Mes: febrer de 2020

 

 

El meu pare sempre em deia que tens més satisfacció regalant que no pas rebent un regal. Sempre he pensat que no es valora prou  la cultura popular sorgida al món rural de la gent senzilla que no va poder tenir cultura lletrada però que es construïen – i es construeixen – el seu imaginari personal i col·lectiu reflexionant sobre la vida i el seu sentit des de la bonhomia, la bona fe, la innocència en el millor sentit. Aquesta és la cultura popular , poc estudiada – i no només el folklore ballat o cantat que han estat abastament investigats i divulgats.

 

Fa un parell d’anys  vaig llegir a la web de la BBC un estudi de la Universitat de Chicago que corroborava aquesta tesi. És molt interessant i el podeu llegir aquí

Doncs aquesta satisfacció de regalar l’he experimentat dimecres passat i precisament amb un piano que el pare ens ha deixat. N’havia comprat dos al llarg de las eva vida. Un cap als anys seixanta del que recordo com es va pujar pel balcó de la casa del carrer Major número set de Flix on vivíem. Va haver de venir el sr. Las, reconegut paleta del poble amb tot un sofisticat equip de cordes i corrioles que es van haver de fixar al capdamunt de la casa. Aquell piano va servir per aprendre’n el meu germà Ramon i jo començar a teclejar alguna cosa. Desprès se’n va anar a la Plaça de la Pau on també va servir pels meus nebots i encara hi és.

 

El segon piano – el de la foto –  el va comprar el meu pare per a ell un cop ja jubilat i li va aportar grans satisfaccions. És el que dimecres passat va anar a parar a casa de l’Abril, una encantadora nena flixanca de quatre anys que l’ha rebut amb un entusiasme que preludia una relació d’amor llarga i fructífera amb l’instrument i amb la música.

 

La seva felicitat és també meva i dels meus germans. Aquella dita del meu pare de rebre més compensació regalant que rebent s’ha complert un cop més. Però el més important és que una nena inicia una nova etapa de relació amb la música. Quan el meu pare, amb pocs coneixements musicals em posava damunt dels seus genolls i m’ensenyava el poc solfeig que sabia, em va despertar la curiositat per la música que tants beneficis – dels no econòmics em refereixo i per tant, dels millors , – m’ha proporcionat.

 

Així que li desitgem a l’Abril que frueixi d’aquesta nova relació. La música sempre estarà a la seva disposició i per a cada moment ja sigui de tristor o de celebració. Contribuir-hi ha estat pels Sabaté-Ibarz un plaer.

Se’m torra la pell així em toca un bri de sol . Llavors penso que puc provenir dels moros – de Mauritània com Sant Agustí – que tant de temps van ser a les Terres de l’Ebre i per suposat al meu poble de Flix. Els darrers anys del segle XVI, a Ascó i Vinebre, cristians vells i cristians nous es repartien els càrrecs municipals. A Flix, el 1610, la majoria de matrimonis eren mixtos. Així que m’agrada imaginar que sóc dels seus descendents i sentir-me orgullós del seu importantíssim llegat que encara perdura: l’ús del sistema de numeració posicional i un signe de valor nul, és a dir el zero.. o un munt de paraules i topònims com romesco , amanyagar , enxaneta …

Ves a saber, perquè si em fixo en el meu cognom primer que és nom d’ofici porto sang jueva i també n’estic content perquè acumulo cultures i tradicions
Però per part de mare, em sento aragonès: del Alto Pirineo l’àvia ( Castejon de Sos ) i del Baix Cinca ( Bellver ) l’avi. Sento els primers compassos d’una jota i ja veig Monte Perdido i recordo els germans Argensola de Barbastro, eminents poetes del segle d’Or.

Així que , fill de català i no catalana sóc un veritable xarnego, mescla de races, cultures, parlars, religions. Sóc mestís com la majoria de catalans i catalanes.

Sempre dic que nomes m’agrado tres o quatre cops a l’any quan em miro al mirall al matí, així que la meva aparença depèn també del peu amb que em llevi cada dia i menys encara sé quina aparença tinc als ulls de la gent que es creua als meus camins però tinc la temptació de preguntar-ho des que l’alcaldessa de Vic ha donat a entendre que la gent que vivim a Catalunya ens podem classificar entre els qui tenim ( o tenen ) aparença catalana i els qui no.

Així que estic per enviar-li un parell de fotos meves de finals d’estiu que estic bastant torradet i el meu arbre genealògic a veure si sóc català o no encara que me’n sento de tota la vida i porto 45 anys treballant per la cultura, hi poso diners en associacions culturals i de promoció de la llengua catalana, però també en altres entitats que em sembla que també ccontribueixen a enriquir el teixit de la nació catalana com un sindicat, un partit polític, un club esportiu o el Centro Aragonés.

Sempre recordaré un dels meus primers actes amb el singular Conseller Carretero. Era el 2004 i havíem d’inaugurar el local Social de Picamoixons. Descoberta la placa de rigor, vàrem seure a escoltar el concert de La Principal de la Bisbal iniciat amb “Evocació al Pirineu” cantada per un baríton de raça negra més alt que un Sant Pau. El conseller em va comentar la seva emoció en sentir aquest fragment de “”Cançó d’amor i de guerra “ que parla de la seva terra i que va aplaudir fervorosament. Però a continuació aparegué una cantant rossa que va entonar “ Como aves precursoras de primavera en Madrid aparecen las violeteras “ i al conseller ja no li va fer tanta gràcia  la Violetera. Llavors el comentari va ser més eixut “ cony, ja fotria el camp. A més, el negre en català perfecte i aquesta que deu ser de la Bisbal ens farà empassar el castellà….” El Conseller no va aplaudir però el públic  ho va fer de forma entusiasta.

Diu el refrany que les aparences enganyen i l’alcaldessa de Vic ja hauria de saber-ho. Però el que hauria de saber és que Catalunya és , ha estat i serà cada cop més, barreja, mestissa. I no una mera acumulació sinó gresol, fusió de procedències , llengües i cultures i religions…. i pensaments i opinions.. que no tothom tenim les mateixes i que totes són respectables sense excepció, que cap d’elles no és millor i que cap d’elles tampoc no pot estar temptada d’assimilar les altres.

I que català o catalana és aquella persona que viu en aquesta terra i, sobretot, que se’n vol sentir. És a dir, que això no va d’aparences ni de cognoms sinó de quelcom que no es pot veure ni sentir . Es tracta de sentiments i de voluntats.

Els i les qui tenim sentiment i voluntat de construir de forma permanent un sol poble i sentim la cultura, la llengua catalana i la voluntat d’auto-governar-nos hem de maldar perquè tothom qui vulgui també s’incorpori. Però sense classificar catalans o no catalans i menys per la seva aparença o forma de comportar-se amb qualsevol de les múltiples expressions i creences que ens enriqueixen personal i col·lectivament

Perdoni President, el resultat d’aquesta reunió no crec que el pugui deixar satisfet. Estava a punt de fer-li una carta fa uns dies pregant-li que li parlés de nosaltres al President Sànchez i crec que li ha parlat de vostè, d’allò que com a activista el preocupa i l’empeny a reivindicar, a protestar.

El problema és que vostè és el President de tots els catalans i catalanes i que aquests tenim molts problemes, moltes angoixes, algunes de les quals ja es van fent cròniques.

I vostè, còmodament instal·lat a la Plaça de Sant Jaume – no em puc estar de recordar que és el President millor pagat de tots els Presidents de l’Estat, fins i tot bastant millor que el propi Pedro Sànchez – ahir dijous no va fer la feina que està obligat a desenvolupar per a totes les persones que esperem que sigui el nostre President , que ens defensim que vetlli pel nostre futur, pels nostres drets – no només per un que no existeix a l’ordenament jurídic d’Espanya ni a les propostes de Constitució catalana que he pogut llegir -.

Doncs ves per on, President, va ser el President d’Espanya qui va demostrar que vetlla pels nostres interessos i els nostres drets més que vostè amb els seus dos llibres. Fins i tot un dels 44 punts parlava de la Ribera d’Ebre, aquesta comarca tan llunyana de Barcelona que vostè i els seus amics obliden cada any amb els pressupostos i en la seva acció de govern cada dia.

President , hem entrat en el vuitè any del procés. Hem sentit que els pressupostos serien autonòmics per darrera vegada i d’això han passat sis anys, que les eleccions serien les de la nostra vida i qui ens ho va proposar es va dissoldre en 24 mesos i no ha aparegut més.

Mentrestant, els drets a l’habitatge, a la feina, a l’aigua, a la seguretat, a l’educació, a la sanitat, a la protecció davant les desigualtats, a uns mitjans de comunicació plurals… tots aquests, en retrocés. La lluita contra el canvi climàtic, el desplegament d’energia renovable, aturats i a la cua d’Espanya. Les taxes universitàries, les més cares.

Lideratges per acordar amb la societat catalana plans d’actuació consensuats  per adequar cada sector de la nostra economia a la realitat canviant del món global , ni un. Acords imprescindibles amb l’Estat, zero. Fins i tot quan l’any passat teníem oportunitat de recuperar terreny amb els primers pressupostos del Govern de Pedro Sànchez que per primer cop ens reconeixien  l’addicional tercera de l’Estatut que són molts milions, també us vàreu fer els pinxos – aquí també en som de Quixots, eh ? –  i vàreu preferir que caigués el Govern.

En fi, President. Jo sóc d’aquells que a les enquestes sempre responc que em sento més català que espanyol, he estat sempre partidari que els catalans i les catalanes ens expressem en un referèndum, maleeixo que hi hagi polítics a la presó – per incomplir la llei , per cert – però crec que és injusta per excessiva la pena.

Sempre he tingut un respecte molt profund pels Presidents de Catalunya. Ho vaig aprendre sobretot amb Tarradellas i Maragall. Però sincerament, no us mereixem . Doneu pas, aneu a fer activisme però de veritat, no a cop de pancarta.

I si us plau, no em parleu de repressió ni de manca de democràcia . Quan va morir Franco teníeu dotze anys. Es nota. No parleu tan a la lleugera per respecte als milers de persones que sí van patir persecució, que van lluitar a la clandestinitat, que no podien ni reunir-se, ni publicar ni manifestar la seva opinió, que no es podien associar ni sindicalment ni políticament ni culturalment, que no es podien estimar com volien ni elegir els seus representants, molts d’ells i elles torturats i aniquilats físicament.

President, a la propera reunió amb Pedro Sànchez, parleu-li de nosaltres.