Hauries d’haver-te amagat. No vas anar prou amb compte i la llum inesperada t’ha encegat. Has volgut sortir del racó més fosc de tu, del forat més profund de l’agonia i ara hauràs d’omplir-te de paciència. ¿Et pensaves que eres un esperit lliure, una criatura fora de l’abast de les lleis de les fibres més interiors i pulcres, exempt de plorar davant d’una mirada trista? No queda lloc a la terra per a les ànimes que neguen l’evidència, que no volen ser arrossegades per les turbulències del cor. A poc a poc, a mesura que el teu no persistent decandia igual que la darrera flama d’un petit llum de parafina, vas començar a sentir que alguna cosa havia arrelat dins la teva clivellada quietud, una desconeguda voluntat ho trastocava tot i venia a fiblar-te el pensament més calmós. Per un instant un goig confús et rebrotava a les mans i se’t perdia com escata de sol dins l’abisme del pou dels seus ulls. No ets un heroi ni ho pretenies ser. De fet, no has presentat cap mena de resistència davant d’aquest daltabaix de focs d’artifici que ha tocat un nocturn amb la flauta de les canonades de l’atzar, per on corre un foc purificador coronat de la sublim prosa en flames.
Ara no vols veure lliscar els anys sense que aquest misteri entrellaci amb un encaix tremolós totes les parts disperses i el dard dissonant esquinci el vel de les teves pors. Per això t’has deixat netejar per una pluja d’estels i has sortit amb el rostre desafiant a saludar el nou dia, la lluminositat que banya de sol i de mar les teves parpelles cremades. Mai no demanaràs almoines al temps. I d’on ve tot això? Per què alçar davant d’aquesta claredat les mans tancades? Només se t’ocorre deixar la copa dels esguards a les mans d’una flor groga i cridar ben alt “Magnífic!”; i ja dempeus, tot apropant-te amb una tendresa insospitada a les escotilles del cor que per tu s’obre, tornes a cridar “Magnífic! Magnífic!”. Aquest segon enlluernador ja no el canviaries per res del món, no, ni per recuperar la memòria dels naufragis per on has navegat durant tants anys. Ara la dus penjada al coll i desplegues les teves ales. Has encès tots els llumeners del cel per aquest viatge i et sents lleuger, insubstancial, un Ícar omnipresent que ha robat un cor espurnejat de llàgrimes i el treu a ballar com balla el sol al voltant de la terra. Mentrestant l’Univers dorm, amb l’enorme cabellera plena d’estrelles que li fa de coixí sota el seu rostre que s’adorm, confiat, als teus braços.

[Va pensar en la seva mare. Li havia demanat que la portés de retorn al seu lloc de naixement i ell ho havia fet, encara que potser amb paraules enganyoses. Però ¿i si aquesta granja no era el seu lloc de naixement? ¿On eren els murs de pedra de la cotxera de què havia parlat? Va decidir fer una visita amb llum de dia al camp de la granja, a les cabanes del rost i al rectangle de terra erma que tenien al costat. “Si la meva mare va viure mai aquí, segur que ho sabré”, es deia. Va tancar els ulls i va mirar de recuperar en la seva imaginació les parets d’adob i els sostres de palla de les seves històries, el jardí de figues de moro, els pollastres corrent a menjar el pinso escampat per la noieta descalça. I darrere d’aquella nena, al llindar, amb la cara enfosquida per l’ombra, va buscar una segona dona, la dona que havia portat la seva mare el món. “Quan la meva mare moria a l’hospital”, pensava, “quan sabia que li arribava el final, no era jo qui mirava sinó algú que hi havia darrere meu: la seva mare o el fantasma de la seva mare. Per a mi era una dona, però per a ella mateixa encara era una nena que cridava la seva mare perquè li donés la mà i l’ajudés. I la seva pròpia mare, en la vida secreta que no veiem, també era una nena. Vinc d’una família de nens sense fi.
Va mirar d’imaginar-se una figura solitària a l’origen de la família, una dona amb un vestit gris sense forma que no venia de cap mare, però quan va haver de pensar en el silenci en què ella vivia, el silenci del temps abans del començament, el pensament se li resistia.]
COETZEE J.M. “Vida i època de Michael K”, Edicions 62, 2003

És el primer cop que llegeixo Coetzee, i per poc que pugui no serà l’últim. L’he trobat tan diferent de tot el que havia llegit últimament, que la seva força narrativa m’ha impressionat. La seva escriptura és intensa, descriu les històries amb una extremitud que subjuga des del primer moment. Vida i època de Michael K és una història descarnada, situada en una Sud-àfrica dividida per la guerra civil, però que no explica cap guerra sinó la vida d’un home, Michael K, que es perd dins d’una guerra i acaba sent tan transparent que es desmaterialitza del conflicte i de les persones. Segons la contraportada, “recull l’essència de l’experiència humana: la necessitat de gaudir d’una vida interior espiritual, de cultivar el vincles amb el món i de tenir una visió pura de les coses”.

La cadència teva de mots i malucs em marca l’arsi i tesi exagerades de la simfonia del cos. Elidim del compàs l’ofec d’un nou desglaç que ve a olorar el peu coriambe i se’ns embulla pels nostres quartets, talment uns pics de pell d’hivernada. A la cesura, bevem lents el licor fort dels versos on the rocks que a la boca ens fa branquejar viva la prosòdia. A poc a poc s’innerven saons i rimes, i ara no volem poc carnal el vers, que els cossos no volen més poesia, sinalefa fosa en l’encaix del ritme. Abans no ens xuclés un nou clímax, llisquem unisonants pel remolí que ha desfermat la convulsa dansa, paroxisme dels fluids exultants. Una petite mort ens omple de vida i anuncia l’apòcope final.

Una ortografia de l’Anna m’ha inspirat aquesta petita gramàtica del moment. Ara ella ens diu que baixa perquè sent que es mareja i necessita descansar. Res a dir. Només que sento que cada a reveure em deixa més i més sol. Res a dir, bevem-nos un licor fort.

Per explicar la vida d’Isidre Pàmies i Borràs “Cercós”, el combatent aleixarenc que lluità a favor de la causa del pretendent Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, i que va actuar al Camp i a les comarques properes durant la tercera guerra carlina (1872-1876) en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), he triat una crònica publicada al web del poble de l’Aleixar, de caràcter més localista, i que és una compilació de diversos autors que van biografiar Cercós, entre ells Marià Manent. També he afegit un relat publicat per Josep M. Sugranyes al seu llibre “De Reus a Prades i Poblet”, editat per Cossetània l’any 2001, i extret per ell molt possiblement del que relata Josep Iglésies a “L’àvia Boronada: L’esment diví i contes i llegendes”, Arca, Barcelona, 1947. Per finalitzar i acabar d’arrodonir-ho, he afegit un tercer text que situa les accions bèl·liques de Cercós dins el context històric en que ell va viure i on va protagonitzar els fets que van donar peu a la seva llegenda.

Les guerres carlines van ser complexes i no es poden reduir al simplisme d’unes adhesions al pretendent Carles setè en contra de la causa isabelina, ni a contraposició “ciutats liberals” contra “camps absolutistes”. Pensem que ens trobem en un moment històric batejat pels historiadors com la “fi de l’Antic Règim”. Tenen aquestes revoltes, a més, diverses imbricacions segons el territori on es desenvolupen, amb notables diferències entre el País Basc i Navarra, Catalunya o València. A mi m’agrada recordar unes paraules de Josep Fontana quan parla de “la revolta dels carlins” a la monumental Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Diu el professor Fontana, per mirar d’establir un enfocament previ: “Com tot fenomen social complex, la revolta carlina no es pot reduir a una explicació simplista. Una cosa és assenyalar els grans trets de base que permeten d’entendre el suport que ha trobat, i una altra que això basti per a donar compte de totes les adhesions. Tampoc no es pot pensar que, un cop hem aconseguit de distingir les raons per les quals el carlisme ha assolit expressar el malestar de determinats grups socials, sabem les raons concretes que han dut els homes a la lluita. El primer problema que se’ns presenta és que, en fer les nostres anàlisis del passat, operem amb allò que sabem que realment s’ha esdevingut, mentre que els individus que tenien aquell passat com a present vivien en una perspectiva en que diversos futurs eren previsibles, i actuaven, a més, d’acord amb la seva percepció del món, que podia contenir elements que avui sabem que eren erronis, però per a ells eren vàlids. No podem demanar a un camperol català de la primera meitat del segle XIX la freda racionalitat que només hauria pogut basar-se en un coneixement dels mecanismes econòmics i socials del seu entorn que ell no tenia, quan no demanem el mateix als catalans de la fi del segle XX que acuden a votar moguts per prejudicis o il·lusions irracionals, en un temps en que, en teoria, l’educació i la informació que reben són molt superiors.”

Sense exagerar gens ni mica, diré que dels camins m’agrada tot. Si un camí és en essència un retall de geografia, també és ben cert que, alhora, qualsevol camí és història, la seva història. La ruta que vam fer l’altra dia de Reus a Prades és històricament molt antiga. Segons els estudis del Dr. Enric Aguadé Sans, gran coneixedor de les muntanyes properes al Camp i divulgador de l’excursionisme, aquest camí és tri-mil·lenari i formava part de la ruta Salou-Prades-Ulldemolins que amb total seguretat utilitzaven ja els romans –i molt probablement també els ibers- per transportar els minerals que extreien de les riques mines d’Ulldemolins, de les més importants de les muntanyes de Prades. Entre els molts minerals d’aquelles mines, s’hi trobaven la plata, plom, or, i, especialment, coure i quelcom d’estany. El Dr. Aguadé té un llibre editat sobre aquest camí mil·lenari i d’altres camins que el complementaven.

No obstant, hi ha un altre llibre que m’agrada en gran manera. Es tracta “De Reus a Prades i Poblet”, editat per Cossetània l’any 2001 i escrit pel meu convilatà Josep M. Sugranyes. No és només una guia de travessa curulla de topònims, sinó que està farcit de mil i una anècdotes, d’històries verídiques i d’altres recollides de la llegenda o de la brama popular. Entre les històries reals que ell explica hi ha la del cabdill carlí Isidre Pàmies “Cercós”, fill de l’Aleixar i que es va fer famós guerrejant per aquestes muntanyes durant la tercera carlinada, al segle dinou. Pel camí que seguíem el diumenge de tornada, sota mateix del cingles de La Mussara, trobem el Mas de Joan Pau i, a uns centenars de metres, la balma coneguda com Hospital del Carlins. Una història digna de ser coneguda, la del tal “Cercós”, que un altra dia potser expliqui.

Ara només clouré l’esment que he fet de l’alliçonador i entretingut llibre de l’amic Sugranyes, dient que, entre les gestes i anècdotes que ens regala, també hi ha lloc per a la poesia. Comprendreu que no podia ser d’altra manera, al ser la contemplació de la natura una font d’inspiració inesgotable. I quina bellesa hi ha més natural que la femenina?

“...però tots ens fem creus del desempallegament i la gràcia de la Panny que fa bona l’expressió ‘en el pot petit hi ha la bona confitura’. En canvi la Raquel em fa venir a la memòria aquella romança d’El huesped del Sevillano, en que també una Raquel era lloada com una ‘mujer de los ojos bellos’. Efectivament els seus ulls clars, serens... sobresurten d’un cos modulat per l’exercici i justifiquen uns punts suspensius, perquè el seu dolç mirar transporta cap a un món de somnis meravellosos.
El poeta potser diria:
Quin encís tenir a la vora
ple de llum l'amor vedat,
i sentir el cor que plora
per un somni esbojarrat.

Mireu, des de fa uns dies sento el cos desgavellat per tantes coses que passen, que ni ganes d’escriure tinc. Per acabar-ho d’adobar, aquest cap de setmana tinc a les envistes una excursió que promet molt –ja veurem si el temps i els imponderables acompanyen- i ara mateix el cap el tinc ple d’altres cabòries. Com que tampoc no us vull deixar orfes de lectura, us podeu entretenir llegint un treball (no res, cinc o sis folis) que acabo d’enllestir. És una petició que em van fer el amics de l’Associació Excursionista Catalunya, amb els quals faig alguna escapadeta a la muntanya. Es tractava de resumir –cosa ben difícil- la nove·lesca vida del mític Pere Joan Barceló “El Carrasclet”. El nostre heroi nacional durant la Guerra de Successió i que tan injustament va ser vilipendiat com a bandit i bandoler pel bàndol guanyador després de la seva mort (ja sabem de sempre que els dolents són els que perden les guerres). En realitat, el Carrasclet va ser un oficial que va combatre l’usurpador Felip V i va lluitar pel restabliment de les llibertats i els furs que ens havia arrabassat el borbó. Enquadrat sota les ordres de la Quàdruple Aliança i al servei de l’arxiduc Carles, va assolir el grau de Coronel. Les seves gestes donarien tema per a escriure molts llibres, però fins ara pocs són els historiadors que li han prestat l’atenció que es mereix.

Ja sabeu la meva especial predilecció per aquest irredemptista, fill de Capçanes, i també molts sabeu que el meu homònim Perejoan li va prendre en préstec el nom. Per no enforfollar més aquest post, us poso l’enllaç a TRETZEVENTS, que és on he guardat l’escrit i on el trobareu els que us vingui de gust llegir-lo.
Apa, sigueu bons minyons i ens llegim a la tornada.

Aquest matí em comentava l’elur que no sap d’on prové la fusta de cedre que arriba a l’empresa en la qual ella treballa. “La veritat és que procuro no pensar en que la fusta manipulada són arbres tallats. El dia que vaig veure el tronc d’un roure tallat a làmines quasi vaig plorar”, diu, i continua preguntant-me si sé quan triga un d’aquests arbres per assolir aquella amplada de tronc i aquella majestuositat que ens corprèn quan els veiem en la seva monumental corpulència. I tant que ho sé! Tinc la sort de tenir a prop i sentir-me, en certa manera, descendent d’una alzina mil·lenària, l’alzina del Mas de Borbó, situada als peus de la serra de La Mussara, en el municipi de l’Aleixar, al Baix Camp. Aquesta alzina és impressionant i es calcula que té més de mil anys. Davant d’ella es veu la petitesa de l’home al costat de la natura i del temps. L’alzina del Mas de Borbó és la més grossa de Catalunya i hom creu que de tot l’Estat, amb un volt de canó a 1,30 metres d’alçària de 6,45 metres, i de 9,45 metres de volt de la soca. No és molt alta, uns 12 metres, però en canvi el diàmetre mitjà de la capçada és d’uns 24,2 metres.

Però quan estic vora seu crieu-me que no penso pas en mesures ni en estadístiques, tot això se te’n va del cap en el moment en que et quedes embadalit i astorat. Si des cas, recordo el que m’explicava la meva mare quan jo era infant, que els seus pares havien viscut uns anys en aquella propietat a principis del segle passat, i que ella havia nascut a la masia. Així m’ho deia. I ara, després de perdre-la a l’adolescència, a la vora de l’alzina penso en totes les coses que m’hagués agradat preguntar-li i ja no tindran mai resposta. Em va tenir a mi quan ella ja era prou gran, prop dels quaranta anys, i se’n va anar massa aviat. Per això, sota la majestàtica capçada de l’arbre, els sentiments se’m multipliquen fins a l’infinit. Pensar primer, que sota la seva ombra els meus avis podrien haver bressolat una filla. I més lluny, encara. Que quan durant la Guerra de Successió el Carrasclet campava per aquestes contrades, l’alzina ja era vella; que quan els sarraïns resistien encinglerats dalt als contraforts de Siurana de Prades l’envestida de Ramon Berenguer I en els seus intents d’ocupar el Camp de Tarragona, cap allà a l’any 1050, l’alzina ja era allí, impertorbable. I qui sap des de quan.

Hem perdut les paraules.
I a través d’un aspre vent del nord
m’arriben deixes d’esperances
i sento al cor què és morir
quan miro des de lluny el meu poble.
Les paraules − diuen − són la fórmula
perquè tot el món cap en les paraules.
Però jo sé que la veritat
no està continguda en les paraules,
que són tan sols ombra plana de mi
quan es manipula el llenguatge,
i li manquen el port i el volum
i el pàl·lid color del fullatge
amb la càrrega d’ocells a les branques
que no poden expressar-se i sostenir-se
en el feble vent de les paraules.
Conec la veritat que és la vida:
amagada suma d’experiències
i a través dels nusos puixança.
I sé que tot, finalment, ha de créixer
i ha de viure i ha de transformar-se
per no ser rutina o cosa morta,
com són mortes les ciutats acabades.

El cedre és un arbre estretament lligat a la cultura mediterrània. Sempre verd, majestuós, el seu port cònic li dóna l’esveltesa dels nostres gegants; una piràmide monumental que s’arrela a les profunditats de la terra generosa que a tots ens acull i alça la seva testa orgullosa al cel. A l’orient del nostre mar, el Líban el té magnificat al seu estendard.
La majoria haureu llegit algun cop Kahlil Gibran, el poeta, filòsof i pintor libanès, aquell que tenia l’ànima amarada de la lírica més etèria i alhora més profunda. Us deixo un petit fragment de El Profeta.

Gran és la teva enyorança per la terra dels teus records, i pel lloc en el qual els teus desigs més grans tenen estada; i el nostre amor no vol lligar-te ni les nostres necessitats retenir-te.
Et demanem, però, que abans de deixar-nos ens parlis i en donis la teva veritat. I nosaltres la donarem als nostres fills, i ells a llurs fills, i així no es perdrà.
En la teva solitud has vetllat els nostres dies, i en el teu desvetllament has escoltat els plors i les rialles del nostre dormir. Descobreix-nos ara a nosaltres mateixos, i digue’ns tot el que t’ha estat ensenyat del que hi ha entre la naixença i la mort.
I el respongué:
Poble d’Orphalese, de què puc parlar-vos, sinó del que suara es mou dins les vostres ànimes?

Aleshores Almitra digué: Parla’ns de l’Amor.
Ell alçà el cap i esguardà la gent, i una gran calma caigué sobre tothom. I en veu molt alta digué: