur a
aquest compromís.
No hi ha cap fe religiosa que imposi
una determinada opció política, per bé que no sembla que la fe en un Déu que no
fa distinció de persones i que diu sempre la veritat pugui acceptar com a bo un
sistema o una opció política que no respecti suficientment la llibertat i la
dignitat de les persones i dels pobles. La frase de “donar al Cèsar el que és
del Cèsar i a Déu el que és de Déu” mai no hauria de servir de pretext per a
desqualificar, posem per cas, la doctrina social de l’Església quan aquesta
assenyala amb ets i uts els drets de les persones i dels pobles.
Fer distinció de persones és una cosa
molt lletja. Però l’evangeli de Jesús no té cap inconvenient a parlar de
“primers” i de “darrers”, especialment en relació amb el Regne de Déu. Els “primers”,
en el Regne, no són els poderosos d’aquest món, sinó la gent menuda i anònima,
la que s’esforça per sembrar arreu bonesa, veritat i bellesa. Fer distinció de
persones és una cosa molt lletja, però els cristians no podem oblidar, no
hauríem d’oblidar, que el nostre signe d’identitat és la solidaritat amb els
més pobres. Una Església compromesa amb la justícia és una Església que ha
après a “donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”