Hasta ahora hemos dispuesto de un sistema de generación de energía prácticamente invisible. Sólo se veía en aquellos pocos lugares de nuestro país donde estaban situadas las nucleares o térmicas de carbón o de gas que tampoco veíamos de donde se extraía – África o Oriente medio- . Pero esto se ha acabado y vale la pena que reflexionemos para hablar con fundamento:

1.- Con el actual y ya viejo modelo contaminante enfermamos y morimos. Con el nuevo limpio y renovable quizás todavía estamos a tiempo de salvarnos. Y se supone que queremos el nuevo y no sólo de palabra.

2.- Entonces debemos incorporar a nuestro imaginario que tenemos que producir toda la energía en nuestro país, que podemos ser autosuficientes y que esto requiere ocupación de terreno no en unos pocos lugares sino en todo el país. Esto ocurre aquí y en Madagascar. No es posible no ver plantas de producción de energía que, eso sí, deberán repartirse por todo el territorio.

3.- Esto significa aproximadamente un 2% de la superficie de Cataluña lo que significa 64.000 hectáreas para aprovechar sol, viento, biomasa y residuos allí donde existan. No es una cantidad demasiado significativa visto que nos es imprescindible y que no hay alternativa.

4.- En el caso del viento sólo lo podemos aprovechar donde lo hay. Decir que pongan molinos en Collserola o en el Puerto de Barcelona es incorrecto. Los estudios demuestran que no se puede aprovechar el poco viento que hay en estos lugares. Como que con los tejados de viviendas y polígonos tendríamos suficiente. Ni de lejos.

5.- Se repartirán por tanto las instalaciones de generación de energía y estos días cuando en algunos lugares como Sant Feliu de Guíxols se quejan de que tienen cortes de luz se les debe decir que con la generación distribuida en cada municipio esto sería mucho menos probable y que en las comarcas de Girona todavía generan muy poca energía y tienen que ponerse las pilas.

6.- Y hablando de baterías, tenemos en el almacenamiento otro tema pendiente. Sin guardar mucha energía no tendremos nunca un sistema 100% renovable: agua, baterías, hidrógeno, quizá también termosolar … A más almacenamiento, menos necesidad de líneas de transporte y menos necesidad de generación. Por el contrario, si no almacenas, debes sobredimensionar todo el sistema y esto interesa quizás a algunos que buscan la ganancia rápida pero no al conjunto del país.

7.- A pesar de la generación distribuida, en Cataluña hay 32 comarcas que pueden ser excedentarias de energía renovable pero ocho – las que están alrededor de Barcelona – que necesitarán que les llevemos energía de otros lugares. Sin embargo, tendrán que aprovechar todos los tejados posibles en las ciudades, los polígonos, los pabellones deportivos, los hipermercados, los centros educativos …. Cada municipio sin excepción – grande o pequeño – deberá reservar una parte de su término municipal para generar energía renovable igual que ahora tienen todos obligación de reservar zonas verdes. Porque si éstas son necesarias para el bienestar de la gente, también lo es la energía renovable.

8.- Pero como estas ocho comarcas, a pesar de que también deberán destinar espacio a generar energía renovable, no tendrán suficiente, se les deberá llevar energía. Líneas de alta tensión en Cataluña habrá más si no generamos energía renovable. Pensábamos que no nos harían falta más aunque estar bien conectados con Francia es imprescindible. Pero lo que es absolutamente claro es que si no generamos la energía que necesitamos, serán necesarias para traer de fuera de Cataluña la energía renovable que no queremos producir nosotros.

9.- En el nuevo modelo será necesario que haya compensaciones a través de lo que algunos llamamos un “pacto territorial campo-ciudad”. La última moción aprobada en el Parlament a instancias del PSC en junio encomienda al Govern de la Generalitat una propuesta que establezca estas compensaciones que deberá tener aprobada antes de seis meses – por lo tanto antes de finales de año -. Se aprobó por 111 votos a favor y 19 en contra

10.- Sólo hablar del impacto visual y de la ocupación de terreno y no hablar de la situación de emergencia y de desastre climático que sufrimos en estos momentos es absolutamente kafkiano. Nuestra salud y nuestra vida – no la del Planeta que sobrevivirá y se adaptará – están amenazadas.

El nuevo modelo pide tener en cuenta muchos factores y muchas variables y no se puede hablar por impresiones visuales ni sin fundamento. Queremos un país con energía 100% renovable y vamos con mucho retraso. El cambio es colosal porque tenemos que descarbonizar todas las actividades y esto, a pesar de los ahorros y la eficiencia requiere mucha más electricidad sin la cual tampoco tendremos almacenamiento ni hidrógeno verde para industrias y transporte. Que nos lleven traigan energía de fuera hará que Cataluña sea mucho más dependiente que ahora en todos los sentidos, más líneas de transporte, perder oportunidades y puestos de trabajo.

Traducción del catalán del original publicado hoy 20 de agosto de 2021 en el Diari de Tarragona

Fins ara hem disposat d’un sistema de generació d’energia pràcticament invisible. Només és veia en aquells pocs indrets del nostre país on estaven situades les nuclears o tèrmiques de carbó o de gas que tampoc no vèiem d’on s’extreia a l’Àfrica o a l’Orient mitjà. Però això s’ha acabat i val la pena que reflexionem per parlar amb fonament:

1.- Amb l’actual i ja vell model contaminant emmalaltim i morim. Amb el nou net i renovable potser encara som a temps de salvar-nos. I se suposa que volem el nou i no només de paraula.

2.- Llavors hem d’incorporar al nostre imaginari que hem de produir tota l’energia a casa nostra, que podem ser autosuficients i que això requereix ocupació de terreny no a uns pocs indrets sinó a tot el país. Això passa aquí i a Madagascar. No és possible no veure plantes de producció d’energia que, això sí, s’hauran de repartir per tot el territori.

3.- Això significa aproximadament un 2% de la superfície de Catalunya la qual cosa vol dir 64.000 hectàrees per aprofitar sol, vent, biomassa i residus allà on n’hi hagi. No és una quantitat massa significativa vist que ens és imprescindible i que no hi ha alternativa.

4.- En el cas del vent només el podem aprofitar on n’hi ha. Dir que posin molins  a Collserola o al Port de Barcelona és incorrecte. Els estudis demostren que no es pot aprofitar el poc vent que hi ha en aquests indrets. Com  que amb les teulades d’habitatges i polígons en tindríem prou. Ni de lluny.

5.- S’han de repartir per tant les instal·lacions de generació d’energia i aquests dies quan en alguns llocs com Sant Feliu de Guíxols es queixen que tenen talls de llum se’ls ha de dir que amb la generació distribuïda a cada municipi això seria molt menys probable i que a les comarques de Girona encara fan molt poca energia i s’han de posar les piles.

6.- I parlant de bateries, tenim en l’emmagatzematge un altre tema pendent. Sense guardar molta energia no tindrem mai un sistema 100 % renovable: aigua, bateries, hidrogen, potser també termosolar… A més emmagatzematge, menys necessitat de línies de transport i menys necessitat de generació. Per contra, si no emmagatzemes, has de sobredimensionar tot el sistema i això interessa potser a alguns que busquen el guany ràpid però no al conjunt del país.

7.- Tot i la generació distribuïda, a Catalunya hi ha 32 comarques que poden ser excedentàries d’energia renovable i vuit – les que estan al voltant de Barcelona – que necessitaran que els portem energia altres indrets. Tot i així, s’hauran d’aprofitar totes les teulades possibles a les ciutats, als polígons, als pavellons esportius, als hipermercats, als centres educatius …. Cada municipi sense excepció – gran o petit – haurà de reservar una part del seu terme municipal per generar energia renovable igual que ara tenen tots obligació de reservar  zones verdes. Perquè si aquestes són necessàries pel benestar de la gent, també ho és l’energia renovable.

8.- Però com aquestes vuit comarques, tot i que també hauran de destinar terrenys a generar energia renovable, no en tindran prou, se’ls haurà de portar energia. Línies d’alta tensió a Catalunya n’hi haurà més si no generem energia renovable. Pensàvem que  no ens en caldrien més  tot i que estar ben connectats  amb França és imprescindible. Però el que és absolutament clar és que si no generem l’energia que necessitem, seran necessàries per portar de fora de Catalunya l’energia renovable que no volem fer nosaltres.

9.- En el nou model caldrà que hi hagi compensacions a través del que alguns anomenem un “ pacte territorial camp-ciutat “. La darrera moció aprovada al Parlament a instàncies del PSC el mes de juny encomana al Govern una proposta que estableixi aquestes compensacions que haurà de tenir aprovada abans de sis mesos – per tant abans de finals d’any – . Es va aprovar per 111 vots a favor i 19 en contra

10.- Només parlar de l’impacte visual i de l’ocupació de terreny i no parlar de la situació d’emergència i de desastre climàtic que patim en aquests moments és absolutament kafkià. La nostra salut i la nostra vida – no la del Planeta que sobreviurà i s’adaptarà – estan amenaçades.

El nou model demana tenir en compte molts factors i moltes variables i no es pot parlar per impressions visuals ni sense fonament. Volem un país amb energia 100% renovable i anem amb molt de retard. El canvi és colossal perquè hem de descarbonitzar totes les activitats i això, malgrat els estalvis i l’eficiència requereix molta més electricitat sense la qual tampoc tindrem emmagatzematge ni hidrogen verd per indústries i transport. Que ens portin energia de fora farà que Catalunya sigui molt més dependent que no pas ara en tots els sentits, més línies de transport, perdre oportunitats i llocs de treball.

Arrticle publicat avui 20 d’agost de 2021 al Diari de Tarragona

14.000 científics han signat un document d’emergència climàtica, advertint que ens espera «un patiment incalculable» si no abordem l’escalfament global d’una manera radical. L’article, publicat a la revista BioScience i dirigit per investigadors de la Universitat d’Oregon, és una actualització d’un article de 2019 que va declarar una «emergència climàtica» global i avaluà els signes vitals de la Terra en funció de 31 variables. L’informe d’ara mostra que en totes les categories ha augmentat el deteriorament en els últims dos anys, en 18 de les 31 amb nous màxims o mínims històrics. Segons l’estudi, les catàstrofes climàtiques seran cada vegada més nombroses: Inundacions, incendis, temperatures extremes, malalties, emigracions, morts.

Però el caos climàtic també afecta greument l’economia. Els països que no puguinseguir el ritme i posar-se al dia del que cada cop seran reglamentacions que obligaran a produir i consumir de forma diferent, simplement no comptaran, dependran d’altres,  desapareixeran del mapa,  es convertiran en titelles sense cap capacitat de decisió econòmica ni política. No cal que tinguin ni govern, les decisions les adoptaran altres per ells.

Serà – ho comença a ser – el cas de Catalunya en l’energia, un dels factors vitals per transitar cap a la nova societat. I és greu perquè les prevencions i les restriccions a la implantació d’energies renovables fan que ja avui haguem perdut el tren fins al punt que prohoms amb autoritat acadèmica i amb capacitat de decisió política han llençat la tovallola i parlen de plans B perquè ens ho resolguin altres països.

I això que tenim el coneixement i els recursos i que vàrem ser dels primers en l’aprovació d’una llei de Canvi climàtic el 2017. Però ara som a la cua en l’objectiu que aquella fixava: Catalunya 100 % renovable el 2050. Les excuses són “renovable sí però aquí no” “hi ha impacte visual” “aquí n’hi ha massa”. Catalonia is different. A la resta del món prefereixen una mica d’impacte visual però eviten l’impacte sobre els seus pulmons sobre les seves vides….. i sobre les seves butxaques. On queda allò de “els catalans de les pedres treuen pans” ?.

I si no generem, no podem emmagatzemar ni fer hidrogen verd, un vector energètic que ajudarà el planeta a disposar d’energia de forma gairebé il·limitada perquè es pot obtenir de l’aigua. En altres indrets , alguns d’ells molts molt propers, s’estan fregant les mans. Parlem d’Aragó d’on algunes veus de casa nostra diuen que podem abastir-nos o de l’Aràbia on alguna gran empresa ja ens ha col·locat en el punt de mira tot iqueinicialment no hi érem i d’on pensen portar-nos hidrogen verd a través dels Ports de Barcelona i Tarragona.

Per això quan llegim aquests dies alguns plans de reindustrialització sobretot centrats en l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb noves plantes de bateries o automobilístiquesens preguntem qui correrà el risc d’aquestes inversions en un territori sense energia renovable – ja no se’n podrà utilitzar cap altra – i sense hidrogen que asseguri una indústria descarbonitzada i sense perill de subministrament.

Per tant el patiment incalculable derivat del desastre climàtic de què parlen aquests 14.000 científics no ho és només per la nostra salut i per la nostra vida – que deu n’hi do – sinò també un patiment incalculable  per la nostra economia que no aixecarà el cap perquè no es posarà a la alçada del que demanen els nous temps.

Alguns que malden per obtenir una suposada independència política que ja avui dia és impossible davant les dependències d’organitzacions internacionals econòmiques, comercials i polítiques, haurien de ser els primers – i no ho són – en lluitar per la independència dels recursos energètics que tenim a Catalunya i que menyspreem. en benefici d’altres zones d’Espanya o del Pròxim Orient o l’Àfrica del Nord. Tenen ganes, es veu, que continuem dependents dels països àrabs i del Magrib com els darrers 150 anys.

Ja hem perdut el tren. Encara en passen altres. Però els qui han agafat els primers trens estan arribant  abans al lloc i dissenyen  les infraestructures perquè ens convertim en simples consumidors dels seus productes i al preu que ells fixin. Faran ells el negoci, crearan ells els llocs de treball i s’emportaran el benefici dels nostres consums. En l’època del petroli i de l’urani això era inevitable. Però ara que disposem de sol, vent, boscos, subsol, residus…propis, simplement és o serà imperdonable i tindrem un patiment incalculable, també econòmic

Article publicat al Diari de Tarragona ahir 3 d’agost de 2021

14.000 científicos han firmado un documento de emergencia climática, advirtiendo que nos espera «un sufrimiento incalculable» si no abordamos el calentamiento global de una manera radical. El artículo, publicado en la revista BioScience y dirigido por investigadores de la Universidad de Oregón, es una actualización de un artículo de 2019 que declaró una «emergencia climática» global y evaluó los signos vitales de la Tierra en función de 31 variables. El informe de ahora muestra que en todas las categorías ha aumentado el deterioro en los últimos dos años, en 18 de las 31 con nuevos máximos o mínimos históricos. Según el estudio, las catástrofes climáticas serán cada vez más numerosas: inundaciones, incendios, temperaturas extremas, enfermedades, emigraciones, muertos.

Pero el caos climático también afecta gravemente a la economía. Los países que no puedan seguir el ritmo y ponerse al día de lo que cada vez serán reglamentaciones que obligarán a producir y consumir de forma diferente, simplemente no contarán, dependerán de otros, desaparecerán del mapa, se convertirán en títeres sin capacidad de decisión económica ni política. No es necesario que tengan ni gobierno, las decisiones las adoptarán otros por ellos.

Será -lo comienza a ser- el caso de Cataluña en la energía, uno de los factores vitales para transitar hacia la nueva sociedad. Y es grave porque las prevenciones y las restricciones a la implantación de energías renovables hacen que ya hoy hayamos perdido el tren hasta el punto de que prohombres con autoridad académica y con capacidad de decisión política han tirado la toalla y hablan de planes B porara que nos lo resuelvan otros países.

Y eso que tenemos el conocimiento y los recursos y que fuimos de los primeros en la aprobación de una ley de cambio climático en 2017. Pero ahora estamos en la cola en el objetivo que aquella fijaba: Cataluña 100% renovable en 2050. Las excusas son «renovable sí pero aquí no», «hay impacto visual», «aquí hay demasiados». Catalonia is different. En el resto del mundo prefieren un poco de impacto visual pero evitan el impacto sobre sus pulmones, sus vidas … y sobre sus bolsillos. ¿Dónde queda aquello de «los catalanes de las piedras sacan panes»?

Y si no generamos, no podemos almacenar ni obtener hidrógeno verde, un vector energético que ayudará al planeta a disponer de energía de forma casi ilimitada porque se puede obtener del agua. En otros lugares, algunos de ellos muy cercanos, se están frotando las manos. Hablamos de Aragón de donde algunas voces de nuestra casa dicen que podemos abastecernos o de Arabia desde donde alguna gran empresa ya nos ha colocado en el punto de mira aunque inicialmente no estábamos y de donde piensan traernos hidrógeno verde a través de los Puertos de Barcelona y Tarragona.

Por eso cuando leemos estos días algunos planes de reindustrialización sobre todo centrados en el Área Metropolitana de Barcelona con nuevas plantas de baterías o automovilísticas nos preguntamos quien correrá el riesgo de estas inversiones en un territorio sin energía renovable -ya no se podrá utilizar otra- y sin hidrógeno que asegure una industria descarbonizada y sin peligro de suministro. Por lo tanto, el sufrimiento incalculable derivado del desastre climático del que hablan estos 14.000 científicos no lo es sólo para nuestra salud y para nuestra vida -que ya de por sí es grave -, sino también un sufrimiento incalculable para nuestra economía que no levantará cabeza porque no se pondrá a la altura de lo que demandan los nuevos tiempos.

Algunos que se esfuerzan por obtener una supuesta independencia política que ya hoy en día es imposible ante las dependencias de organizaciones internacionales económicas, comerciales y políticas, deberían ser los primeros -y no lo son- en luchar por la independencia de los recursos energéticos que tenemos en Cataluña y que despreciamos en beneficio de otras zonas de España o de Oriente Próximo o África del Norte. Tienen ganas, por lo visto, de que sigamos dependientes de los países árabes y del Magreb como los últimos 150 años.

Ya hemos perdido el tren. Aunque pasan otros. Pero los que han cogido los primeros trenes están llegando antes a la meta y diseñan las infraestructuras para que nos convirtamos en simples consumidores de sus productos y al precio que ellos fijen. Harán ellos el negocio, crearán ellos los puestos de trabajo y se llevarán el beneficio de nuestros consumos. En la época del petróleo y del uranio esto era inevitable. Pero ahora que disponemos de sol, viento, bosques, subsuelo, residuos … propios, simplemente es o será imperdonable y tendremos un sufrimiento incalculable, también económico

traducción del catalán del artículo publicado en el Diari de Tarragona ayer 3 de agosto de 2021 con agradecimitento especial a Antonio Pérez que me ha enviado el artículo traducido con notable calidad

L’any passat, Parlaments, Governs, ajuntaments, empreses i sindicats van aprovar declaracions alertant sobre l’emergència climàtica. La Terra i els éssers vius que l’habitem ens enfonsem. I com no podrem abandonar-la, estem condemnats  sense remei si no taponem les vies d’aigua cada cop més amples.

L’OMS diu que 9 de cada 10 persones respirem aire contaminat i que cada any 8 milions de moren prematurament per la contaminació provocada sobretot per la crema de combustibles fòssils. 4.000 d’aquestes corresponen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En paraules de Jeremy Rifkin: “Estem davant l’amenaça d’una extinció i la gent ni tan sols ho sap”. Especialment a Catalunya que ocupa un dels últims llocs en l’aprofitament d’energia renovable malgrat que la tenim aquí, és més barata, innòcua i inesgotable.

La darrera excusa és l’impacte visual en el paisatge. És a dir, el metge ens anuncia una malaltia mortal imminent que ja afecta una part important del nostre cos; afegeix que tenim un remei en forma d’apòsit però el rebutgem per l’impacte visual a la nostra figura i preferim morir. A la resta d’Espanya i altres països del nostre voltant actuen de forma diferent i ocupen una part del seu territori. Aquí preferim anar a la cua, malgrat que sabem que aquesta ocupació només seria un 2% de la superfície de Catalunya.

Els qui diuen que n’hi hauria prou amb posar panells fotovoltaics a totes les cobertes de Catalunya haurien de fer números. L’únic estudi conegut elaborat per Barcelona Regional calcula només les teulades de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, s’ha extrapolat a tota Catalunya i si les comptéssim totes, suposarien 24,3 TWh ( terawats/hora ). Ara en consumim 45 TWh cada any.

Però el 2050 haurem electrificat tot el sistema energètic substituint petroli, gas i urani,  necessitarem  104 TWh. i amb les teulades només farem el 23,4%. La resta l’haurem de generar en parcs eòlics terrestres i marins i instal·lacions fotovoltaiques sobre terreny. Caldrà encara una quinzena de TWh més si volem generar Hidrogen verd, – un dels vectors energètics imprescindibles per la nostra indústria i per emmagatzemar energia.

Si el Parlament de Catalunya va aprovar fa ja 4 anys que hem de tenir un sistema 100%  renovable, no tenim alternativa: o la generem aquí  o l’haurem de portar de fora a través de línies d’alta tensió.

I hem de recuperar terreny: al ritme de l’any passat—uns 50 MW l’any— el 2050 només haurem instal·lat 1.500 MW sobre teulada, que aportarien menys del 3% dels 104 TWh que hem dit abans que necessitarem.  En lloc d’això hauríem d’instal.lar  645 MW anuals ( tretze cops més). En canvi, dos partits que donen suport al nou Govern de la Generalitat han signat una moratòria d’un any per la instal·lació de grans parcs fotovoltaics i eòlics.

Més i millor: és necessari canviar el model, fer-lo més democràtic i profitós pels territoris que contribueixen més:

Primer: reformant la llei urbanística perquè tots els municipis dediquin una part del seu territori a generar energia renovable.

Segon: Que els ajuntaments, cooperatives i comunitats energètiques d’empreses o veïns, tinguin estímuls públics per participar en la generació, gestió i propietat de l’energia. Necessitarem sobre uns cent mil milions d’euros per fer la transició energètica. És un esforç gegantí que no es podrà fer només des de les petites i mitjanes empreses o des del sector públic però aquest ha d’assegurar amb la seva presència al sector que prevaldrà l’interès general.

Tercer: Les 8 comarques més poblades no podran generar l’energia que necessiten mentre les altres 32 podran ser excedentàries. Proposem que aquestes tinguin, per implantar noves activitats productives,  bonificacions fiscals, preferència en l’accés a ajuts públics així com un canon com als anys 80 tenien les províncies generadores d’energia.

Tornem al títol: L’emergència  climàtica és greu i als països mediterranis com el nostre encara més. Les persones que s’oposen al desplegament de les renovables en nom dels impactes visuals del paisatge han de pensar que l’impacte a les vies respiratòries dels éssers vius és letal i que si deixem que augmenti la temperatura, no quedaran éssers vius ni paisatge. Només misèria i devastació.

Encara hi som a temps però cada minut que passa en tenim menys.

article publicat al Triangle el 5 de juny de 2021

Sin renovable no hay Hidrógeno

Se entiende que hablamos de Hidrógeno verde, aquel que se genera utilizando energía renovable. Esto, que es tan evidente, no lo parece tanto en Cataluña situada en la cola del Estado y de los países avanzados. Pero necesitamos mucha renovable para sustituir la energía nuclear y la generada por gas y otros combustibles fósiles y sustituir el hidrógeno gris de nuestra química.

Según el Parlamento de Cataluña en 2030, el 50% de la demanda eléctrica se deberá cubrir con renovable pero en España el objetivo es el 74%. Y el hito para el 2050 es cubrir toda la demanda energética con renovables.

Cuando se dice que hay muchas superficies en Cataluña para cubrir y se habla de los grandes polígonos industriales o de los puertos catalanes de Tarragona y Barcelona se olvida que en estos lugares deberán usar la energía que generarán en sus recintos para sus propias necesidades. No podrán ceder un kw. En pocos casos – como en los polígonos logísticos – podremos contar con excedentes de energía. Pero necesitaremos mucha más para el transporte y para las necesidades domésticas.

Son 34 millones de Mw / hora año. Es brutal, sí. Pero sustituir nucleares, gas y petroquímicas significa esto. Debemos sumar y restar. Ya no se puede hacer en pocos lugares. Esto ocupa terreno (sobre un 2% del territorio de Cataluña). Son 64.000 hectáreas. Pero tenemos muchas más que están abandonadas hace décadas que será muy difícil que se vuelvan a cultivar nunca. Los molinos tampoco se sitúan en tierras de cultivo y en los pocos lugares que lo hacen son compatibles con la agricultura. Y luego todavía nos quedará almacenar en hidrógeno, baterías y otros para cuando no tengamos sol ni viento. Las metas fijadas por la Estrategia de Almacenamiento en España son muy ambiciosas: llegar a los 20 GW de almacenamiento 2030 y los 30 GW 2050. En el caso de Cataluña podemos estar hablando de entre 4 y 5 GW.

En cuanto al hidrógeno lo necesitamos ya ahora para nuestra industria y para el transporte pesado. En Tarragona ya hace meses que la URV ha puesto en marcha con notable éxito el que ya es hoy el Valle del Hidrógeno de Cataluña. Un gran acierto de la Rectora y de su equipo que han visto la necesidad de alinear esfuerzos comunes y diversos: centros de investigación, empresas potentes pero también pequeñas y medianas e instituciones.

Ninguna otra zona de Cataluña reúne las condiciones y la urgencia que tienen las comarcas de Tarragona para ser la capital del hidrógeno de Cataluña y aspirar a serlo también del Estado: somos los principales consumidores de hidrógeno, tenemos centros de investigación, podemos disponer de energía renovable suficiente y tenemos tres grupos nucleares que tendremos que sustituir pronto por alternativas como el hidrógeno.

Podemos ser, si las cosas no se tuercen, la provincia más importante de España en un sector con futuro como el del hidrógeno verde, de alto valor añadido, que mantenga miles de puestos de trabajo y genere nuevos, en unas comarcas algunas de las cuales forman parte de la España vacía(da) o de la Cataluña vacía(da) que los gobiernos de Cataluña y España se han comprometido a compensar.

Por lo tanto, o nos hacemos la energía o la traerán de fuera con grandes torres de alta tensión, siempre y cuando otros lugares estén dispuestos a generar mucha más de la que necesiten. O en el caso del hidrógeno verde, volveremos a depender de los países árabes que ya están dispuestos a generar hidrógeno para la Europa del norte y que se extrañan que aquí rechacemos auto-abastecernos. ¿ Queremos ser un país dependiente en un bien tan básico para la economía y para las necesidades domésticas e individuales como la energía?.

Si no tenemos hidrógeno porque no tenemos renovable, nuestra industria química languidecerá  y tampoco tendremos alternativa para sustituir las nucleares. Son 35.000 puestos de trabajo en peligro.

Otra cosa es que tengamos que cambiar el modelo energético. En este sentido, nos hemos pronunciado repetidamente en el sentido que todos los municipios de Cataluña sin excepción tengan que destinar una parte de su territorio a la generación de energía renovable, que se favorezca que la propiedad de la generación de energía esté en manos de cooperativas , ayuntamientos y pequeñas empresas y que también los grandes proyectos puedan ser participados por las comunidades locales. Y finalmente, que las zonas que estén dispuestas a generar más energía de la que consuman, reciban compensaciones que hagan posible nuevas actividades productivas.

No podemos demorarnos ni un día más. La urgencia por la modernización de nuestro tejido productivo, de la industria química en particular, de la sustitución de nuestras centrales nucleares, para mantener puestos de trabajo y generar otros nuevos no es para mañana sino para hoy.

Aún estamos a tiempo. Pero no nos queda mucho.

Xavier Sabaté

Presidente de la Comisión Logistics Green Deal – Barcelona Centro Logístico Cataluña-

Publlicado hoy en el Diari de Tarragona ( pàgina 7 )

S’engegarà una nova legislatura i tothom tenim l’esperança que els i les 135 diputats i diputades que escollirem diumenge ho faran millor -sempre es pot millorar- aquests quatre anys.

Els vull enviar els meus desitjos així que em llanço i demano que en primer lloc facin un gran acord per a vuit anys; he dit bé vuit. Ho fan altres països  ja fa temps. Fixen prioritats, infonen confiança en els agents econòmics i socials en allò més important que afecta la gent i fa que el país prosperi, atreu inversions, el sistema educatiu programa millor la FP, les carreres universitàries i la investigació i els sindicats poden negociar adequadament els  convenis.

En segon lloc, tot allò que fa referència a la democràcia que és bastant més que anar a votar i que vol dir assegurar els drets a una vida digna de totes les persones  i no només per a unes quantes: sanitat, habitatge, educació, energia, aigua, cultura i igualtat de tracte i de possibilitats independentment de sexe, capacitats diverses o procedència.

Però vol dir també  mecanismes que asseguren que la democràcia és de qualitat: Mitjans de Comunicació públics plurals, Sindicatures de Greuges i de Comptes que es renoven; respecte a les lleis que ens hem donat per poder conviure en pau i als símbols. Aquí  demano la  restitució de la Senyera quatri-barrada sense afegits com a símbol de tots els catalans i les catalanes.

Que ens preparin una proposta per votar com volem els catalans i les catalanes que sigui la nostra relació amb la resta d’Espanya i Europa. Que ens la portin ja  consensuada al màxim. O algú dubta que no haurem de tornar a votar algun dia si resulta que la darrera vegada que ho vàrem fer, se’ns ho va carregar el TC ?.

Respecte i potenciació de la llengua catalana. És el nostre principal tresor col·lectiu i el nostre primer senyal d’identitat. No la vull veure més com arma llancívola en el debat polític. Perquè només si l’estima tothom tindrà possibilitats de pervivència. En els darrers temps hi hagut molta gent que se n’ha allunyat i l’hem de recuperar. La llengua catalana, com totes però aquesta és nostra, és un monument que ens identifica com a nació i aquesta no existiria sense ella.

I per les meves terres de la circumscripció de Tarragona també tinc sol·licituds: Un nou Pla Estratègic consensuat entre totes les institucions, empreses, sindicats, universitat, ajuntaments, que ha de ser el full de ruta per deixar d’anar a les palpentes. Si no és amb consens no ens fa(rà) cas ningú. Cal anar coordinats, parlar amb rigor, actuar sistemàticament i ser constants perquè ens facin cas a Barcelona-Madrid-Brusel·les: indústria i química verdes en particular, transició energètica cap a les energies renovables amb auto-consum i l’hidrogen verd; nou turisme i activitat agroalimentària potent i suport als centres d’investigació.

Al Camp de Tarragona-Penedès em surt també el Logis Penedès si volem aprofitar la bona situació de la zona i crear llocs de treball de forma massiva.

Necessitem accions potents envers les comarques de la Catalunya buida(da) i en tenim unes quantes: aprofitar les seves potencialitats de producció i transport d’energia. Alguns indrets del nostre país  – encara seria pitjor de fora  – hauran de produir molta energia perquè Catalunya sigui autosuficient i les nostres comarques poden jugar-hi . O només ho reservem per al petroli, l’arròs o el vi això de subministrar productes més enllà ? En aquest capítol, Eix de l’Ebre des d’Amposta fins a Lleida; fa massa temps que espera. O hem de ser l’únic territori sense una bona connexió ? Un nou hospital de Tortosa i de passada aquí em surt el de Tarragona la protonteràpia a Hospitalet-Vandellòs.

I tot això programat amb el prisma de la descarbonització de totes les nostres activitats els propers anys: des de les domèstiques fins a les productives o d’esbarjo. En pocs anys no cremarem combustibles fòssils  ni a casa ni  els nostres vehicles, necessitarem energia renovable en grans quantitats a terra i al mar; haurem d‘estar disposats a noves formes de vida més connectades i més compartides per lluitar contra els efectes nocius de les nostres activitats que provoquen el canvi climàtic, la destrucció dels nostres hàbitats i pandèmies.

Si ho fan altres països, per què no ho podem fer nosaltres ? Les 135 persones que escollirem diumenge tenen molta feina però la primera és buscar el consens necessari per bastir un govern sòlid i amb autoritat per encarar el futur i no fer-nos votar de nou al juny i. Tenen la sort que la societat catalana sempre està disposada a ajudar. Però això només passa quan no hi ha divisions i preval la unitat i es fa pinya.

1.- la principal contradicció que té ERC en aquest tema  és declarar cada dia que volen renovables, que Catalunya serà la repera quan siguem independents i aquest és un tema en què demostren que són una inutilitat perquè en això no depenen de ningú, no tenen cap excusa ni cap impediment  i poden avançar molt com han fet la resta de CCAA d’Espanya amb menys competències. Ara, al final de la campanya volen aturar la implantació com va dir la seva cap de llista per Tarragona ahir al debat del 324

2.- La 2a contradicció i flagrant és que diuen que  volen ser independents. En porques coses es pot ser independent avui dia en una societat tan interdependent, però una d’aquestes poques és l’energia i ells són incapaços d’avançar ni un mm. Hi ha renunciat. Que el seu regidor de Barcelona nascut a Falset Miquel Puig hagi escrit fa pocs dies, que no hi ha problema que ja comprarem l’energia que faran els molins als Monegros és una declaració d’abandonament de la independència que reclamen. Una Catalunya dependent d’Aragó en aigua, energia…. i quantes renúncies més ?

3.- Un únic molí des del febrer del 2013 de 2,35 MW a Pujalt (el de la cooperativa Viure de l’Aire) és el seu pobríssim balanç posat en servei el febrer de 2018.

4.- Es passen les lleis catalanes pel folre i en concret la llei de Canvi Climàtic 16/2017 del PARLAMENT DE CATALUNYA que preveu 4.000 MW eòlics nous fins el 2030. Han estat incapaços, han deixat que els territoris es barallin, no trobin més que inconvenients, no han afavorit que hi hagués un aprofitament dels beneficis més enllà  que els del vell model

5.- No tenen ni idea del que diuen quan parlen d’aturar la implantació renovable significaria:

– energia més cara

– importar electricitat de l’Aragó amb més línies elèctriques de molt alta tensió

– i/o subvencionar a Endesa i Iberdrola per a que mantiguin en servei  les nuclears d’Ascó i Vandellòs

– emigració d’empreses cap a l’Aragó

– perdre 120 milions d’ingressos en ICIO que els ajuntaments cobrarien en el moment d’emetre les llicències d’obres

– que els ajuntaments també perdin 6 milions d’euros –cada any durant 25 anys- en concepte de BICE i IAE

– perdre 1.000 llocs de treball-any (durant 10 anys) en la construcció dels parcs

– perdre 1.600 llocs de treball (directes i indirectes) en l’operació i manteniment dels parcs i en les tasques complementàries (neteja de camins, subestacions, línies elèctriques, vigilància ambiental, back office) durant tota la vida operativa dels parcs, amb els corresponents salaris i cotitzacions a la seguretat social.

6.- El model del PSC inclou, a més, bastir un nou model basat en:

– Reforma de la Llei d’urbanisme per fer que TOTS els municipis de Catalunya destinin un % MÍNIM DE LA SEVA SUPERFÍCIE A GENERAR ENERGIA RENOVABLE igual que ara tenen l’obligació de reserva per a zones verdes

– afavorir comunitats energètiques a les zones urbanes i industrials

. potenciar i ajudar els municipis , cooperatives agrícoles, polígons, que participin en aquestes comunitats , per tant  en la generació i distribució de l’energia.

–          Per tant, els qui més preveiem i fomentem l’entrada en el negoci de l’energia – que per nosaltres és un servei bàsic i fins i tot un d ret- som els socialistes com estem demostrant al govern de l’Estat.

–          Buscar alternatives a les nuclears i al cessament del consum de petroli i de gas. D’això no en parla mai ERC, incapaços d’aixecar la mirada i només de mirar el que tenen a dos dits del nas. La sra. Sans pot parlar de cap il.lusió en construir el nou país perquè així no el farà mai

publicat a Tarragona21 el 10 de febrer de 2021

Als anys 60 i 70 del segle passat, a redós del maig del 68, van proliferar cantants i grups de folk. Qui més qui menys participàvem en algun. Sempre la guitarra a l’esquena, imitàvem Xesco Boix i Jaume Arnella i el Grup Falsterbó 3. Els nostres referents de fora eren Bob Dylan, Joan Baez i Pete Seeger. I tant ells, com els de casa, com nosaltres pensàvem que cantar era  fer activisme cívic i per suposat polític.

Cantàvem a tota hora, als trens i als busos, a les places, a les vores dels rius, a les esglésies. Es va dir que érem “ kumbayàs “ perquè l’espiritual negre “ Kum ba yah’ ( deformació de Come by Here, ‘Vine aquí’ ) formava part dels nostres repertoris.

Vivíem  feliços emparats – tot sigui dit – per la protecció paterna  que sabíem que sempre ens podria donar un cop de mà. Què no farien ells que havien superat guerra i/o  postguerra. Amb poca cossa en teníem prou: un entrepà, una cançó i si podia ser alguna arrambada a la guitarrista que tenies al costat en acabar la cantada.

Però aviat començàrem a dubtar de si la vida kumbayà  ens solucionaria els problemes de les 8/10 hores de feina inacabables de l’estiu amb dissabtes i  diumenges en supermercats o Hotels de Salou que et deixaven el magatzem per  dormir entre pots de tomàquets i prèssec amb almívar.

Però encara pensàvem  que quan acabés el franquisme tot seria diferent, Catalunya seria rica i plena i la classe treballadora agrupada internacionalment deixaria de ser explotada. A més, érem els més avançats d’Europa. Seríem els primers en assolir la felicitat i ja no tindrien sentit les paraules d’Espriu:

“ Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Seríem com Suècia o Noruega . Kumbayà, my Lord, Kumbayà ¡¡¡¡

Vingué  la transició i els qui ens dedicàvem a l’ensenyament traspassàrem aquest esperit kumbayà  als infants; anàvem de colònies que era tota una novetat i vinga amb la cançoneta i amb altres per l’estil. Les nits muntàvem uns focs de camp de nassos desprès de jugar amb les llanternes i continuàvem cantant. Que si “ pujarem dalt del cim “ ; que si “ 9 pometes “

Però aquest món es va esvair i aviat ens vam adonar que Serrat ens havia advertit ja el 69 amb  Machado que no existeix el camí sinó el caminar. Un dia cantava  la Internacional al costat del Pep Jai , pagès i diputat i vaig sentir que on jo deia “ la lluita final “ ell deia “ lluita social”. En acabar li vaig preguntar sobre el tema i em va dir : “ Company, no hi ha lluita final, la lluita és cada dia “.

Ara portem deu anys de governants catalans que ens volen Kumbayàs, que fem focs de camp cada nit; que ens emboliquem amb símbols però amb els seus. Torra diu que “ apretem” encara que si “apretes” massa desprès t’envia ell mateix  els mossos. Puigdemont diu a Perpinyà que ve la “lluita definitva” i jo recordo al Pep Jai que em va dir que no n’hi havia d’aquestes. Em diuen que amb la independència tindrem de  tot i més i recordo que ja fa tres mil anys algú va prometre al poble que els portaria a un lloc on rajaria llet i mel i va resultar que era i és un país àrid i amb molt de desert…

No saben que tot aquest món feliç  que  ens prometien Huxley i Marx tampoc per moltes manis que ens “xupem”  i que la majoria  de religions ho han vist tan fotut que t’ho prometen…. però per l’altra vida.

Així que prou de focs de camp i de kumbayàs. No cal renunciar-hi, eh ? Jo encara agafo la guitarra i de tant en tant em surt…. normalment per afinar però té la seva utilitat. Sóc socialista, federalista, sobiranista no-independentista però no proclamaré el socialisme  ni vull que el proclami ningú. Ara, jo continuo lluitant perquè el meu país sigui el màxim de just i solidari possible.

Sóc sobiranista i vull que es posi a consideració del poble de Catalunya un pacte amb Espanya – que inclogui la llengua catalana –  i amb Europa perquè el que teníem se’l va carregar el TC i els retalls del PP; però no demanaré referèndums que no siguin acordats encara que guanyin els meus.

Sóc federalista i lluitaré perquè Espanya ho sigui; però no vull que s’aprovi  amb el 51% dels vots perquè demà algú ho pot tirar enrere amb el mateix percentatge.

I sí, que surtin de la presó els monitors. Mai no hi haurien hagut d’entrar. Però que em tornin les meves institucions ocupades, els meus símbols menystinguts, els mitjans de comunicació públics partiditzats, el respecte a les normes que s’han fet a la seva mida . Perquè només així podrem tenir un país amb garanties d’afrontar els reptes que fa deu anys han oblidat els qui se n’havien d’ocupar i que no es poden encarar si no és amb grans acords amb els veïns dels quatre punts cardinals.