La lluita definitiva de Puigdemont

El meu admirat Pepe López Bulla ha escrit recentment en ple confinament domiciliari un article al seu bloc sobre Il Gattopardo desprès de tornar a veure la versió d’aquesta novel·la de Tomasso di Lampedusa el primer diumenge de tancament domèstic. Que l’il·lustrés amb el ball de Burt Lancaster amb Claudia Cardinale va despertar encara més la meva curiositat. Que hi relacionés la Internacional, encara més. Perquè des que Puigdemont va arengar a Perpinyà els seus admiradors/es, no paro de donar-li tombs a la comparança que es pot establir sense cap mena de dubte entre l’expressió puigdemontiana “ ens hem de preparar per la lluita definitiva “ i la versió castellana de la Internacional “ agrupémonos todos en la lucha final “. També en català es diu “ és la lluita darrera, agrupem.-nos germans “.

La intenció és la mateixa, la lluita és diferent, ja ho sé. Però això d’una lluita definitiva que ens salvarà a la classe obrera  o a Catalunya, se m’apar impossible gairebé des que vaig començar a cantar la Internacional l’any 76. Cada u de maig – aquest cop a casa – , en congressos socialistes i sindicals, ho hauré fet prop d’un centenar de cops, en català i en castellà, a capel.la o en playback. Però devia ser cap als començaments dels 80 que vaig aixecar el puny al costat del Pep Jai i en arribar a la frase “ la llluita final” vaig sentir que ell deia una altra cosa. En acabar li vaig dir: “ no hem cantat el mateix, no ? “. I ell: “ no hi ha ni hi haurà una lluita final, company. Jo no canto a la lluita final sinó a la lluita social ”.

En pocs dies la lluita definitiva proclamada a Perpinyà s’ha apagat . Primer per la victòria incontestable per bé que provisional del candidat de la ultradreta en primera volta de les municipals, . I després , perquè hem començat a nivell mundial una lluita que tampoc no serà definitiva contra un virus.

Puigdemont no va tenir la sort de conèixer un home com Pep Jai que venia del POUM i que cantava la versió anarquista – ho vaig saber després – de la Internacional que parla de la lluita social i no de la lluita final. Potser si l’hagués conegut hauria arribat a la conclusió que no hi ha lluites per un ideal que ho sigui de veritat definitives sinó constants.

Perquè les causes en què la utopia en forma part constitutiva en major o menor percentatge, requereixen de lluites constants. La del socialisme ho és si vol continuar lluitant per l’emancipació i protecció de les persones més desfavorides – cada cop n’hi ha més – .

La de la independència, avui més que mai, també . A  no ser que es refereixin a una separació d’Espanya. Però això, d’aconseguir-se algun dia. No voldria dir que els catalans i les catalanes hauríem  aconseguit la independència que és un ideal al qual tots hauríem de tendir i que és lògic que hi aspirem: la de l’emancipació de qualsevol explotació o situació de domini o de discriminació o de manca d’oportunitats per la plena realització personal i / o col·lectiva. Per aquesta independència jo sí que he lluitat i lluito. Però per a aquests non hi ha una lluita definitiva com la que va cridar Puigdemont el 29 de febrer a una Perpinyà per cert infectada de coronavirus quan a Barcelona ja s’havia anul·lat el Mobile Congres quinze dies abans.

Puigdemont i Torra i la seva gent més propera potser insistiran en una lluita definitiva encara que desprès de vuit anys no sembla que ens hagi reportat cap benefici als catalans excepte potser a ells . Ara bé, pel bé del conjunt de la ciutadania  aniria bé que canviessin d’adversari i ens ajudessin a lluitar contra els qui limiten la nostra sobirania avui i no pensen pel que es veu, cedir en lligar-nos més i més cadenes cada dia: els qui abusen de nosaltres, els qui embruten l’atmosfera i pugen la temperatura de la terra trencant els equilibris i portant-nos virus nous durs de pelar, els qui defrauden i tenen comptes a paradisos fiscals a qui ells saluden i permeten i promouen que intervinguin fins i tot en la televisió pública en horaris de màxima audiència… i tants altres que abusen de nosaltres, especialment dels col·lectius més desfavorits o els més desinformats. Aquestes lluites potser no tenen el morbo de portar l’adjectiu pompós de definitives. Però que si ho proven un dia , jo crec que els acabaran també agafant gustet . Ho dic de veritat. El problema és que no les han tastat mai.

I a Pepe López Bulla un suggeriment quan torni a veure Il Gattpardo: que miri amb atenció l’escena final en què Visconti s’ho va currar de veritat. És quan Don Fabrizio, Principe de Salina ( Burt Lancaster ), tan agnòstic  ell, flexiona el genoll quan passa el viàtic, es descobreix en senyal  de respecte i aixeca la mirada al cel nocturn de Palerm. Veu Venus i li diu: “ Oh estrella, oh fidel estrella, quan et decidiràs a concedir-me una cita menys efímera lluny de tot , en la teva regió de perenne certesa ? ”

En aquest 1 de maig del 2020 tornaré a cantar la versió de la Internacional  que em va ensenyar Pep Jai per refermar la lluita social en un moment de la història en què la classe treballadora i per extensió les classes més desfavorides i amb menys oportunitats – com sempre – són les que s’ho estan passant pitjor.

Sense Terra sana, vida malalta

 

Quan l’any 2007 l’ONU advertia que cada dia desapareixien 150 espècies a la Terra on s’estima que hi ha 7,7 milions, poca gent li atorgava  importància.

La vida al nostre Planeta, doncs, és fràgil i hi ha dos factors fonamentals que desequilibren la situació:

La primera és la diversitat de les espècies: totes, la humana també, depenem de les altres. Quan una s’altera, veu modificada la seva vida o simplement desapareix, moltes  altres espècies que i tenen relació també veuen canviar la seva existència. En iniciar-se aquest 2020 que tants fenòmens convulsos ens ha donat, es feia públic que les papallones monarca  havien passat dels 4,5 milions d’exemplars el 1980 a només 29.000 enguany per causa de l’acció humana que destrueix el seu hàbitat natural. La notícia es va donar a conèixer davant la desaparició del seu màxim defensor, l’enginyer forestal  mexicà Homero Gómez González el passat 13 de gener. La notícia va durar quinze dies fins que el seu cos  fou trobat en un pou a l’estat de Michoacan. Un defensor menys de la biodiversitat que lluitava no només pel manteniment d’una espècie de papallones sinó també per la nostra pròpia vida. Perquè si no hi ha papallones no hi ha pol·linització i vagin afegint vostès a la cadena.

El segon factor  és la temperatura. La principal amenaça de la Humanitat  i dels éssers vius que som a la Terra és ara la del canvi climàtic. Va només de dos o tres graus, una altra mostra de la nostra fragilitat.

Si en aquests dos factors de l’estabilitat de la vida dels éssers que habitem el Planeta una d’aquestes espècies, la humana, actuem tan destructivament, no hi ha possibilitat de mantenir l’equilibri. Ho fem amb accions extractives superiors a les que pot suportar la Terra, cremant combustibles fòssils, talant arbres , eliminant espècies que no desapareixerien si no fos per la nostra acció. Si alterem el clima  apareixen  fenòmens meteorològics violents o malalties noves cada cop més freqüents .

En resum, l’era de l’asèpsia, dels antibiòtics, dels productes que netegen com mai, sorgeixen noves amenaces en forma de virus que no hi ha forma d’eliminar ni de prevenir. I quan hem acabat amb el del Sida vé el SARS i ara el Covid19 mentre es manté l’ébola o altres com la malària, la febre groga i altres malalties tropicals que poden propagar-se a països com el nostre com ens adverteix aquests dies Joanna Haigh

El vaixell cada cop té més vies d’ aigua i nosaltres no fem més que buscar cada vegada bombes més potents en forma de nous fàrmacs per evacuar-la. Però el problema és que hem estat obcecats en viatjar en un vaixell que no serveix. Ens porta molts problemes i cada cop més i l’hem de canviar. Tal qual. Perquè el covid19 ja no ens deixarà viure com abans , haurem d’estar constantment atents a la seva presència, tan atrafegats que ni ens podrem abraçar i  la propera via d’aigua, és a dir, el proper virus, pot ser encara més letal.

Mentrestant podem criticar a uns governs que s’han vist desbordats no per la situació actual, per les accions d’altres que els han precedit. I podem alertar-los que no ens deixarem prendre la intimitat ni la nostra llibertat… de moviments. Està bé, és fins i tot necessari. Però em temo que la nostra intimitat ja fa temps que l’hem anat venent a miques a bancs, xarxes, i grans distribuïdores. I em temo que les grans corporacions ens tenen agafats per tot arreu i ens indiquen allò que és bo o dolent i no pas per la nostra salut i els nostres interessos sinó per als seus. Em preocupen aquestes llibertats però també la garantia dels drets a disposar d’aigua i aire nets, que s’assegurin la salut per tothom –no és cert que aquesta crisi  afecti tothom per igual sinó  principalment als més febles – i que no agredim més el Planeta perquè ens agredim a nosaltres mateixos.

Quan hem parlat de canvi climàtic i de biodiversitat els darrers anys, molts ens han titllat de romàntics, idealistes, utòpics. Però el pitjor ha estat veure com una immensa majoria creia que aquestes coses no anaven per ells. Que els quedava lluny en l’espai i en el temps. Doncs ja ho tenim aquí i ho tenim ara.

La bona notícia és que encara hi som a temps. Cada cop en tenim menys però en tenim. Però els canvis han de ser radicals i definitius

H.G.Wells ( La màquina del temps, l’home invisible… ) va dir:  Adaptar-se o morir , ara com sempre, és el mandat inexorable de la natura. D’això fa cent anys. N’aprendrem d’una vegada ?