Pel Museu d’Història de Catalunya (MHC) les dones no existeixen

El Museu d’Història de Catalunya (MHC) organitza un cicle de debats anomenat “ Els invisibles “ , intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l’oblit “

És inexplicable que no hi hagi cap dona entre les divuit persones seleccionades. Per això he formulat al Govern les següents preguntes:

Al Conseller de Cultura:

1 – Troba normal el Govern que en el cicle de conferències del Museu d’Història de Catalunya (MHC). Els invisibles, intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l’oblit no hi hagi cap dona entre les divuit evocacions històriques ?

2 – Com pensa el govern corregir l’error del Museu d’Història de Catalunya (MHC) que el cicle “Els invisibles, intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l’oblit “ no hi hagi cap dona entre les divuit evocacions històriques ?

 

A la Consellera de Benestar:

3 – Quina opinió té la Consellera de Benestar de qui depèn l’Institut Català de les Dones sobre el cicle de conferències del Museu d’Història de Catalunya (MHC). “Els invisibles,”  que no contempla cap dona entre les divuit tractades ?

4 – Pensa la Consellera de Benestar de qui depèn l’Institut Català de les Dones corregir l’anomalia que suposa que una entitat pública com el Museu d’Història de Catalunya (MHC) organitzi un cicle sobre persones d’un període històric del nostre país  anomenat “Els invisibles,”  del qual s’excloguin les dones ?”

Bon article de Mercè Ibarz sobre el tema:

Sobre l’escàndol dels preus dels carburants

 

El PSC demana a l’ACCO ( Autoritat Catalana de la Competència ) que es preocupi dels abusos en els preus dels carburantsEls diputats Jordi Terrades i Xavier Sabaté demanen actuar contra aquests abusos El preu del barril de petroli ha baixat un 32%  des del mes de juny quan costava 115 dólars mentre que avui divendres ha cotitzat a 78 dòlars ( el seu mínim en quatre anys ). Sorprenentment ( o no tant ), el preu dels carburants només ha baixat un 7,6 % la gasolina ( ara 1,33 euros per litre ) i el gasoil costa 1,26 euros, un 6% menys que fa gairebé cinc mesos com es veu en aquest gràfic.

 

Cal que s’investigui si estem davant un excés de marges. La CNMC a l’abril va denunciar que els marges que s’embutxaquen les gasolineres a Espanya han crescut en l’últim any mentre, a la resta de Europa, es van mantenir estables. I al maig va assenyalar que les empreses havien tornat a practicar l’anomenat efecte dilluns, és a dir, abaixar preus a l’inici de la setmana i apujar-los a mesura que avança.

 

Recordem que el 2012 ja Competència els va acusar d’aplicar l’efecte coet-ploma: les pujades del petroli arriben com un coet als sortidors, però les baixades, a la velocitat de caiguda d’una ploma.Encara seria més greu que s’estigués produint un acord entre distribuïdors , cosa que no seria el primer cop. Cal recordar les sancions que en altres ocasions s’han imposat a les petrolieres o com aquest estiu es va donar a conèixer que la Comissió dels Mercats i la Competencia (CNMC)  obria expedient de sanció contra las tres principales petrolieres del país (Repsol, Cepsa  i BP ) per  “ imposar preus máxims a les gasolineres que operen amb les seves marques malgrat que el 2009 i després d’una llarga investigació se’ls va ordenar acabar amb aquesta pràctica.”Ara el PSC anuncia que posarà en coneixement  de l’ACCOC ( Autoritat Catalana de la Competència ) aquestes “anomalies del mercat “ instant l’organisme català de la competència que es preocupi dels abusos en els preus dels carburants el que considerem “ un clar abús dels consumidors que afecta també el sector productiu del nostre país i la seva competitivitat “ Al mateix temps entrarem al registre del Parlament una sèrie de rpeguntes adreçades al Conseller Felip Puig per tal de conèixer si ha fet alguna acció al respecte i reclamar-li accions decidides en aquest sentit

 

EL PSC RECLAMA MILORAR LA LLEI DE QUALIFICACIÓ PROFESSIONAL

 

Hem retirat l’esmena a la totalitat però assenyalem “deficiències de la llei que caldrà esmenar en el tràmit de Comissió”

El diputat Xavier Sabaté ha declarat que el PSC retirava l’esmena perquè “ de prosperar significaria el retorn al govern i la paralització de nou d’un projecte que el Primer Secretari del PSC Miquel Iceta ja havia qualificat com “ de màxima importància per al PSC “el setembre passat en el debat de política general.

 

Els 10 punts principals que el PSC vol millorar en el tràmit de Comissió són, segons Xavier Sabaté:

1-     Que el model doni resposta a al repte de formar les persones al llarg de la vida ( formació inicial, ocupacional i continuada ) i al mateix temps també signifiqui una segona oportunitat per a les persones víctimes del fracàs escolar

 

2-     Que també conytribueixi a la modernització del teixit productiu i a la major competitivitat de les empreses

 

3-     Assegurar que el sector públic proporciona suficient oferta per garantir la igualtat d’oportunitats de tots els catalans a la formació professional inicial i continuada

 

 

4-     Que el paper dels ajuntaments no es limiti q informar i orientar sinó també a ser protagonistes ebn tant que també planifiquen el seu desenvolupament econòmic i han de poder preveure les necessitats laborals del seu municipi i la gestió de la formaciço

 

5-     Garantir la presència dels agents socials i econòmics en el consell de formació

 

6-     Un Pla Nacional d’acreditació que permeti a les persones amb mancances de qualificació poder accedir a un itinerari personalitzat de formació per acreditar la seva experiència professional i/o qualificar-se per millorar la seva ocupabilitat

 

7-     Superar la dualitat o bicefàlia actual en la governança del sistema

 

8-     Ordenació del sistema de qualificacions

 

9-     Ordenar millor els cicles formatius de Cicle Superior i els requisits s que hauran d’acreditar els formadors

 

10-  Millorar el registre d’acreditacions i les unitats de competències aixñi com l’alternança, mobilitat i intercanvi en relació a la formació dual

Xavier Sabaté ha acabat la seva  intervenció assenyalant el perill que per a la llei comportaria avançar les eleccions – “ quedaria paralitzada fins no se sap quan “ – i ha desitjat que en el tràmit que ara comença s’assoleixi el màxim consens possible

 

 

 

De Tarragona al món (pregó de Sta Tecla-2014 de Xavier Grau)

Benvolgut alcalde, rector magnífic, regidors, autoritats, senyores i senyors de TarragonaUs agraeixo sincerament el privilegi que m’heu atorgat d’ésser enguany el Pregoner de la Festa Major de Santa Tecla. És un gran honor el que em conferiu, que sé que va associat al reconeixement que la ciutat vol fer a la persona que durant vuit anys ha estat al capdavant d’una de les seves principals institucions, la seva universitat.

 

Moltes gràcies. Per a mi, avui és una ocasió força singular: m’ha portat aquí entre vosaltres la meva tasca com a rector de la universitat, i he gaudit de moltes altres ocasions per parlar‐vos com a tal dels projectes de la universitat amb i per a Tarragona, i crec que sabeu prou bé quin és el meu pensament i posicionament; per tant, no us en parlaré avui. Sobre l’estreta i sinèrgica relació entre Tarragona i la seva universitat, la planificació d’actuacions i estratègies, identificació d’oportunitats i establiment d’objectius comuns, n’han de parlar els màxims responsables: l’alcalde Ballesteros i el rector Ferré.

 

Tampoc és moment per a mi de fer record o balanç; ja vaig tenir oportunitat de fer‐ne, de cara a la societat en general, el proppassat més d’abril al Palau de la Diputació. Així que, per primer cop en aquesta casa, no els parlaré de la universitat. Potser aquesta haurà estat la darrera ocasió que en aquest pregó hauré emprat el mot!Avui, en ocasió de l’inici de la Festa Major de la ciutat, en honor a Santa Tecla, els vull parlar del Món i Tarragona, en aquest moment tan singular i complex de la nostra història. Pot semblar una contradicció, i espero poder mostrar que no ho és, el fet d’aprofitar una ocasió que és paradigma d’exaltació de la localitat, la celebració de la Festa Major, per anar‐me’n a l’extrem de la globalitat.Global i Local. Glocalització no és pas un terme nou; segons un dels primers teòrics de la globalització, el sociòleg Roland Robertson, els termes glocal i glocalització van sorgir fa gairebé trenta anys, encunyats per economistes, especialment del Japó, un país que sempre ha cultivat la seva significació espacio‐cultural.

 

Avui és també, ell mateix, un terme global. Representa un fenomen que no ha parat d’estendre’s a tots els àmbits de l’activitat humana: la interacció entre la visió i l’impacte global i el local de qualsevol de les nostres activitats. I és que, malgrat l’absoluta globalització de la comunicació, la competència econòmica mundial emfatitza, de fet, la importància del lloc, la proximitat i la singularitat.

 

D’aquesta manera la localització i la globalització esdevenen fenòmens complementaris. Les petites regions perden el caràcter “provincià” i es converteixen en plataformes de llançament cap a la competició global.La globalització, ja gairebé total, porta a la localització! I a un retorn a la importància de les ciutats. Les ciutats, fonament i origen de les societats democràtiques. Per agafar una mica de perspectiva, permeteu‐me una cita:“La nostra forma de govern no ha d’envejar res a les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas uns imitadors d’altres. De nom és una democràcia, perquè l’administració està en mans, no d’uns pocs, sinó de la majoria. Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa, i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer un servei a l’Estat, no li és destorb la seva obscura condició social.

 

La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública, i en el comerç ordinari de la vida no ens mirem amb recel, ni ens irritem amb el veí si fa el que li plau, ni li fem cara de retret, que no perjudica, però dol. Sense molèstia en les nostres relacions privades, per respecte complim amb exactitud les disposicions públiques obeint sempre les autoritats i les lleis, principalment les establertes per a protegir els qui sofreixen injustícia i les no escrites, la transgressió de les quals porta al menyspreu general”.

Qui no es voldria veure encara més plenament identificat amb aquest text? Segurament compartit com ideal de ciutadania i de democràcia, que encara cal perseguir avui en dia, és un petit extracte, tot just tres versicles, de l’oració fúnebre pels caiguts en el primer any de la guerra entre Atenes i Esparta, l’hivern del 431 abans de Crist, que Tucídides posà en boca de Pèricles, i representa un originalíssim exemple de consciència ciutadana i un model de reflexió política encoratjada per una confiança optimista en les possibilitats de l’home i en el progrés de la cultura humana.

 

Però la democràcia i la pàtria de la que ens parla Tucídides és la de la ciutat d’Atenes. I és que el concepte de ciutadania neix, naturalment, a la ciutat. Ara som en una època en la qual els estats‐nació comencen a perdre sentit i, davant la immensitat global, emergeixen les ciutats i les seves regions d’influència. És en aquest escenari que a Tarragona se li obren grans oportunitats.Tony Judt, en un dels seus darrers llibres, i segurament a mode de comiat, fa una reflexió pessimista sobre el món i els efectes de la globalització, a partir del títol mateix “Ill Fares The Land”, traduït explícitament en català com “El Món no se’n surt”.

 

Però la globalització és quelcom d’inevitable i consubstancial a la idea de desenvolupament humà en un món finit: tard o d’hora s’havia d’arribar a poder connectar tots els punts de la Terra i, per tant, interrelacionar totes les activitats humanes.Per a mi, l’evolució de l’actual estat de les coses a nivell mundial, no ja només en termes materials, sinó també polítics, és insostenible. Materialment, la Terra és avui insostenible: la petjada ecològica de la humanitat, avui, ja és superior a 1 (cal més d’una Terra per poder seguir vivint com ho fem avui), la qual cosa vol dir que el global de l’activitat descansa en un fons de recursos que existeix, però que s’esgotarà abans de poder reposar‐lo.

 

I la petjada nostra, la dels europeus occidentals, és superior a 3; és a dir, si tota la humanitat visqués com nosaltres, caldrien més de 3 terres per proveir tots els recursos necessaris. Ja fa temps que vivim amb ple coneixement d’aquesta realitat, però seguim endavant, amb inconsciència o irresponsabilitat, atès que el problema l’heretaran els nostres fills. Però encara que no hi hagués la perspectiva d’una limitació material tan clara, la situació seria igualment insostenible perquè la injustícia sempre és insostenible a llarg termini, i a curt només es pot mantenir per la força, com ho està sent avui en dia, ja sigui la dels drones o la de les fulles d’afaitar a les tanques de Ceuta i Melilla.

 

És que hi ha algú avui que, seriosament i sense que li caigui la cara de vergonya, pugui defensar la superioritat dels drets d’algun poble?La Declaració Universal dels Drets Humans, la que podríem considerar “la primera Constitució Mundial”, comença amb dos articles que ens poden semblar una obvietat: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar‐se fraternalment els uns amb els altres.Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.”Són, efectivament, grans veritats, indiscutibles seriosament parlant, però insosteniblement discutides en la pràctica diària.Tard o d’hora hi arribarem, perquè no hi ha alternativa sostenible.

Necessitem i tindrem un govern mundial, democràtic, que introdueixi i faci complir regles de joc que evitin l’actual imperi dels interessos econòmics supranacionals i faci possible el compliment de la Declaració. Fa uns anys, el 2008, a l’inici de l’actual crisi, em va semblar que el llavors president de França, Michel Sarkozy, hi feia un primer intent seriós a una reunió del G20, que va ser avortat pels EUA i Xina: reclamava l’establiment de limitacions comunes al flux de capitals, segurament des de la frustració de constatar que tota una gran França era incapaç de no estar subjecte a onades econòmiques que la superaven. Com que és l’únic resultat possible, hem de treballar per aconseguir‐ho.

Això no vol dir aixecar d’un dia per l’altre totes les fronteres i actuals limitacions a la mobilitat de les persones, que les confinen i limiten les seves capacitats de desenvolupament humà, perquè, com també ens recorda Judt que ja deia John Maynard Keynes, forma part de la sostenibilitat el que la transició sigui admissible.És en aquesta difícil estratègia on crec que s’equivoquen, i s’enfonsen sense adonar‐se’n, els estats europeus, tots ells petits a nivell mundial.

 

També observem amb tot el que portem de segle, i des de finals de l’anterior, una dinàmica defensiva a nivell dels estats‐ nació, amb manifestacions de vot popular tendents a tancar fronteres per mantenir la que, efectivament, és una situació objectiva de privilegi. Cap dels estats europeus, ni Alemanya, té la dimensió suficient, ni econòmica, ni tecnològica ni humana, per representar i fer prevaler enfront de la resta del Món els interessos de la seva societat.Mentre no es defineix o s’avança en aquesta idea de Govern Mundial, el Món ja s’està organitzant a la manera descrita per Orwell: s’estan constituint grans blocs regionals d’interès econòmic i dimensió d’actuació mundial.

 

És l’eterna tragèdia d’Europa: constitueix un model per al món de com pot evolucionar una societat basada en la idea de l’accés universal al benestar i al mateix temps no qualla políticament, quan sí que ho estan fent altres grans blocs que, precisament, no tenen tanta preocupació per l’equitat i la justícia social. A mig termini, necessitem definir políticament aquesta gran regió europea, paradigma de societat justa, que basa la seva sostenibilitat en la cohesió social i el desenvolupament intel∙ligent (això vol dir, amb efectes pràctics, treballar intensament per resoldre el problema de la sostenibilitat material que esmentava abans, a través de ser capaços de canviar el paradigma energètic: Cadarache, l`ITER que s’havia de desenvolupar a Vandellós, i l’objectiu de recerca d’una font inesgotable d’energia, és, també, la gran esperança per poder estendre el nostre model de societat).

 

Quan jo era petit, sentia parlar gairebé a diari de Bernadette Devlin, Golda Meir, Lyndon B. Johnson o el Foreign Office, i de tots els conflictes armats que hi havia al darrere. Quaranta cinc anys més tard, Israel i Palestina es mantenen tristament i vergonyosa en el primer pla de l’actualitat, hem canviat Vietnam per Síria, Irak o l’Estat Islàmic, i conflictes més propers com el d’Irlanda del Nord per d’altres tant o més aguts i preocupants a la civilitzada Europa, com ara l’actual a Ucraïna. No sembla que millorem, i menys si recopilem tot el que hem pogut veure al llarg de tots aquests anys.

 

La diferència amb quaranta anys enrere és que avui, per damunt de tots aquests conflictes intensos i sagnants, existeix una dinàmica mundial que supera la capacitat de direcció i decisió de cap govern, per poderós que sigui: la dinàmica econòmica dels capitals financers, moguts exclusivament per la maximització del lucre immediat, el qual és un motiu legítim, atès l’estat de les coses. Que els focs locals, per intensos que siguin, no ens impedeixin de veure l’evolució global: el model que representa Europa és l’excepció; la norma, la gran majoria, segueix el model que il∙lustren els BRICS.

 

Francament, gens il∙lusionant des de la perspectiva de la persecució de l’equitat i la justícia al món i, per tant, per a mi insostenible!Què hi podem fer? Com sempre, individualment ben poc, però una actuació conjunta prou sostinguda sí que es pot fer notar. Com he dit, a llarg termini hem d’albirar un Govern Mundial, sobre la base de l’aplicació de la DUDH. Per fer‐ho possible, d’entrada cal començar per imaginar‐lo, concebre’l, i després reclamar‐lo. Ens podem imaginar el que es pot fer pel desenvolupament cohesionat del Món, si de tots els impostos que ja paguem els ciutadans, un 5% fos administrat globalment?

 

Res d’aproximacions voluntaristes, benintencionades o afeccionades, res de caritat: uns serveis públics bàsics de nivell mundial, naturalment amb tots els controls propis d’una societat democràtica.Sóc ben conscient del nivell d’utopia que això incorpora. En qualsevol cas, un govern mundial també hauria de fer servir la força! “Només hi ha un camí vers la seguretat i la pau, el camí de l’organització supranacional”, defensava Einstein. El concepte de govern universal va ser per a ell un concepte redemptor, després d’haver vist la capacitat destructora de les armes que havia contribuït a crear.

 

Aquest govern universal, basat en una constitució formulada sense ambigüitats i reconeguda per tots els governs, hauria de tenir capacitat real i poder executiu (també afirmava que l’autoritat moral no és pas el mitjà més adequat per mantenir la pau). Mentrestant, a mig termini, hem de treballar per definir la nostra regió d’influència al Món, i aquesta és inequívocament Europa, com a millor model de societat justa, cohesionada i sostenible que existeix en el Món.I a curt termini, i des de Tarragona, hi podem fer alguna cosa? Crec veritablement que els actuals estats‐nació europeus són una cotilla i una barrera a l’evolució necessària; són els que ens porten en la direcció contrària a la que hauríem de seguir, volent mantenir‐se identitàriament en l’escenari mundial, repenjats a Europa però sense deixar‐la desenvolupar, quan cap d’ells és viable com a societat completament autònoma.

 

Cal que molta de la seva presumpta capacitat de decisió, tota la que fa referència a les decisions d’abast mundial i bona part de la que correspon a polítiques de cohesió, sigui transferida a un eventual Govern europeu, i la resta cal que sigui administrada per unitats nacionals coherents i d’entitat suficient. En aquest sentit vull recordar una publicació molt interessant, de 2003, prou abans de la crisi, dels professors Spaloare i Alesina, de Tufts i Harvard, respectivament, titulada “La mida de les nacions”, en la qual, a través d’instruments d’anàlisi econòmica, donen dimensió a aquest tipus d’unitats i prediuen una evolució cap a una major integració a gran escala i una major descentralització cap a unitats culturalment homogènies.

 

En aquesta dimensió social, basada en la identificació cultural com a poble, quin paper hi pot tenir Tarragona? Sola, com a ciutat, no gaire. Però Tarragona és la capital d’una àrea densament poblada, una àrea potencialment metropolitana, de més de mig milió de ciutadans i, sobretot, de prop de 20.000 M€ de PIB, que sí que són apreciables en l’escenari europeu i mundial!Històricament hem patit la dificultat particular d’harmonització d’actuacions amb la segona ciutat, en dimensió, d’aquesta regió: Reus. No cal que m’hi endinsi gaire.

 

El que sí que vull dir és que la dificultat es pot convertir en oportunitat, sinó en virtut, com, a una altra escala, han sabut fer Saint Paul i Minneapolis, sota el concepte ben explícit i ja imatge de marca de Twin Cities, i encara podem trobar molts altres exemples més propers i recents a Europa.En tot cas, hem de superar aquesta dificultat. Amb Tarragona al capdavant d’una àrea metropolitana formalment constituïda a partir de la nostra realitat, la nostra regió pot servir de gran contrapès a la forta tendència d’identificació de Catalunya amb Barcelona.En la dinàmica de globalització‐localització, sota la macro‐estructura regional, el Món s’està clusteritzant en grans àrees d’activitat socioeconòmica de dimensions que oscil∙len en el rang d’1 a 10 Mhab.

 

En aquesta direcció, per exemple, trobo molt oportuna i encertada la nova iniciativa europea de promoure el desenvolupament harmònic, intel∙ligent i cohesionat a través d’un programa de desenvolupament regional (RIS3), que implica activament les gairebé 280 regions europees. El rang i la dinàmica escauen a Catalunya i més difícilment, potser, a la nostra més modesta dimensió. Així, crec que la nostra feina, des del lideratge de Tarragona, ha de ser trobar la manera de contribuir a projectar Catalunya al Món com una d’aquestes àrees “locals” a escala mundial, equilibrada, rica i diversa. Tenim molt per contribuir‐hi: una bona dimensió econòmica i demogràfica pròpia, riquesa cultural, paisatgística i climàtica, infraestructures d’impacte mundial …

 

Identifiquem‐nos a nosaltres mateixos i fem‐nos més presents a Catalunya.Com deia al començament, he aprofitat l’ocasió de la Festa Major per parlar‐vos del nostre paper al Món. Modestament, la patrona de la ciutat ja suggereix projecció internacional, des dels seus orígens a l’altra punta del Mediterrani fins a la seva actual presència al Món, donant nom a escoles, hospitals i esglésies des de Chicago a Canoas, des d’una plaça a Varsòvia a un col∙legi a Bangla Desh. Però més enllà de la identificació concreta amb la Santa, amb tots els valors que representa i la història que la justifica, la celebració d’avui, repetida cada any, ens ajuda a reconèixer‐nos com a poble.Què seria de la família que no es reunís en ocasions assenyalades?

 

Senzillament, no seria. La sang no és res, tot ho és la convivència, el conèixer‐se i compartir neguits, alegries, projectes i també desencisos. És en aquest sentit, pujant un graó la dimensió, que la Festa Major és la màxima expressió d’aquesta identificació comuna, l’oportunitat de dir‐nos, xec! Som el mateix poble, venim de lluny i seguim endavant! Compartim tot el que ens ha portat fins aquí i volem anar fins allà… I, home! Paga la pena celebrar‐ho. I, a més, podem dir sense cofoisme que ho celebrem molt bé, tant que la nostra festa ha merescut els reconeixements de Festa d’interès turístic nacional i de Festa patrimonial d’interès nacional, atorgats per l’Estat i per la Generalitat de Catalunya.

 

Fixem‐nos, amb relació a tot el que he dit abans, com ens és fàcil pujar un altre graó i sentir‐ nos ben identificats com a poble amb la festa nacional catalana i com, en canvi, malgrat segles de convivència, de “conllevancia”, que deia Ortega y Gasset, ens és més difícil de pujar un graó més i identificar‐nos tots plegats en una festa col∙lectiva estatal, que arreu és percebuda i viscuda com a artificial. Malauradament, encara tenim més lluny pujar dos graons, per identificar‐nos en una festa que celebri la col∙lectivitat europea … en aquest sentit, tenim, també, molta feina per davant!Celebrem, doncs, la festa, perquè celebrem que som un grup d’humans que ha decidit viure en comunitat; a més, amb els ideals de govern atribuïts a la vella Atenes per Tucídides, que encara no hem assolit del tot.

 

Ahir la ciutat va ser l’origen de la democràcia i avui la ciutat ha de tornar a jugar un paper cabdal per mantenir‐la i millorar‐la. Les ciutats tenen un paper nuclear bàsic en l’organització social, i el seguiran tenint, fins i tot quan, a molt a llarg termini, però indefectiblement, ens constituïm en societat democràtica mundial. Crec que això ha estat percebut, conscientment o intuïtivament, també pels impulsors del concepte Smart City, quan incorporen l’objectiu de millora de la participació del ciutadà en les decisions que l’afecten.Què Santa Tecla ens ajudi, doncs, a ser més ciutadans, perquè així podrem avançar com a societat cap a un Món més just, des de Tarragona, i amb tots els pobles! Estimades i estimats, tarragonines i tarragonins, que pugi el teló i que comenci la festa.VISCA SANTA TECLA I VISCA TARRAGONA!

Pronunciat el 21 de setembre de 2014 al saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona

per Francesc Xavier Grau, ex-rector de la Universitat Rovira i Virgili des de l’any 2006 i fins al 2014.22/09/2014

Carles Martí tornarà a presentar una llei per a la protecció i foment de les llengües de l’estat

 

 

El senador del PSC Carles Martí, ha preguntat aquesta tarda al ministre de cultura, José Ignacio Wert, en la sessió de control del ple del Senat si creu que Espanya és un país pluricultural i plurilingüístic que hauria de disposar d’una llei que reconegués i emparés aquesta pluralitat.

Carles Martí ha llegit un fragment d’un article del president del govern amb motiu de l’edició del diari El País en la seva edició catalana. En el text, Rajoy afirma que aquesta és una societat que ha comprès l’amor a les llengües diverses i el pluralisme és un valor essencial.

El senador ha anunciat que tornarà a presentar la proposició de llei per a la protecció i foment de les llengües de l’estat i que va ser rebutjada pel PP al Senat i li ha demanat al ministre que es comprometi a recolzar la seva presa en consideració per obrir el debat.

Aquí teniu la transcripció del dialeg que ha mantingut amb el minstre Wert:

PREGUNTA SOBRE SI EL GOBIERNO CREE QUE ESPAÑA ES UN PAÍS PLURICULTURAL Y PLURILINGÜE QUE DEBERÍA DISPONER DE UNA LEY QUE RECONOCIESE Y AMPARARA ESTA PLURALIDAD LINGÜÍSTICA.(Núm. exp. 680/000921)AUTOR: CARLOS MARTÍ JUFRESA (GPEPC)
El señor PRESIDENTE: Pregunta de don Carlos Martí Jufresa. Tiene la palabra su señoría.

El señor MARTÍ JUFRESA: Gracias, presidente. Buenas tardes, señor ministro. Antes de formularle la pregunta voy a leerle en catalán, porque así es como las escribió, y estoy seguro que usted lo entiende perfectamente, unas palabras del presidente del Gobierno, señor Mariano Rajoy que escribió con motivo de la puesta en marcha del Diario Digital El País Cataluña. Y el señor Rajoy dice lo siguiente: Una societat oberta como és l´espanyola, ha inteririitzat com una realitat diària la comprensió i l´amor per “les raons i les llengues diverses” dels seus ciudadans. L,Espanya constitucional és capaç d´acudir al seu pluralisme com un valor diferencial i de celebrar la seva diversitad com un actiu.  En este sentido, señor ministro, le pregunto al Gobierno, ¿España es un país pluricultural y plurilingüe que debería disponer de una ley que reconociese y amparara esta pluralidad lingüística? Gracias.
El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, senador Martí. Tiene la palabra el señor ministro.

El señor MINISTRO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE (Wert Ortega):

Muchas gracias, señor presidente. Moltes gràcies, senyor Martí Jufresa. He entendit perfetament la sita del senyor president del Govern. Evidentemente, el artículo 3.3 de la Constitución contesta a una parte, yo diría que a la parte fundamental, de su pregunta: Cuando la Constitución nos dice que la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección, está admitiendo evidentemente, como no podía ser de otra manera, la realidad plurilingüística de nuestro país y está, además, diciendo que se trata de una riqueza y de un patrimonio que hay que fomentar. Yo no podría estar más de acuerdo con esa declaración constitucional y con el sentido que incorpora de fomentar la riqueza cultural que ese plurilingüismo supone.  Dicho esto, los instrumentos para fomentar esa riqueza cultural pueden ser muy diversos; puede ser una ley, por qué no, pero evidentemente lo que hay que examinar es si actualmente, con los instrumentos normativos y no normativos que existen, ese patrimonio está o no adecuadamente defendidos.

El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señor ministro. Senador Martí, tiene la palabra.

El señor MARTÍ JUFRESA: Gracias, presidente. Nosotros sí lo creemos. Sí creemos firmemente que España es un país pluricultural y plurilingüe que debería tener una ley que amparara y reconociera esta pluralidad lingüística. Y, por eso, presentamos, una proposición de ley en el Senado, hace un año y medio, en este sentido. Y ustedes fueron el único grupo en no votar y en no dar apoyo a la toma en consideración, a su toma en consideración. El 47% de los españoles vivimos en territorios no monolingües, 9 comunidades autónomas disponen en su estatutos de autonomía que existen otras lenguas oficiales o reconocidas que no son el castellano. ¿No cree, señor ministro, no cree el Gobierno que ello merece una ley que haga que el Estado ampare esta realidad, le dé su apoyo, protección y estímulo y que haga que muchísimos ciudadanos sientan como suyo este país y el Estado?  Yo le propongo algo, señor ministro. Si usted se compromete a votar la toma en consideración de este proposición de ley, para que luego constituyamos una ponencia conjunta, hagamos venir expertos, y demos un gran paso adelante para que públicamente, con una ley, asumamos esta realidad plurilingüe de España, me comprometo a volver a traer la proposición de ley a esta Cámara, para que ustedes puedan rectificar y la puedan votar, para que podamos enviar el mensaje a toda España de que sí, de que el Parlamento español, y en particular su Senado, entiende esta realidad, la asume, la hace suya. Creo que es imprescindible y urgente que enviemos estos mensajes, señor ministro. Asumamos −digámoslo fuerte− que nos conviene, que es bueno, que es importante, que es positivo, asumir España como realmente es: un país pluricultural y plurilingüe. Muchas gracias. (Aplausos).

El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, senador Martí Jufresa.

Señor ministro, tiene la palabra.
El señor MINISTRO DE EDUCACIÓN, CULTURA Y DEPORTE (Wert Ortega): Gracias, señor presidente. Gracias, señor Martí Jufresa. Yo, realmente, en el planteamiento general, se lo digo con toda franqueza, no tengo ningún problema −quiero decir que interpretar el artículo 3.3 de la Constitución en el sentido, sentido que es el único sentido en el que se puede interpretar, primero, que la riqueza lingüística, que se refiere, efectivamente, a las lenguas cooficiales proclamadas como tales en sus respectivos estatutos, y aquellas otras modalidades lingüísticas que sin tener la condición de lengua cooficial constituyen, efectivamente, un patrimonio cultural− en reconocer que ese es un valor que nos enriquece a todos, que hay que fomentar, incluso, diría algo más, que nos enriquecería a todos fomentar el conocimiento cruzado de las distintas lenguas cooficiales, de tal forma que mejoráramos a través de ese instrumento las estrategias de comunicación y cooperación cultural, es algo que tiene que ser defendido. Yo, lógicamente, no puedo comprometer el apoyo de un grupo parlamentario al que, obviamente, no pertenezco, pero, naturalmente, estoy seguro de que el Grupo Parlamentario Popular está perfectamente abierto a considerar estas cuestiones. Lo que sí le puedo decir es que en el ámbito competencial que me corresponde, tanto en el ámbito educativo como en el ámbito cultural, el reconocimiento de esa diversidad lingüística, de esa riqueza lingüística, y el fomento de la misma, especialmente, en el ámbito educativo, a través de la utilización de las lenguas cooficiales como lenguas vehiculares de la enseñanza, bien sea a través de sistemas de bilingüismo integrado o a través de otros sistemas, y en el ámbito cultural, a través de lo que tanto desde la perspectiva de los distintos museos, como desde la perspectiva del Inaem, del ICAA, en definitiva, de toda la acción cultural del Estado se pretende, es que efectivamente, esa riqueza lingüística que supone la propia diversidad lingüística que existe en España sea objeto de especial respeto y protección. Muchas gracias, señor presidente. (Aplausos).
El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señor ministro.

Votaré al de veritat

Des de la meva profunda convicció i defensa del dret a decidir del poble de Catalunya  crec que el banalitzaria i el disminuiria si anés diumenge a dipositar una papereta sense les garanties necessàries perquè es consideri un exercici del dret de vot

Respecto tothom que hi vagi com estic segur que les persones que hi participaran respectaran als qui no fem el mateix que, per cert, crec que serem la majoria

El President m’ha volgut enganyar. Primer, el dia 9 havia de ser un referèndum o consulta; després no es va atrevir a dir que no ho seria però que hi hauria urnes sí o sí; més endavant quan la primera suspensió del TC ja no era una consulta i ara finalment diu que a partir del 10 sí que negociarà amb Rajoy un referèndum, el de veritat. Doncs ja votaré llavors i m’apunto a ajudar el President a crear les condicions perquè els catalans decidim el nostre futur en condicions: una consulta on es donin garanties que ara no hi són de pluralitat de la informació, participació de totes les opinions, neutralitat de les institucions que són o han de ser de tots ( administracions, mitjans de comunicació públics ) i accés de tothom a l’espai públic ( carrers, places i edificis que mai han d’estar al servei d’una sola opció ).

Però al mateix temps cal ocupar-se d’altres dependències tan o més preocupants que fan que no ens puguem considerar lliures per molt que alguns pensin que això ja s’assoleix marxant d’Espanya: una economia feble i poc competitiva, atur, pobresa, manca d’oportunitats especialment dels joves, canvi climàtic, energia, aigua, seguretat davant el terrorisme, reculada en drets com els laborals o la protecció davant les discapacitats, habitatge, pensions, corrupció o la cultura catalana cada cop més amenaçada i maltractada arreu del que anomenem culturalment els països catalans.

Tenim dos governs que només es parlen a través dels tribunals: el PP ja ho va fer  amb l’Estatut del 2006 i ha continuat des del govern d’Espanya amb recentralització i un nul respecte a la realitat plurilingüe i pluricultural d’Espanya.

El govern de Catalunya tampoc no ha sabut respondre ni portes endins del nostre país on ha tensionat la societat fins a extrems que no podíem imaginar. Els casos de Raimon, Quim Bruguer, Encarna Roca o Serrat són els exponents personals de personatges coneguts: estàs amb mi o traeixes Catalunya.

Com diu Miquel Iceta, “s’ha produït una bifurcació en el catalanisme entre els que volen acumular forces per trencar i els que voldríem acumular forces per negociar una altra relació de Catalunya amb la resta d’Espanya”. Paradoxalment a les enquestes surt majoritària aquesta segona opció.

Aquest és un problema polític que només té solució a través del diàleg, la negociació i el pacte i sembla – o potser ho he entès malament – que en les darreres hores el President Mas ha anunciat que es posarà a partir del dia 10 en aquesta línia. Perquè, per difícil que sigui, aquesta és l’única via.

Catalunya és subjecte polític perquè és una nació i té dret a decidir, ho digui o no la Constitució. Vaig anar a la manifestació de l’11 de setembre per reclamar-ho. Però així no puc votar. Ho faré quan hi hagi garanties i sigui un referèndum de veritat. Llavors ja veurem què voto, perquè sóc d’esquerres i caldrà veure com podem garantir la màxima independència possible dels homes i dones de Catalunya sabent que Europa és el futur.

Ara alguns reclamen eleccions però és l’últim que necessita Catalunya. Amb un govern paralitzat des de fa més de dos anys, l’economia en precari, les poques inversions anunciades públiques i privades en espera, seria el pitjor que podria passar. El país s’ha de governar, ha de sortir de la crisi, crear ocupació i afrontar els reptes colossals que tenim descuidats.