Pedro Sánchez, el pitjor candidat

 

Arribats a aquest punt de degradació del socialisme a Espanya i de la democràcia en el context internacional , després d’un u d’octubre penós en què vaig contemplar en directe com triomfaven els poders fàctics i els qui des de dins el PSOE exercien d’executors del cop, ha arribat el moment decisiu

Els ciutadans i ciutadanes, que no són imbècils , ja saben el que va passar i el que passarà si es continua pel mateix camí de no respectar els compromisos d’un partit d’esquerres amb els seus electors, de preferir la inèrcia de remenar papers i prou sense afany de dur a terme els canvis profunds que demana la societat en què en molts indrets ens hem convertit i en l’allunyament de la ciutadania amb un procés de jivarització que s’ha d’aturar perquè els líders socials no es fan a les seus del partit sinó, al món laboral i associatiu, a les universitats , a les lluites socials . Perquè o ens nodrim d’activistes socials o acabarem morint. I no podem renunciar a oferir persones amb ideologia, conscienciades. Mitterand va preveure que els seus successors s’encartonarien, serien persones d’acció encarcarada, sense perfil, que només gestionarien el dia a dia sense ambició. Només cal veure com han acabat els socialistes francesos i això hem de reconèixer que també ens està passant Pirineus avall.

Doncs Pedro Sánchez és el pitjor candidat pels immobilistes, pels tebis, pels qui no gosen arriscar ni ser ambiciosos com ens reclama la ciutadania, pels qui consideren els moviments socials com aliens i se’ls miren de lluny en lloc de participar-hi i recollir les seves demandes, pels qui no creuen que els temps han canviat i que hi ha una demanda de democràcia imparable als partits i a la societat en general.

És el pitjor candidat pels qui van fer que es votés Rajoy traint així el compromís amb l’electorat. I que se’l votés sense arrencar al menys avantatges per la ciutadania perdent així la personalitat d’un partit d’esquerres.

És el pitjor candidat per les persones que no creuen que Espanya és  una nació de nacions quan al si del socialisme ja hauria de ser una qüestió superada i que cal ser agosarat i reconèixer que Catalunya necessita amb urgència reparar el nyap del PP recorrent l’Estatut i maniobrant fins que el Constitucional se’l va carregar sense tenir en compte que l’havien aprovat la majoria de diputats espanyols i el poble de Catalunya en referèndum.

 

És el pitjor candidat pels qui creuen que solucionar els problemes del partit consisteix en formar executives quilomètriques per “unir totes les sensibilitats” quan en realitat les fan així perquè callin tots aquells que tenen projectes i ambicions personals que poden ser legítimes però molt poques ganes de sacrificar-se i lluitar per les persones amb idees d’esquerres. Per això ens fem petits cada cop més i ens hi farem cada cop més si no donem un cop de timó amb un lideratge clar i disposat a corregir tot això

És el pitjor candidat per a bona part dels poders econòmics, religiosos, dels mitjans de comunicació que amb una gran miopia pretenen influir en les decisions – i de fet ho fan com s’ha demostrat – dels socialistes. No és un fet nou ni únic al nostre país. Els lobbys existeixen a tot arreu però sembla com si aquí no ho volguéssim admetre. Doncs hi són, es reuneixen, , esmercen esforços de tot tipus – àdhuc econòmics – truquen i influeixen, fins i tot, ja s’ha vist, en l’elecció d’un president de govern. Els coneixem amb noms i cognoms, sabem com s’organitzen , com canvien programes i intencions ,

 

El moment és greu i pot anar de pocs vots. És moment de mullar-se. No entenc els silencis ni comprenc segons quins suports. Perquè depèn de com vagin les coses di de qui guanyi, l’orientació serà una o una altra. Això no va de matisos. Els projectes són molt diferents. De partit, de les relacions PSOE-PSC i sobretot de la relació del socialisme espanyol amb la ciutadania, única finalitat de la nostra tasca com a socialistes.

 

Què es una nación, cariño ?

 

Em temo que el debat de les primàries per escollir el/la secretari/a general del PSOE celebrat el passat dia 15 de maig passarà a la història per dues perles que ens deixaren Susana Díaz i Patxi López.

 

La primera, la de Susana Díaz “ no mientas cariño” inclou una contradicció en si mateixa, perquè tothom sap que d’afecte li’n professa més aviat gens que poc. Així que dir-li “cariño” a Pedro Sànchez sí que és una mentida ni que sigui “cariñosa”..

La segona, la de Patxi López, “ tú sabes qué es una nación ?” allò que pretenia ( un professor que vol ensenyar el seu alumne ) perquè un docent mai no pregunta amb actitud de menyspreu ni es pretén erigir en receptacle i posseïdor de la veritat. Conec grans professionals i bons polítics que no han passat del primer curs a la Universitat com Patxi López , no és imprescindible, però com a mínim no pretenen donar lliçons doctes i s’atansen al debat i a la confrontació de les idees amb més respecte a l’adversari.

Però si Susana Díaz vol que parlem de la veritat i no diguem mentides, aquí va una aproximació de primera mà, de qui ha viscut aquests anys molt directament des del Comité Federal del PSOE – també vaig ser present ala sessió de l’1 d’octubre, la del cop anti-democràctic – : el secretari general legítim, escolllit en unes primàries pel conjunt de la militància socialista de tota Espanya es deia Pedro Sànchez. I qui el va col.locar en una situació impossible va ser un grup de persones molt influents de dins el PSOE i de fora.

Les de dins ja són conegudes, apareixen a les fotos dels actes de Susana Díaz – sobretot a les fotos de la seva presentació a Madrid -. Són les mateixes que van pressionar perquè de forma vergionyant i gratuïta es facilités el govern del PP. Vergonyant perquè no era aquest el compromís que havíem contret amb l’electorat. Gratuïta perquè es va regalar el govern al PP per continuar fent les mateixes polítiques. Al menys, com van fer els companys alemanys , s’hagués arrencat compromisos beneficiosos per a les classes populars i a continuació seguint el mateix exemple alemany s’hagués sotmès a referèndum de la militància. En canvi es va regalar “gratia et amore” sense precedents arreu del món.

Però val la pena aturar-nos un moment per explicar qui són les persones de fora. O és que algú pensa que Spain is different en qüestió de lobbys i grups de pressió ? L’estimat Josep Subirats, condemnat a mort desprès de la guerra civil, experiència terrible que després va narrar de forma tan escruixidora a “Pilatos, prisión de Tarragona”, ex-senador, ex-membre del Tribunal de Comptes Europeu, sempre m’ha pregat no oblidar que la dreta ocupa tots els poders. Llavors s’esplaia en detallar quins són aquests: l’econòmic i el bancari en particular, el de les grans corporacions de monopolis i oligopolis, el de les religions, el dels mitjans de comunicació, el militar… i naturalment el polític. Afegeix a continuació que l’esquerra només de tant en tant arriba al polític i diu que això només passa en comptades ocasions quan la dreta va despistada o l’enxampen en casos de corrupció, en situacions de crisi de lideratge, etc. etc. Però al cap de poc temps es refà, comença a organitzar-se, munta lobbys i grups de pressió per influir en les persones més febles o menys conscienciades de l’esquerra… o simplement fa coses menys confessables com amenaçar o comprar fins que torna a recuperar el poder polític que és l’únic que cedeix de tant en tant.

He pensat en Subirats en aquest procés. Les pressions brutals que han exercit sobre les persones dirigents del PSOE els poders fàctics ja van començar des del moment que el PP es va quedar en minoria, van aconseguir fer fora Pedro Sànchez i ara no han jugat a favor seu sinó ben al contrari. Sembla que al nostre país parlar en aquests termes està prohibit o et miren malament, et diuen que ets catastrofista, que poses en perill la unitat del socialisme o que tens una visió conspiratòria de la història. Però Sanders a USA , Hamon a França o Corbyn al Regne Unit parlen en aquests termes i ningú no s’escandalitza. Aquí molts prefereixen xiular però el conjunt de la militància però també i molt especialment el conjunt de la ciutadania, per poc conscienciada que estigui, ho sap sobradament.

I anem per “ però tu sabes lo que es una nación, Pedro ?” de l’aspirant a professor Patxi López. Pedro Sánchez li va respondre molt correctament així que ja no caldria abundar més. Josep Borrell va afegir quelcom de molt elemental l’endemà a través d’un article http://www.nuevatribuna.es/opinion/josep-borrell/pero-tu-sabes-lo-que-es-una-nacion/20170516135541139866.html citant  la conferencia (¿Qué es una nació?, 1882) d’Ernest Renan . Ës la mateixa tesi dde Rovira i Virgili i la de milions de catalans i catalanes  que es pot resumir dient: la voluntat. Perquè si aquesta no hi fos, per molta llengua, història compartida, tradicions i dret que hi hagués , no hi hauria nació ni res.

Però resulta que a Espanya n’hi ha i n’hi haurà, vulgui Patxi López o no. Pedro Sánchez ho sap, ho diu i treballa per solucionar un problema que existeix. I aquest no és l’únic problema d’Espanya, no. Però nés un i gros. I hi ha socilastes que som al Partit Socialista que el volem resoldre. Molts pensem que només es pot solucionar amb un referèndum. Per cert, el PSC fins al 2015 ho defensava i per tant no deu ser tan dolenta la proposta.

Malauradament el debat no va donar molt més de si però si allò que es pot esperar d’un debat i d’unes eleccions – siguin o no primàries – és un programa i unes idees, sense dubte qui mereix sortir elegit aquest diumenge és Pedro Sànchez… per incompareixença de Susana Diaz que no ha presentat el seu fins 72 hores abans. Sense comentaris.

Però si el programa ha de ser transformador, de canvi profund a favor de la gent i del planeta, de compromís amb polítiques conseqüents  innovadores i d’un model de partit que trenqui allò que en dic el complex de gestoria o de simplement moure papers des de les institucions, tampoc no hi ha dubte que el guanyador ha de ser Pedro Sànchez. Si no, anem arriats (1)

 

 

1- amainar (o arriar, o abaixar, o plegarveles fig Moderar-se, desistir d’allò que hom pretenia, cedir a l’adversari.